22:44h. Divendres, 24 Novembre de 2017

No hi entenc de futbo!

Per seguir-ho

No hi entenc de futbol, només soc la mare d’un adolescent que juga al Club Esportiu Pla d’Urgell i, si sóc sincera, he de dir que només gaudeixo veient els partits de l’equip del meu fill. Suposo que altres pares o mares se sentiran secretament identificats amb això.

Quan va començar a jugar al CEPU, era tan petit que devia fer un metre d’alçada més o menys. Avui ja passa del metre vuitanta, i mentre les samarretes verdes (i les vermelles) anaven canviant de talla, l’he vist créixer, i riure i plorar, i jugar i córrer, amb els nens -ara nois- de l’equip. I penso que es tracta d’això, de fer equip, d’aprendre a ser generós, d’esforçar-se pels altres, de passar-s’ho bé, de gaudir dels valors de l’esport, d’aprendre a controlar els cops de geni, d’abraçar amb emoció un company, d’acabar un partit o un entrenament esgotat, però amb la rialla als llavis.

No hi entenc de futbol, però sí que m’emociona veure això. I això és el que veig al nostre Club. Aquí hi cabem tots i totes, els qui tenen més habilitat, els qui en tenen menys, els qui s’esforcen, els qui de vegades no s’esforcen tant, els alts, els baixos, els rossos, els morenos, els prims i els que no ho són tant, i per suposat, també les noies. Perquè sabem què vol dir la paraula “equip”.

No hi entenc de futbol, però també m’emociona veure com els pares i mares que anem a veure un partit animem a tots els futbolistes, i aplaudim la jugada del company, i celebrem els gols com si els hagués marcat el nostre fill o filla. També, amb els anys, hem après a ser generosos i sentir-nos part d’un equip. I com els nostres fills, hem rigut i riem, ens hem enfadat i ens enfadem, ens hem abraçat i ens abracem, hem aplaudit i aplaudim fins que ens fan mal les mans. I sabem bé que aquesta no és una qualitat que es troba en tots els clubs.

No hi entenc de futbol, però sé que pertanyem a un Club en el que tothom és ben rebut. I si algun nen o noi, per diferents motius, decideix anar a provar sort en un altre lloc, té els braços oberts per tornar i des del moment que torna a xafar el camp s’esborra el temps que no ha estat amb nosaltres. Queda en el terreny personal els motius que empenyen a uns pares a canviar al seu fill cap a un altre club, i em mereixen tot el respecte, però sincerament, penso que és difícil avui trobar una escola de futbol que ens ajudi a fer dels nostres fills i filles millors persones, que valori la generositat per damunt de la individualitat, que no faci tripijocs amb fitxes i als despatxos per pujar posicions a la classificació i que lluiti amb les eines de que disposa contra les amenaces dels clubs en que l’important és el club, no els nostres fills i filles.

Perquè al final és això, no? L’important són ells, i la seva formació també depèn del que som capaços de transmetre’ls. I això ho entenem tots.

Mare anònima