Seguidors

20240504

[2578] La Vallferrera del segle XVIII


1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres de la Noguera Ribagorsana, de la Noguera Paulleressa et des vallées d'Andorra, de Farrera, de Cardous, de Paillas, autrement d'Anéou, celles d'Asouy, de Real, de Sort, de Savernada, de Gerri, de Capdeil, de Saroca, d'Areins, de Beteza, de Chironnelle, de Bebille, de Barabés, de Boy» (Gallica).
Autors (presumits): Claude Roussel (1655?-1733, enginyer),  
François de La Blottière (1673-1739, enginyer).
Majestuós plànol de les valls muntanyenques, amb indicació de pobles, focs, ponts i ports. Una veritable delícia per anar resseguint durant hores. Només que, com fou usual de la tradició cartogràfica francesa, l'orientació del mapa sol ser inversa. Els topònims, bé que transcrits amb ortografia francesitzant, són ben reconeixibles i fidels a la denominació catalana. També el nom de rius i serres. 
Hem reorientat el mapa per fer-lo al més similar possible als actuals, de manera que ens resultés geogràficament identificable als nostres ulls, sempre ben badats davant la bellesa cromàtica de l'obra i del detallisme descriptiu en uns temps de mitjans escassos per als geògrafs, per no dir inexistents.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Ainet (de Besan) tenia 36 focs a la segona dècada del segle XVIII, un cop acabada la Guerra de Successió. A una mitjana de 5 o 6 persones per casa (padrins, pares i fills), fa més de dos-centes persones. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Una mica més amunt de la Noguera de Ferrera, el Pont d'Ainet. Les Bordes d'Ainet o d'Alins reunien dos focs. Potser probablement només eren habitades d'estiu.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Continuem riu amunt fins arribar a Alins, amb un molí als afores del poble. També amb un fogatge de 30 llars i pont per travessar la Noguera de Ferrera. El detallisme del mapa és tan elevat que fins i tot els nuclis urbans són aproximats a la realitat.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Trobem una masia d'Alins fins a Àreu, amb 20 focs, menys que el poble de Norís, llavors dels més grans de la Vall Ferrera, amb 33. No s'hi assenyala el poble de Tor, encara que el camí enfila cap al coll i Andorra. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
No sabria dir si el coll de Norís l'hem d'identificar amb el de Salòria. El cas és que ja a l'altra banda, hi trobem Aós (Os) de Civís, amb una vintena de focs, i ja en territori andorrà Bixessarri, amb una vintena més, ja baixant cap a Sant Julià.

1715. «Descripción y planta del Principado de Catalunya, hecha por Joseph Aparici...»,
dins «José Aparici y los pueblos de la provincia de Lérida en el siglos XVIII», 
«Ilerda», núm. VIII, 1947 (FPIEI).
La població de la Vall Ferrera en aquells inicis del Set-cents, a on apareix l'indret de Tor, amb 20 focs. Les xifres mostres fortes discrepàncies amb les anotades al mapa gavatxo.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
La capçalera de la Vall Ferrera i els grans boscos de pi negre que la separaven de la Vall de Cardós i de la de Tavascan. Les més altes indicacions són les del port de Boet i les del lloc d'Erts (12 focs), ja a la parròquia andorrana de la Massana.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Per la part baixa de la Noguera de Ferrera, riu avall d'Ainet, hi trobem Araós i el tercer pont ja poc abans d'arribar a les envistes de Tírvia per unir-se amb la Noguera de Cardós.

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Detall del molí, probablement fariner, entre Ainet i Araós, amb la desviació d'un petit cabal d'aigua de la Noguera per fer-lo anar. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
Araós comptava 26 focs i algunes bordes més a la vora del pont. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A Tírvia, cap i casal de la Vall Ferrera, s'hi censaven 60 focs, o sia, més de tres-centes cinquanta persones, pel cap baix. Estranya la mala grafia del lloc, atesa la correcció general dels topònims. 

1718. La Vall Ferrera (o Vallferrera), el Pallars Sobirà.
«Carte de partie de Catalogne sur laquelle se trouvent partie du cours des rivieres...» (Gallica).
A tota la vall sud-oriental, avui dita Coma de Burg (de Tírvia al plànol), s'hi mostren el llogaret de Montesclado (Mondesclar al mapa, de 3 focs), Glorieta amb 3 més i Magnòlio amb 4, que per l'emplaçament hem d'identificar amb Burg.





Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

20240502

[2577] La Vallferrera dels anys 30 (del segle XX)

 


1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Lo riu Glorieta de la vall de la coma de Burg.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
En els orígens del turisme a Catalunya, els Pirineus eren una destinació remota, un indret paradisíac i ancestral, però amb difícils comunicacions. L'article comença amb una mica d'història i geografia. La «afinidad con el pueblo éuskaro» es ressegueix en la toponímia: «de su primitiva lengua quedan importantes vestigios en la nomenclatura de los pueblos, valles, montañas y accidentes físicos en general». Aquests dialectes bascoides foren la llengua de la capa més baixa de la societat feudal pallaresa, gent ruda i gairebé incomunicada, sovint pastors a les més recòndites valls, amb tradicions pseudopaganes, i que perduraren en alguns casos fins a la fi de l'Edat Mitjana. 
Segons  Josep M. Nadal i Modest Prats, en la seva Història de la llengua catalana, «el basc dels Pirineus centrals hauria sobreviscut en part fins a la meitat de l’Edat Mitjana (segles XI i XII) formant al Pallars —a causa de la configuració orogràfica de la zona— una mena d’illot lingüístic resistent a la romanització. Això no significa pas que el llatí no hagués entrat gens en aquesta zona, sinó que hi hauria conviscut amb el basc, llengües entre les quals no hi hauria hagut tan una frontera geogràfica com una frontera social».

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Una de les valls pallareses més allunyades n'era la Vallferrera, que com n'indica el nom, disposava de «pizarras primarias con gran abundandia de mineral de hierro». Les fargues del segle XIX en són testimoni de l'explotació del ferro.
Allà, diu l'autor, «los pueblos pequeños y próximos sitúanse en los valles o sobre una pequeña elevación», amb abundància de bordes, construccions populars per a refugi de persones, fruits i bestiar, que de vegades s'agrupaven en cortals, que semblaven pobles, «lugares de veraneo de los pastores». 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Vista d'Ainet de Besan.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Vista d'Ainet de Besan.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Les bordes de Noarre (Vall de Cardós), amb cases de coberta vegetal. Aquestes agrupacions de bordes, només amb població d'estiu, semblaven pobles, però sense ajuntament, església ni cementiri.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Explotació de fusta al bosc de la Ribalera, a la vall del Romadriu.
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, capital història de la Vallferrera, en la cruïlla de tres camins, com indica son nom: cap a la Vallferrera, cap a la Vall de Cardós i cap a la Coma de Burg. Les cases eren edificades encara al vell estil tradicional, d'arrels medievals, entre les quals cal Nadalet, Xicoia, Putxó i Toio, i destacant-hi la plaça del Portal. 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, capital històrica de la Vallferrera.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
La imatge presenta un vell carrer tirvià. L'hivern hi era, al Pallars, tan llarg i dur, que a l'arribada de l'estiu calia festejar el bon temps amb les tradicionals falles, una festa «muy poèticamente descrita en la epopeya nacional catalana del Canigó» verdaguerià.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, carrer Major.

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
S'hi mencionen altres pobles de la vall, com Ferrera i Alins. 

1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Esplèndida imatge de Tírvia, ben arremolinada dalt del turó, ara en fa noranta anys.




[838] Alins de Vallferrera, abans i ara

[835] L'antic Alins de Vallferrera




Quina la fem? Canal Whatsapp



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

20240501

[2576] Literatura de canya i cordill lleidatana: les cobles d'en Pairot

 


Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, dites també d'en Peirot. O bé amb ortografia antiga Peyrot, o Payrot, amb conversió en A de la vocal E àtona inicial, típica del dialecte lleidatà. No sé si era encara gaire viu en els pobles del segle XIX, però si més no literàriament sí que ho era, la terminació -ot dels noms de fonts. Sembla que les primeres versions de les cobles són setcentistes, cap allà al 1760, i que es deuen a un capellà faceciós, Anton Julià Gelabert, rector de Vilamitjana, a l'Alt Urgell. La gràcia amb què foren fetes feu la resta i així s'anaren divulgant i cantant, i s'hi anaren afegint i afegint estrofes. Una de les aficions més nostrades dels catalans és retratar la gent del poble veí.
 Al Vuit-cents ja en devien circular còpies impreses, que de segur es llegien en cafès o a la fresca: algú que més o menys podia sil·labejar-ne una lectura i tots els altres que escoltaven. D'altres se les degueren aprendre i les transmetien oralment. La lletra és posada en boca d'un bandoler en temps dels primers Borbons (altres versions li donen altres imatges, configurant un personatge complex: bandoler, rodamon, militar...), amb una mirada crítica a pobresa i misèria de la societat del darrer segle de l'Antic Règim. 

Llegim a l'Enderrock, de 15 d'octubre de 2017 (enllaç), en aquells dies que, pacíficament, ens havíem aixecat contra aquell Estat, el mateix que el del temps d'en Pairot:

«Hi ha poques tonades que reuneixin tants ingredients per esdevenir una autèntica cançó popular com Les cobles del Peirot. D'una banda, hi trobem una extensió geogràfica considerable, ja que hi ha versos peirotians a la majoria de comarques del Pirineu: l’Alt Urgell, Andorra, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alta Ribagorça. D’altra banda, parteixen d’un fet històric: el final de la Guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta. A més, donen un punt de vista crític amb el poder, i es converteixen així en 'una de les primeres cançons de protesta del nostre cançoner de tradició oral', tal com afirma Artur Blasco, el màxim especialista en cançons dels Pirineus.

«I per si això no fos prou, en trobem una extensió d’estrofes inabastable. Les que va escriure mossèn Anton Julià Gelabert cap a l’any 1760, les 130 que ha recollit Blasco i que parlen de fets esdevinguts en 167 pobles del Pirineu, les 225 que formen el Cançoner de Ripoll –anomenades 'Cobles del senyor Pairot'– o les que dia a dia encara avui hi van afegint nous artistes. A l’Alt Aragó també hi trobem la cançó O Peirot, que recorda un personatge estrafolari. I la cançó encara té un darrer ingredient essencial: una melodia enganxadissa, que segons apunta Artur Blasco pot provenir d’una cançó anterior, La gata i el belitre [bergant, pillet, brivall].

«Però qui és en Peirot? 'Peirot personifica sovint un personatge concret, i de tant en tant sembla que en representa diversos en què convergeixen determinats nexos de comportament'. Moltes vegades va associat al poder centralista (a la figura del mateix Rei o als seus comandaments) i altres cops a rodamons, indigents o bandolers. En qualsevol cas, Blasco recorda: 'L’autor es manifesta com un inconformista davant la situació en què es troba el país, i es rebel·la contra els procediments dels governants'.

«Cal assenyalar la gran feina d’investigació i divulgació feta pel músic i investigador Artur Blasco a través dels seus llibres i discos (especialment els d’El Pont d’Arcalís, en què a cada àlbum hi ha unes Cobles del Peirot). Ell és, com Jaume Arnella o Carles Belda, entre els qui han contribuït a engreixar el nombre d’estrofes de la cançó amb afegitons de collita pròpia».

Segle XVIII. «Les cobles d'en Pairot», 
Editora Leridana, 1950 (FPIEI).
Aquestes cobles, «transcripción rigorosa de un texto antiguo», tenen l'Alt Urgell com a abast geogràfic fins dalt a Andorra, amb el protagonista saltant de vall en vall, de poble en poble. A la part final, reprenen a la Pallaresa, fins a Sort i tornen a pujar fins a la Vallferrera. L'ordre geogràfic no era més que un truc mnemotècnic per als cantaires de les cobles, que així s'ajudaven a fer-se memòria. 
Explica en Blasco que «lo Peirot sempre és subversiu, impertinent, contestatari... Pensa que el personatge posa veu al malestar que genera el Decret de Nova Planta. A les cobles andorranes hi ha moltes referències eclesiàstiques. O millor, anticlericals».

1992. Jaume Arnella, Suite de la Pobla de Segur.
Versió sarcàstica de les cobles per tal de criticar la petjada del turisme sobre la societat pirinenca. S'hi lliga el Peirot amb la tradició popular del Perot i Mandinga, Peirot i Mandinga o Pericot i Mandinga, que sembla que nasqué dels ninots que certs cecs, cantaires de romanços, portaven penjats al bastó o gaiato amb què s'acompanyaven i marcaven el ritme. 
En terres lleidatanes, tant del pla com de la muntanya, ser o semblar en Perot (o Peret) i Mandinga vol dir, com ho vaig sentir dir infinits cops als meus pares, ser una parella inseparable, ni que fos amb desavinences. 

2014. «Les cobles del Peirot», 
Artur Blasco, Maria Feliu, Albert Villaró.
Enllaç a les cançons: enderrock.

Del Periòdic d'Andorra (enllaç):
«Era un captaire, un supervivent professional que anava de poble en poble guanyant-se les garrofes a còpia d'excentricitats? ¿O millor encara, el secretari de cal Fiter d'Ares, a la vall de Cabó, individu conegut per la seva astúcia i protagonista de mil i una històries de menairons? ¿O per acabar el repertori, un bandoler que coneixia en raó del seu ofici les intimitats del territori i dels seus veïns? Aquestes són les tes identitats que històricament s'han proposat per al Peirot. La vida i l'obra del protagonista de les cèlebres cobles torna ara a la (diguem-ne) actualitat de la mà de Maria Feliu i Albert Villaró, que n'acaben de publicar un volum titulat com déu mana –Les cobles del Peirot– acompanyat, atenció, d'un suculent cedè amb les peripècies cantades del tal Peirot recollides per Artur Blasco entre el 1982 i el 2010.

 «Un tresor etnològic nascut al segle XVIII de ploma també dubtosa, tot i que sembla que la primera versió de les aventures del Peirot –fos qui fos el personatge real en què s'inspirava– és deguda a Anton Julià Gelabert, mossèn Vidal d'Arcavell, individu conegut també per les seves vel·leïtats còmiques i a qui Villaró descriu com el rector de Vallfogona del nostre racó de món. El cas és que el Peirot de la trentena llarga de cobles parides per mossèn Vidal la segona meitat del XVIII va fer fortuna, es va anar estenent per tot el Pirineu central, des de l'Alt Urgell fins a la Ribagorça, passant per l'Urgellet i els dos Pallars, i que en endavant cada generació hi va afegir unes cançons de collita pròpia. Amb tant d'èxit, diu Villaró, que les cobles del Peirot s'han mantingut vives ininterrompudament fins a l'actualitat, amb versions fins i tot rapejades. 

«Violant i Simora, Amades, Josep Tarrat i el mateix Blasco han completat l'obra compiladora de mossèn Vidal. Però, ¿on rau el ganxo de les cobles? En la descripció humorística dels usos i costums d'una època marcada per la misèria i la picaresca, i que converteixen les cobles en una mena de road movie avant la lettre –diu Villaró– i el Peirot, per tant, en un beatnik del XVIII pirinenc, que no està gens malament. A més, i a diferència del que s'ha predicat habitualment, les cobles aporten una mena de consciència col·lectiva de pertinença a un territori comú que transcendeix i posa en qüestió el tòpic aïllament secular de les valls pirinenques. Les cobles són una manifestació transversal del geni popular, insisteix l'historiador, i de fet el volum inclou un molt il·lustratiu mapa que marca les desenes de localitats que apareixen citades a les cobles. I tanta era la fama del Peirot, les seves ganes de córrer món o la necessitat de numerari, que fins i tot va tenir temps de pul·lular pel Principat i deixar-hi petja, ja des de la primeres versions de mossèn Vidal. Un exemple per obrir boca, i corrin després cap a la llibreria, que val la pena: 

«Andorra, Encamp i Canillo/ temps ha que ho passen molt mal,/ les d'Ordino i la Massana/ paguen lo mateix censal;/ Juverri i Sant Julià,/ la digo digo,/ Juverri i Sant Julià/ al Peirot paguen lo gra». 

I què dèiem: corrin cap a la llibreria. La digo digo».

 


Quina la fem? Canal Whatsapp



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

20240428

[2575] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa, més

 

1892. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Lluís Marià Vidal (MDC).
Esplèndida vista del poblet enturonat, a on només hi falta la torre-castell medieval que l'originà dalt de la roca. S'hi ressegueix l'entortolligat camí que hi ascendia entre els prats: pobres mules i cavalls! Probablement, la primera fotografia de la història del poble. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Ací s'afina més en el nom del riu, també dit Bosia, «damunt d'espadada roca, a on antigament s'aixecava lo castell de la Baronia de Bellera, del qual sols resten algunes parets sense caràcter de cap mena». La  carretera que puja de la Pobla «i atravessa lo rieral per los escaients ponts de pedra d'una sola arcada, se desvia per Perves, cap a Viu de Llevata i Pont de Suert». També hi havia ruta de ferradura fins a la vall de Boí, «però aquests camins sóm molt escabrosos i poc recomanables». Al cens de 1920 (quan se reedità aquesta obra), hi havia 201 cases amb 483 habitants de fet en total a tots els poblets i llogarets del terme. A Sarroca, cap als 184 hab., sembla que s'havia refet una mica respecte del final del segle XIX. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Molt curiosament, i per interessos derivats d'èpoques reculades, els diferents pobles i agregats són partits entre dos bisbats: el de la Seu i el de Lleida (Sarroca i Vilella, a l'arxiprestat de la Pobla de Segur; i les Esglésies pel del Pont de Suert). 
En la descripció aquesta, ja entrant al tercer decenni del segle XX, hi trobem una gran novetat: «hi ha dues fàbriques d'electricitat».

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé de Juli Soler.
La mateixa perspectiva que la imatge de Vidal: el poble allargassat sobre el turó que recolza en el gran penyot que donà nom a l'indret ja des dels segles de l'alta edat mitjana. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé de Juli Soler.
Els llocs pallaresos de la família nobiliària dels Bellera al segle XIV.

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé de Juli Soler.
Lo monestir de Sant Genís, després dels segles esdevingut «avui una borda nomenada de Sant Genís, que se creu era lo mateix nom de l'enrunat monestir», que probablement havia dominat el pas sobre el Pont del Diable sarroquí en aquells temps reculats. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Retall del mapa del partit judicial de Tremp, que mostra la vall del Flamicell. Escriu Joan Coromines al seu Onomasticon: «Podríem dubtar si fora millor escriure Flamicell o Flamissell, però com que l'ètimon ha de terminar en -CELLUM i posseïm formes documentais com Flumi cello o Flumicell, no val la pena de replantejar la qüestió. Mapes, guies turístiques, enciclopèdies, documents administratius, obres científiques i obres literàries escriuen actualment el nom amb c». Doncs no, estimat Mestre, tant la Viquipèda, com el Vissir3 de l'ICGC, com l'enciclopèdia.cat encara escriuen Flamisell (aquesta darrera aclareix Flamicell ant.). Vergonya, cavallers!
De la Pobla de Segur, doncs, pel Flamicell fins una mica abans de Senterada i deixant la Serra de Gervàs enrere a l'esquerra, a on s'agafa la vall del riu Bosia (o de Sarroca), per arribar a Sarroca de Bellera, i d'allà cap al port de Perves i Viu de Llevata per donar a les envistes del Pont de Suert: però això quan el camí de ferradura es convertís en carretera, ben entrat el segle XX. Hi podem localitzar també els diferents llogarets i agregats.

1892. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Lluís Marià Vidal (MDC).
Una altra preciosa imatge d'aquest gran fotògraf, amb vista al poble i el campanar des de la gran roca que corona el turó, no gaire lluny del qual hi hagué el castell medieval. 

1893. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«El Eco de Pallás», de 22 de gener (XAC).
Concessió de mines de carbó pirinenques, «que interesa a la red de ferrocarriles carboníferos» de Catalunya.
 
1900 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Juli Soler i Santaló (MDC).
La Marededeu de Bellera, talla romànica, diria que encara ubicada al temple parroquial.

1919. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«La Conca de Tremp», de l'1 de novembre (XAC).
Les comunicacions, el gran cavall de batalla dels nostres pobles pirinencs, ara i ja en fa cent anys.

1923. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«El Conqués», de 18 de març (XAC).
Subhasta de la conducció del correu per la vall de Bellera i port de Llevata, al preu de 2.900 pta. anuals, que deu-n'hi-doret.



1920 ca. La Pica de Cerví, el Pallars Jussà.
Foto: autor desconegut (MDC).
Una preciosa vista de la pujadeta fins al Cerví català, dit la Pica de Cerví. No sé si aquest Cerví l'ha mai coronat en Kilian Jornet. Però és una ascensió d'una bellesa austera, ascètica gairebé, sense punts d'aigua ni arbres. Des de Manyanet, una mica més amunt de Xerallo i les Esglésies. 

1920 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: autor desconegut (MDC).
La sempre fantàstica vista de la ubicació del poble, encimbellat dalt del turó.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).
Una padrina en la típica postura de mans amb dits creuats damunt de la falda. Notem la buidor de l'estança, només apta per sobreviure, i la vestimenta negra i mocador al cap inclòs.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).
Aquí, lo padrí a la vora del foc.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).
Retrats de la vida rural a les Esglésies, abans de la mecanització.

1940. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).
Padrí i neta asseguts a taula, amb un gran pa i porró, sota el retrat del lladre (espanyol). Començaven temps difícils en què calia fer mostres d'afecto.


1923. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«La Mañana, de 2 de juliol (XAC).
 La fira de l'agregat de les Esglésies era de corder i cabra.


Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.
«Onomasticon Cataloniae», de Joan Coromines (enllaç).
Bellera provindria d'una antiga forma Bellasi, que al seu torn deriva d'un antic nom de persona (A)BELLASIA. L'omnipresent sufix -era de la nostra llengua li feu canviar la terminació.





Quina la fem? Canal Whatsapp





Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)