... Jordi Pujol -i començo així aquesta missiva perquè després de tot l'enrenou de la seva confessió ja no sé quin ha de ser el tractament correcte, del que fou president de Catalunya- sóc un dels moltíssims catalans, que al marge del nostre ideari polític i social, li professaven un gran respecte com a persona, com a líder i com a estadista.
Al llarg de la meva trajectòria professional he tingut l'oportunitat de compartir amb vostè, actes polítics, culturals i de lleure arreu del territori, així com unes quantes entrevistes per a diferents mitjans de comunicació. I amb aquesta modesta relació hom sempre s'emportava la grata sensació d'haver estat al costat d'un prohom.
Quedava bocabadat del seu coneixement del territori, de les persones, i del seu interès per la gent del seu país, i per altra banda, per la mostra de respecte a tot aquell que el saludava o s'atansava a estrènyer la seva mà. Polítics locals i gent del carrer s'espentejaven per poder sortir a la foto o tenir una imatge amb l'honorable.
Aquesta havia estat... i ha continuat, després de deixar les rendes del país, la seva estela política i personal, repeteixo, al marge dels idearis polítics. Vostè i el seu tarannà es van convertir en un referent de valors i patriotisme, encara que tenia els meus dubtes del seu independentisme, que fa poc que es va despertar.
Amb la seva confessió de divendres, aquí al territori i en la meva persona es desmunta un mite, una imatge de lluitador pel benestar dels catalans i del país. Un personatge que havia sobreviscut a la desafecció generalitzada sobre la classe política, interessada i allunyada de la realitat popular.
En tot aquest afer, no descarto que vostè hagi pres la decisió per convertir-se en víctima, i d'aquesta manera salvaguardar el seu entorn més proper, però crec sincerament que no ha mesurat la repercussió que això podia tenir per als catalans, que encara teníem una espurna de confiança en algun polític. Vostè estava immers en la seva acció de govern, perfecte!, però senyor Pujol, en cap moment podia argumentar ignorància, ni de l'entorn polític ni del familiar, ja que vostè representava la màxima autoritat del país.
Què he de pensar de la resta de persones que van treballar al seu costat, alguns molt propers a nosaltres, si vostè, en realitat es va dedicar a fer racó per la seva jubilació?, que no devien fer o han fet la resta de persones amb responsabilitats del seu partit...
I pel que fa al rerefons de la qüestió, ja no és tan sols per la imatge que aquest fet ha ajudat a completar de la classe política catalana -que semblava haver d'estar per sobre de les corrupteles "pepere"s o socialistes que han sortit a la llum per les espanyes-, si no pel que vostè representava com a país. Tota aquesta percepció de la seva persona se n'ha anat al carall, afegit a les ganes que ens tenen els espanyols amb la consulta, vostè els hi ha posat en safata de plata.
... Jordi Pujol, no sé com acabarà tot aquest afer, però en la meva modesta opinió no ha fet cap favor a Catalunya i a les esperances en el procés sobiranista. Perquè al final tota aquella confiança que hem dipositat en les persones que el lideren pot començar a trontollar, si el que podem esperar dels líders es que després de tres dècades, ens confessin que no havien trobat el moment de regularitzar una situació financera fraudulenta.
No sé si a partir d'ara, i amb la pressió a la qual ens sotmet la cúria espanyolista, podrem arribar als objectius sobiranistes en què tots hi hem posat les esperances. O sigui... i ara què hem de fer senyor Pujol?
