Llukutter: “El muralisme pot generar molts canvis en aquell que pinta i aquell que mira”

Parlem amb en Llukutter, d'artista social que omple de color i esperit comunitari les parets d'arreu de Ponent

Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.
photo_camera Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

En Lluc Flotats és popularment conegut amb el sobrenom de Llukutter. No és l’única manera en com el coneixen les seves amistats, però, si més no, és la signatura que actualment utilitza i amb la que si sent més còmode.

Amb molts anys a l’esquena fent voluntariat als caus i escoltes, en Llukutter és un artista autodidacta. A més, és educador social de formació, faceta a través de la qual lidera el projecte d’art urbà i d’acció comunitària Creativitats Urbanes.

Des de fa tres anys, combina aquestes dues passions –confessables–: les arts plàstiques i el treball en comunitat, encarregant-se de tallers de pintura mural adreçats a col·lectius de tota mena.

Darrerament ha acabat de pintar un mural de grans dimensions a Lleida, i altres a Guissona, La Fuliola, Agramunt, Bellpuig, Anglesola.

Tot i utilitzar els aerosols, i tot i omplir de formes i colors parets de municipis d’arreu de les terres de Ponent, ell no es considera un graffiter –“jo sempre he fet servir plantilles, i això els graffiters graffiters no ho contemplen”, explica–.

Hi parlem!

Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

  • D’on surt Llukutter?
  • El nom ve del meu ús de les plantilles per pintar (riures). Llukutter ve de la unió del meu nom propi –Lluc–, tot i que acabat en ‘k’, i el cúter, l’estri amb el qual les elaboro. He utilitzat altres signatures, algunes de les quals no han arribat mai enlloc. Però una sí, el Cuc Roig, un nom amb el qual faig fer-me enganxines que han viatjar arreu del món –fins i tot, a l’Antàrtida–.
     
  • Ets molt sensible al món de les Belles Arts. Però, per què et dona per la pintura mural?
  • M’hi sento còmode. De fet, utilitzo cada vegada més pintura plàstica en els murs, a banda dels aerosols. Aquest canvi de tècnica forma part de l’adaptació que he hagut d’assumir arran dels tallers comunitaris.


Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

  • Quan de tu depèn allò que pintes, quin és el teu motiu d’inspiració?
  • Fonamentalment la gent, suposo que també és a causa d’aquesta formació meva enfocada a les relacions humanes. M’agrada treballar les cares, les mirades, els gestos, etc., la gent, en definitiva, i proposar diàlegs amb aquestes persones des del carrer.
     
  • Què és el que et permet treballar amb plantilles?
  • Una de les seves gràcies és que amb dos o tres colors, i mitjançant el joc visual, pots obtenir uns resultats espectaculars. Només cal allunyar-se unes passes del mur, i les formes donen lloc a les figures.
     
  • Les teves obres tenen un treball previ important, especialment fet en ordinador.
  • Sí, és així. Gran part de la feina arrenca amb el quartejat, o amb altres eines d’edició similars, que t’ajuden a resumir o simplificar l’aspecte d’una imatge. I així la traspasso al mur, de manera cooperativa amb l’alumnat dels tallers, o en solitari.


Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

  • En el contradictori món de les enganxines, tu com et definiries?
  • Hi ha qui m’han dit ‘artista urbà’, altres ‘artista plàstic’, ‘artista social’, o ‘educador urbà’, donat que treballo com educador de carrer. En tot cas, m’agradaria definir-me com ‘artista social’, ja que el gran gruix de la meva feina tendeix cap aquest vessant.
     
  • Suposo que en aquest context neix el projecte Creativitats Urbanes.
  • Creativitats Urbanes aixopluga moltes de les meves feines on hi ha un gran component social. Quan t’encarregues de gestionar treballs comunitaris és molt important el procés creatiu, tot el que s’aprèn, el dia a dia, més enllà del resultat final. A Llatinoamèrica, per exemple, el muralisme és un gran espai de trobada per a la comunitat, una excusa per trobar-se i crear quelcom tots junts i des de 0. I aquest és un aspecte súper interessant per a mi. Afortunadament, a Creativitats Urbanes comptem amb el suport d’altres educadors socials i antropòlegs, altres professionals que també tenen el carrer, la societat i els col·lectius com objectes d’estudi.


Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

 

  • A qui s’adrecen els teus tallers pintura mural?
  • La major part a joves, però també a altres col·lectius que no sempre tenen un fàcil accés a l’art i la cultura, com ara amb Sense sostre, Down Lleida, L’Estel de Balaguer o Sant Joan de Déu d’Almacelles.
     
  • En el marc dels tallers imagino que, a banda del que tu et puguis preparar, o els objectius del dia, has de desenvolupar força la teva capacitat d’improvisar.
  • Has de ser capaç de centrar l’atenció de tots els integrants, i això depèn molt del dia, de les ganes que tinguin, de com són cadascuna de les persones del grup, i de com es relacionen entre elles. Hi ha grups que et sorprenen, i sempre et trobes els qui venen súper motivats. També és veritat que l’ambient d’un taller depèn molt de si hi venen obligats, o és optatiu. En general, al jovent li encanta que li expliquis els secrets de com pintar un mur, o com aplicar-hi tècniques artístiques.
     
  • Estarem d’acord en el fet que ets un dels representants més actius del muralisme urbà a Ponent, com es porta això?
  • Mai ho havia pensat d’aquesta manera (riures). És cert que som bastants darrerament els que pintem en murs, però cadascú enfoca les seves peces a una especialitat en concret.


Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

  • Si haguessis d’escollir uns referents, quins serien?
  • La gent amb qui m’envolto ho són bastant de referents. Per exemple, la Lilly Brik, o la Cristina Dejuan. També m’agraden altres artistes contemporanis com els italians NSN997, que també realitzen murals comunitaris on impliquen a barris sencers; o les argentines Medianeras murales, que vaig descobrir a Bolívia.
     
  • El component social de l’expressió artística podria donar per un intens debat. Ets educador social i, això, en cadascuna de les teves peces es nota i deixa empremta.
  • Hi ha una part important de memòria històrica i social en la comunitat. En cada taller en pot sortir un futur artista, això mai se sap, i és súper interessant. Ja ens passa com educadors, que passat un temps d’una acció, veus que alguna d’aquelles persones es dedica a l’educació social; doncs, tenim per davant les mateixes opcions de que es repeteixi això en el camp artístic. De fet, jo sempre he agraït la motivació rebuda, i les eines, a les dues professores de visual i plàstica de l’escola i l’institut. També el que mai elles em diguessin “això no es fa així”. L’art i el muralisme és molt més que quelcom purament estètic, pot generar molts canvis en aquell que pinta i aquell que mira.

Llukutter pintant el mural gegant del Rocòdrom de Pardinyes. Fotografies: Cristina Mongay.

Comentaris