El 29 de juny s'inauguraven els Campionats del Món de SkyRunning en un marc incomparable, com és el poble de Taüll, just darrere de l'església romànica de Sant Climent. Una prova en la que hi van participar 1.300 atletas de 20 nacionalidades, entre els que es trobava Jordi Balagué, membre del Grup Excursionista Serralada. L'atleta mollerusenc narra la seva experiència en la pàgina de l'entitat,que ens hem permès recollir integrament.
Si la primera vegada sempre és la més difícil, crec que m'ho arribaré a passar molt bé fent maratons de muntanya. No vull dir que aquesta primera marató (l'SkyMarathon de Vilaller, als Sky Games -els Jocs Olímpics de Curses de Muntanya-) hagi sigut fàcil, ben al contrari, però tampoc no ha resultat ser la cursa més difícil que he fet mai.
Anem a pams.
Dissabte, 7 de juliol: arribo al migdia a Boí, a l'hotel. Dino a Barruera i ja començo a veure un bon grapat de gent que fan cara de corredors. Al sentir-los parlar, escolto que correran demà la marató i ho faran per la selecció catalana. Demà serà un dia trist per ells (i per a tots plegats) però encara no ho saben. Parlen sobre la prohibició de pujar una estelada al podi si algú de la selecció espanyola (on hi ha molts catalans) guanya alguna prova dels Skygames. No serà el pitjor escenari: Jessed Hernández corre la SkyRace (mitja marató) amb la selecció catalana i la guanya, però no li donen el títol perquè no corre amb una selecció oficial. Alguns diran que ja ho sabia de bon començament que això podria passar, però estic segur que cou igualment.
A la tarda vaig cap a El Pont de Suert a recollir el dorsal i el xip. L'ambient és fantàstic: munts de persones pels carres d'El Pont amb el dorsal als dits fent-se fotos, vestint-se ja amb la samarreta que ens han regalat, veient el vídeo del brífing de la cursa… Fa moltes ganes que sigui demà i començar a córrer. Com la canalla, vaig a dormir ben d'hora, a veure si així arriba aviat l'endemà.
Diumenge, 8 de juliol: el despertador sona a les 5:30 de la matinada. Esmorzo bé i marxo volant.
Arribo a Vilaller i, de lo nerviós que estic, vaig a fer una til·la. Però els nervis no marxen i encara no sé quina samarreta posar-me: la de tires o la de màniga curta? A dalt sé que farà fred, però prefereixo passar fred dues hores que pas passar calor durant les cinc hores restants. Molt salomònicament, em decideixo per les dues: a la presa de Llauset (gairebé a mig camí) m'espera la claca de Vilanova, El Talladell i Juneda i ja els donaré la de màniga curta si em molesta. Així aprofito la butxaca que té per carregar-la de gels.
A les 7:30 comencen a córrer les dones. Tinc l'adrenalina a dalt de tot! Surten amb el ritme pausat (no pot ser de cap altra manera: han de fer 42 km!) i les 3 primeres de la sortida seran al final les 3 que pujaran al podi (amb l'ordre una mica canviat, però.)
Llavors els homes comencem a entrar al corral, poc a poc. L'organització comprova que estigui bé el dorsal i el xip. Jo vull sortir l'últim, o sigui que m'esperaré a entrar. Quan decideixo fer-ho, falten només 5 minuts per començar i em trobo amb una sorpresa: em miren el dorsal, el xip i em pregunten i el chubasquero? no en porto, dic, Pues no puedes correr. Me n'adono que he fet molt bé l'escalfament perquè vaig al cotxe i torno al corral per sota dels 3 min/km, seguríssim! Si estava una mica nerviós, això me n'acaba de posar més, però tant és, ja sóc a dins, i encara em sobren dos minuts per respirar una mica fons. Per sort (o desgràcia) fem un minut de silenci per en Toni Nadal i puc descansar una mica més de la meva cursa prèvia.
Donen la sortida i comencen els crits i aplaudiments. Donem un petit tomb pel poble i sento un crit: "Ànims, Serralada!" de l'Esther Solé. Caram, els de Mollerussa som a tot arreu!
Comencem planejant poc a poc uns 2 kilòmetres fins a Ginast fins que el camí comença a fer costa amunt. Podria avançar-ne molts aquí, ja que ja comencen a baixar el ritme, però com que vaig amb por, penso que millor guardar forces, que ja els podré passar més endavant.
Quan la costa ja és mes seriosa, abans del primer avituallament, al kilòmetre 5, també em poso una mica més seriós i començo a passar gent. Tot i això vaig tranquil pel ritme, però començo a notar que alguna cosa no va bé amb el peu dret. Al posar-me el xip (un xip prim com un paper que no havia vist mai) no he atapeït prou bé els cordons i el peu em balla una mica. Sé que se'm faran butllofes i al baixar em torçaré molt el turmell si no ho soluciono però, tot i saber-ho, sóc tan carallot com per pensar que ja ho arreglaré més endavant. Ara només tinc al cap pujar.
Arribo a la presa de Llauset 3 hores després de començar la cursa, i em trobo amb la claca animant-me. Porto tota la pujada pensant què els diré i què faré al veure'ls (si em canviaré la samarreta, si agafaré la bossa d'hidratació, si els donaré la clau del cotxe…) i al final ni els dic res, ni faig res, sinó que m'assec un moment per estrènyer-me els cordons però a mitja feina passo de fer-ho i torno a enfilar cap amunt. Queda la part més dura: pujar fins a Llauset, a 2.900 metres.
Una hora més tard, arribo a dalt. Primer, flipo i m'emociono molt; després penso que la baixada serà molt complicada perquè el peu dret em fa un mal terrible. He de fer moviments molt forçats i estranys per no prendre massa mal i ho pagaré car, però ara ja no sóc a temps de solucionar-ho, sinó que només puc intentar acabar la cursa.
La baixada és un espectacle. Hi ha baixades que semblen parets completament verticals. Si estigués bé, seria un xou, però com que no puc recolzar bé el peu, només em queda pensar que ja hi tornaré un altre dia en millors condicions i llavors sí que en gaudiré plenament.
Tot baixant vaig creuant els dits pensant en el famós mur de les maratons, i esperant que no sigui una experiència massa dura. Només és el segon cop que corro una distància similar i no sé si ho sabré detectar o superar, però sigui com sigui, faig tota la baixada (unes tres hores) sense trobar-me'l. Dec haver fet bé alguna cosa amb la hidratació i l'alimentació. Almenys això sí que m'ha sortit bé!
I res, torno a passar per Ginast, saludo l'Aureli (és a gairebé totes les curses fent fotos! Això és passió!) i ja se'm comença a escapar el riure: hauré finalitzat la meva primera marató oficial de muntanya! Trobo ma germana i fem cent metres junts, i després faig els últims 25 amb ma neboda. No m'ho crec. Després de fer 3150 metres positius i 38,95 km en 7 hores i 20 minuts, ja sóc a la meta!
M'he oblidat de mencionar que gràcies a la samarreta del GES, vaig parlar (si és que es pot dir parlar mentre vas corrent) amb moltes persones al llarg del recorregut que em preguntaven per la pedra que va caure el dijous passat, o recordant-me la cançó de La Trinca. Vaja, un encert anar uniformats: ajuda a fer passar l'estona aquestes mini-converses!
Un cop passada la marató, només em penedeixo d'haver tingut alguns errors de principiant (o per nervis o inconsciència) com no cordar-me bé els cordons, haver carregat amb tants gels (la cursa estava patrocinada per PowerBar i n'hi havia a tots els avituallaments) o no haver-me posat crema solar (surto a córrer una hora per la Serra a Mollerussa i me'n poso; vaig a córrer 7 hores per la muntanya i no hi penso…) Però sobretot em quedo amb les positives, que són la majoria: l'encert de no carregar una bossa d'hidratació, ni pals (fora pes!), les bones sensacions durant tota la cursa (he entrenat bé i he descansat millor, sembla) i, sobretot, el pensar en el bon temps que podria haver fet d'haver-me trobat bé.
Ja tinc la motivació suficient per a la següent!
