Caminar per la ruta dels paisatges de la pedra seca de Torrebesses és, sens dubte, retrobar-se amb la història d’aquestes contrades, amb el llegat d’un poble agrícola i ramader, amb una arquitectura senzilla i bàsica de subsistència on la terra, seca i austera, ha marcat la supervivència de generacions. 
Referent identificatiu d’un poble, de la seva activitat econòmica, aquestes construccions, entre les quals trobem els marges, masos, cabanes de volta, pous, sèquies o aljubs, tenen un innegable valor històric, un patrimoni que segles més tard es reinventa amb iniciatives que busquen avui en dia donar un nou ús a aquesta herència: el turístic.
El Segrià, les Garrigues, però també la Segarra, l’Urgell i la Noguera, són zones amb una important presència d’elements fets amb aquesta tècnica d’origen tradicional i popular, una obra anònima, basada en la col·locació de pedres que encaixen i es mantenen unides per l’efecte de la gravetat, sense cap tipus de morter o argamassa, tan sols arena seca per omplir els forats.
La durabilitat del material usat i l’escassa vegetació han permet gaudir, molts anys després, de moltes d’aquestes construccions, les quals han estat batejades per alguns com d’arquitectura sense arquitectes. 
Dissenyada per satisfer necessitats bàsiques, es tracta d’estructures útils i plenament integrades en el paisatge. Són especialment remarcables els usos en les infraestructures hidràuliques, un recurs especialment valuós per als agricultors d’aquest territori, si bé també es troben arreu dels nuclis dels poblats, masies i tot tipus d’edificacions rurals.
Territori amb un clima àrid i adust on predominen les oliveres, la vinya, els ametllers o els cereals. aquest paratge d’uns anys cap aquí vol recuperar, revalorar i promocionar aquestes construccions mitjançant iniciatives diverses que inclouen des de rutes que fomenten el senderisme, alhora que donen a conèixer aquestes construccions, fins a la recerca de suports perquè la pedra seca sigui patrimoni de la Unesco. Són projectes que, al cap i a la fi, busquen posicionar la idiosincràsia d’un poble. 
Aquesta arquitectura troba en aquestes comarques lleidatanes -i també en algunes de Tarragona, com la Ribera d’Ebre, la Terra Alta o el Montsià- un dels seus màxims exponents en l’entorn mediterrani, i, a la vegada, una de les zones del món amb més elements d’aquesta destresa rural.
El Centre d’Interpretació de la Pedra Seca de Torrebesses és el punt de sortida d’aquesta ruta, un lloc que ens introdueix en aquesta obra edificada pels pagesos al llarg dels anys, principalment a finals del segle XIX i principis del segle XX. Centre cultural del poble, i de sortides de senderisme, l’equipament acull exposicions temporals i altres activitats culturals adaptades a tots els públics, i a més compta amb una petita biblioteca.
Els marges o parets de pedra per facilitar els cultius dels pagesos, els masos i les cabanes de volta com a aixopluc per resguardar-se de la pluja -a més d’un lloc on guardar les eines del camp i els animals o assecar els fruits de la collita-, construccions per a l’emmagatzematge i la canalització de l’aigua -com els pous, les sèquies o els aljubs- o el Molí del Bep de Canut -del segle XIX, que es dedicava a la premsa d’olives per a l’elaboració d’oli- conformen el recorregut d’aquesta ruta a peu pel passat del terme, que té una durada aproximada de tres hores.
I per als qui vulguin compartir-ho i parlar-ne més, els protectors d’aquesta tècnica han creat fins i tot el Club d’Amics de la Pedra Seca, un col·lectiu que compta amb més de dues-centes persones d’arreu de Catalunya.
Podeu visitar aquí el reportatge (versió en paper) de Territoris Magazine, de març 2017
