Benvinguda sigui la vaga i qualsevol iniciativa liderada pels col·lectius feministes. L’objectiu és molt ambiciós però la situació requereix d’aquesta ambició i gosadia.
Què passaria si totes les dones paréssim de consumir, treballar a casa en les tasques de la llar, deixéssim de tenir cura dels nostres, de treballar en la nostra feina remunerada, d’estudiar.... demostraríem que sense nosaltres no es produeix, i sense nosaltres no es reprodueix.
Aquesta gosadia la van començar les dones argentines que van promoure la primera vaga global de dones de treball productiu i reproductiu el 8 de març de 2017. Milions de dones de 70 països, des d’Argentina a Polònia o des de Turquia als Estats Units, han seguit l’exemple.
Aquesta és una mobilització, una crida a la vaga que va més enllà d’una aturada laboral del treball remunerat, és una vaga que pretén posar damunt la taula la discriminació que patim les dones no només des del punt de vista de la bretxa salarial, que també, pretén, com deia posar sobre la taula el paper de les dones en l’àmbit de les cures, de l’associacionisme, del consum (és imprescindible denunciar l’elevat cost dels productes d’higiene femenina, productes que hauríem de ser considerats de primera necessitat) i la vida estudiantil.
La bretxa salarial hi és perquè qui la patim som les dones i no perquè la nostra preparació professional sigui menor que la dels mascles, com alguna llumenera ha insinuat, la patim senzillament per la nostra condició femenina.
Però res és gratuït ni intranscendent, perquè el sistema econòmic en el que estem sotmesos no entén de valor afegit quan aquest es refereix al capital humà femení. Com quantifiquem el volum salarial mundial que representaria pagar les tasques d’higiene i manteniment de la llar; l’economia domèstica; la cura, entre altres, dels fills i de les persones dependents; la gestió dels afers mèdics, escolars o formatius, i, en general, totes les accions que persegueixen el benestar del nucli familiar? Quan val el temps femení? Res.
Els números d’aquest sistema econòmic surten, perquè hi ha activitats i feines que no es paguen i que fan que el sistema productiu sigui rendible. Canviar això implica canviar-ho tot i estem fartes de sentir que els mercats volen ordre i estabilitat, no canviar l’estatus quo. Però, es clar a costelles de les dones del món.
Entenc que serà molt difícil aconseguir una real i efectiva vaga de totes les dones, per això hauríem agraït més implicació i ambició per part dels sindicats majoritaris i institucions que han de servir d’exemple. Si més no, servirà per interpel·lar-nos ,tossudament un altre 8 de març sobre la discriminació real i constant que encara patim les dones només pel fet de ser-ho i les implicacions econòmiques que això té; sense perdre de mira l’objectiu final, que no és altre que subvertir l’ordre mundial basat en un discurs heteropatriarcal.
