És una mesura temporal per oferir als infants el millor entorn possible per créixer, fins que la seva família resolgui els problemes que l'impedeixen d'ocupar-se'n.
Si consultem el diccionari, un dels significats que trobem de la paraula acollir és “admetre a casa nostra”. Una definició curta però plena de connotacions. Quant acollim a un nen, nosaltres l’hem d’admetre, però ell també ens han d’admetre. Nosaltres li oferim un lloc a la nostra família i ell ens ofereix un lloc a la seva vida.
Hem de tenir clar que acollir no és esperar res. És senzillament oferir el que tens fins que s’acaba el temps, el nostre o el d’ells. Però no és un temps ocupat per hores, minuts o segons, per setmanes o mesos, per anys... És un temps ocupat per moments, per situacions, per paraules i fets. Un temps en el que hi ha moments de dificultat però molts més de satisfacció.
Tenim l’oportunitat d’oferir-los i facilitar-los les eines que els hi permetin andamiar i reconstruir la seva vida sobre unes bases personals i socials més fermes. Tenim l’ocasió d’acompanyar-los en aquest procés i obrir de forma conjunta un altre camí que els porti a treure el millor de si mateixos.
Bé, tot això és teoritzar sobre l’experiència que tenim, però potser la millor fotografia, la imatge més sensible o el percussor que ens pot disparar a la cara la realitat que viuen aquests infants, és fer un treball íntim i crític d’imaginar els nostres fills biològics d’institució en institució sense haver tingut una segona oportunitat.
