Opinió

Ja és qüestió de dignitat

Entrem en la recta final de la campanya d'unes eleccions que poden decidir el futur de Catalunya i dels catalans, una oportunitat per reclamar de manera pacífica i democràtica els drets d'un país que pateix des de fa anys la humiliació d'uns veïns que, malgrat considerar-se iguals, han evidenciat el seu menyspreu per la nostra cultura, llengua, símbols i tradicions. Amb l'argument de la unitat de la pàtria -aquest concepte carrincló i amb reminiscències dictatorials-, han esgrimit tot tipus d'arguments per fer creure que som un poble bel·ligerant, que tan sols espera el seu benefici en detriment de la humanitat.

Però el que aquesta gent no entén és que Catalunya ha evolucionat en el darrer segle, gràcies a un important mestissatge de cultures, de milers de persones que van arribar a aquest territori, empesos per situacions diverses, i que actualment tenen arrels de dues o tres generacions en aquest país. Ciutadans del món que van aconseguir el benestar -que en els seus llocs d'origen se'ls va negar- i no ho van tenir fàcil, però van poder refer la seva vida i la de les seves famílies.

Fins a finals del segle passat, és a dir, fa poc més de 15 anys, molts d'aquests nous catalans havien aconseguit una estabilitat econòmica, gràcies al seu esforç, tenacitat i voluntat d'estalvi. Però, amb l’esclat de la bombolla immobiliària, es van convertir en un dels col·lectius més vulnerables i, m'atreviria a dir, en un dels que més està patint la situació econòmica.
Tot i així, molta d'aquesta gent són conscients que la situació en què ha derivat la societat catalana no l'ha provocat Catalunya; i és que si altra cosa tenen és que són agraïts, s’adonen que el seu esforç, la seva aportació de molts anys de treball, ha quedat en un no-res a causa de la nefasta gestió i la desídia d'uns governs que tan sols han tingut interès a salvaguardar els seus feus electorals per perpetuar-se en el poder. I també han comprovat com s'invertia en infraestructures i en equipaments, en zones amb un minso índex de productivitat i ocupació, la qual cosa ha ajudat a fomentar la seva indignació.

Jo sóc un català d'aquests, tercera generació dels Pérez Ruíz, i em crec en el dret de mostrar la meva indignació quan, en vigílies d'unes eleccions de tanta transcendència, alguns partits polítics volen apel·lar als nostres orígens, amb mentides, amenaces de conflictes i, sobretot, amb la por de l'economia. Ara, els esforços dels polítics es concentren en els cinturons de la gran capital, a la caça i captura dels més vulnerables, dels que més han patit i pateixen la crisi, utilitzant tota la demagògia i el populisme possible que els permeti assegurar les seves menjadores.

I per acabar d'adobar la situació, entren a escena les entitats financeres, amb un nou missatge de por, de cataclisme econòmic en una Catalunya independent. Unes afirmacions falses, sense arguments, que tan sols responen al temor que els desaparegui el PIB que aquest país genera. En aquest sentit, bancs que es van rescatar amb diners de tots els contribuents, quina vergonya!

I què cal  dir de les pensions...  Volen aprofitar-se de la gent gran per aconseguir uns vots, quan està demostrat que aquestes retribucions són competència de l'Estat, que és qui les ha recaptat i qui ha de retornar-les als treballadors. Que preguntin als immigrants que van treballar a Alemanya qui els paga les pensions.

I podríem continuar amb les amenaces de la sortida de la Unió Europea, de l'euro, el cony del 'corralito', els treballadors de Movistar o de Pronovias..., tot per desestabilitzar un procés que ha sigut decisió d'una gran majoria de catalans, i això és el que no volen acceptar.

El diumenge 27 de setembre tenim una oportunitat per escriure una nova pàgina de la història, en la qual els catalans podem dir de forma pacífica i democràtica com volem que sigui el nostre futur, perquè ja en tenim prou d'imposicions, d'amenaces i de coaccions...

Territori, crec que és imprescindible que es respecti la dignitat del nostre poble, i això tan sols ho podrem fer si aconseguim la llibertat.

Comentaris