El 7 d’abril és el dia Mundial de la Salut, i el lema de l’OMS aquest any és “Salut per a tothom, cobertura sanitària universal per a totes persones, a qualsevol lloc”.
Però mentre l’Organització Mundial de la Salut reclama que la salut sigui accessible per a tothom, en igualtat de condicions i allà on sigui que visquin, tenim l’estat espanyol que expulsa de l’accés a l’atenció dins del Sistema Nacional de Salut a les persones que es troben en situació irregular, persones sense papers.
Això és així des de la modificació de l’article 3 de la Llei General de Sanitat, que establia el dret universal incloent el dret a la protecció de la salut i a l’atenció sanitària, mitjançant el Reial Decret 16/2012. Podríem entrar a debatre si abans d’aquesta modificació hi havia universalitat o no en l’accés a la sanitat, passaríem hores i hores parlant-ne; però el fet és que des del 2012 s’exclou del sistema sanitari espanyol als immigrants sense papers. Un Reial Decret aprovat pel tràmit d’urgència i, com molts dels que ha aprovat el Partit Popular en l’àmbit de la salut, sense el suport de cap organització professional per a qui és un error, tant ètic com de salut pública, voler posar fronteres en una societat inclusiva.
Com sempre, al govern del Partit Popular l’opinió dels professionals sanitaris poc els importa. Han exclòs els immigrants sense papers però a ells ni els va ni els ve per què no són ells els que estan al peu del canó atenen a les persones en els CAP i hospitals i poc els remou la consciència que altres hagin de denegar aquesta atenció sanitària.
Així que el panorama és aquest, els professionals sanitaris en contra d’aquesta exclusió i la ministra del ram proclamant als quatre vents que ara sí que la sanitat és universal per a tothom al Regne d’Espanya; però hi ha qui ha aprovat les seves pròpies lleis per garantir l’accés universal a la sanitat, com Catalunya, País Valencia, País Basc o Navarra, i que ja s’han presentat els respectius recursos davant del Tribunal Constitucional per part del govern de l’Estat al·legant que aquestes lleis contradiuen la regulació estatal, bàsicament per què totes elles garanteixen l’assistència sanitària a les persones en situació irregular.
En el cas del Parlament de Catalunya, es va aprovar la Llei d’universalització de l’assistència sanitària el juny de l’any passat, que estableix que les persones residents a Catalunya, independentment del temps que portin empadronades, tenen dret a l’assistència sanitària pública, i en el cas de les persones sense papers la llei estableix altres criteris d’arrelament. Però res d’això s’ha pogut desplegar per l’aplicació de l’infame article 155.
Que és el que pretenen fer amb la sanitat pública aquests partits de dretes i amb lleis poc socials? Pensem-hi. Jo tinc molt clar, sobretot com a professional sanitària i després d’haver treballat en els dos àmbits, que vull que en el meu país totes i tots puguem gaudir d’una sanitat pública, universal i de qualitat, i que no us enganyin per què la tenim.
Una suposada democràcia, un país on a la seva constitució recull que tothom té dret a la protecció de la salut, no pot excloure a les persones més vulnerables de l’atenció sanitària ni del sistema de salut. Un cop més violenten la seva sacrosanta constitució i tant se’ls en fa, només parlem de salut i no de la unitat d’Espanya.
