18:16h. Dimecres, 07 Desembre de 2016

Denúncies a deshora

Per seguir-ho

La ciutat i els individus que hi habiten i hi interaccionen es desdibuixa sota una consciència global que es comença a qüestionar si la realitat present és el veritable camí que les societats actuals pretenem resseguir.     
La reflexió que proposa la mostra titulada Atopia es planteja com una necessitat irrevocable: les urbs actuals entren al segle XXI perdent l’essència de modernitat i progrés que les havia fet créixer, i obvien els vertaders protagonistes dels seus carrers i murs. Al mateix temps i paradoxalment, cap racó del nostre món no sembla prou allunyat per desvincular-se de les situacions o plantejaments que es donen en les zones més influents, i per tant, que afecten al desenvolupament intrínsec de les societats.  

L’artista cubà Carlos Garaicoa proposa l’obra Las joyas de la corona, en la qual edificis com el Pentàgon, la base naval de Guantánamo, l’Stasi a Alemanya o l’Estadi Nacional de Xile apareixen reproduïts en maquetes de petites dimensions realitzades en plata. El petit format de les peces ofereix a l’espectador la possibilitat d’observar aquests símbols repressius com a mers objectes que evoquen una crua realitat, al mateix temps que el mantenen aïllat del patiment real que es va viure en aquests espais. Les vuit construccions s’associen a la repressió, la tortura, l’empresonament, l’espionatge o les detencions il·legals en diverses zones del planeta. Així, la voluntat de denúncia apareix en l’obra de Garaicoa d’una manera subtil, ja que el títol de la peça esdevé paradoxa i carrega alhora de significat la possible lectura que en farà l’espectador a partir del seu bagatge històric i cultural.  

Els individus com a exponents de la vida a les ciutats i com a membres de col·lectius diversos, esdevenen en aquesta obra protagonistes de l’absència, ja que a part del hieratisme de les maquetes realitzades en un dels metalls nobles, la manca de vida reforça la idea d’aniquilació de les llibertats i els edificis acaben absorbint la culpa i la responsabilitat de les accions en ells perpetrades. Aquestes arquitectures, que formen part de la ciutat i que interactuen amb ella, han esdevingut símbols d’una dura repressió contra el seu entorn i contra els motius que les fa existir. De la mateixa manera, aquestes construccions han passat a formar part de la memòria històrica  mundial per haver traspassat fronteres, perseguint i condemnant les divergències en les idees polítiques, religioses o ètiques. 

Un cop més, les denúncies que pretenen donar veu a situacions injustes i inhumanes, apareixen quan el mal ja ha estat causat, quan les vertaderes víctimes han deixat de respirar o quan ja s’ha vessat massa sang per trobar punts de confluència i d’entesa entre les diferents cultures i societats. No obstant, el malestar generalitzat amb el qual ha començat el segle XXI podria d'esdevenir el revulsiu idoni per a la consolidació d’una voluntat global de trencament amb els preceptes que han marcat l’anterior segle, i donar pas a la utopia que tothom anhela però que ningú invoca per la seva condició d’inconcebible i inabastable, en un món ric en diferències però pobre en la capacitat de comprendre el valor de les tant diverses realitats humanes.