23.04.2021 |

Santi de Pablo: 'Volíem fer un disc que ens permetés gaudir amb la producció'

A la majoria dels del grup ens va molt l’estètica hippie, la música dels 60 i els 70 i tampoc és que hàgim anat a buscar gran cosa. És el nostre estil i tampoc hem necessitat parlar gran cosa en aquest sentit, tot ha sigut molt natural
Santi de Pablo en l'estudi
Santi de Pablo en l'estudi
Santi de Pablo: 'Volíem fer un disc que ens permetés gaudir amb la producció'

Després de molts anys dedicant-se a la música i passant per molts grups i projectes, el mollerussenc Santi de Pablo s’ha alineat amb els seus companys habituals ―Juh Japleroots i David Vall, entre altres― per formar Cozmic Jet, una banda de rock clàssic i de temes propis on plasmar les seves inquietuds sonores.

En un paper de guitarrista-productor, de Pablo ens presenta Whatcha Gonna Do?, un àlbum on queda recollit tot l’ideari d’un grup de rockers amb molta experiència al camp de batalla tal com ens explica en aquesta conversa.

Entrevista a Santi de Pablo

P. Quants anys fa que somiaves en poder fer un disc com aquest?

R. Havia fet algun disc quan tenia 19-20 anys i és una cosa que tenia pendent, poder fer algun projecte amb música pròpia i composicions meves. La veritat és que en tenia ganes i trobo que ara era un bon moment.

P. Suposo que cansa passar-te la vida fent versions.

R. Clar, les versions potser són el que t'ajuda més a pagar les factures i els temes propis són més per amor a l'art que les versions. Sempre costa més que tiri un projecte amb temes teus, però al final també necessites expressar-te artísticament.

P. En aquest sentit, és un primer disc, però sona molt madur.

R. És la música que hem anat aprenent tots aquests anys, vas fent les teves composicions i jo tinc les influències molt marcades a hores d'ara. Ja fa molts anys que escoltes rock clàssic i, vulguis que no, vas quedant-te amb totes les peces i és el primer disc, però abans de fer-lo hem fet molts tombs, ja.

P. El disc surt en un moment on el rock ja no és el que era, però encara quedeu persones que el manteniu viu.

R. Ja sabem el que hi ha. Algun amic productor ens ho ha dit que amb això ho tenim complicat de tirar endavant i que tingui alguna sortida comercial, però ens és igual. Al final vols fer la música que t’agrada, no em posaré ara a fer rumba si no em diu res. Si faig la meva música, vull que soni a la música que a mi m’ha agradat tota la vida: les arrels americanes, el rock clàssic, el fet de fer-ho en anglès també...

P. El procés de creació també ha estat a l’antiga? Guitarra en mà, escriure lletres, compondre solos...

R. Sí, jo em vaig fer alguna maqueta a l’estudi i després ho vam anar arranjant en alguns assajos, per les lletres la Juh també m’ha ajudat bastant amb l’anglès i ella també n’ha fet varies, però tot molt clàssic sí.

Santi Estudi (8)

P. La producció també us l’heu fet tota vosaltres, què us ha aportat treballar a casa?

R. L’avantatge de fer-ho aquí és que potser no tens el material que tindries a un altre lloc, però aquí tens barra lliure per fer el que vols, per provar sons, per regravar guitarres, per posar i treure... Era una mica per fer-ho tranquil·lament i experimentant i aprenent amb el procés. Si vas a un estudi de vegades vas “a toque de pito” i amb la primera presa et quedes perquè no tens més temps i això no ho volíem. Volíem fer un disc que ens permetés gaudir amb la producció.

P. El procés de gravació ha sigut llarg, curiosament com la durada dels temes del disc.

R. Hi ha tres o quatre temes de cinc minuts, sí, era també la nostra filosofia aquesta. La més curta, potser dura quatre minuts... En lloc de fer radiofórmula amb estrofa, tornada i ja està, doncs hem buscat estructures més treballades amb ponts, solos i altres elements. No hem estat patint per si era el que es portava, més aviat el contrari del que es porta tot i jugar en contra nostra a nivell econòmic. Tampoc ho hem fet en cap moment per lucrar-nos, és més a nivell artístic. La idea ha sigut fer un disc de rock’n’roll i poder gaudir del procés.

P. Potser si féssiu radiofórmula no seríeu creïbles.

R. També ho faríem si ens hi poséssim per sonar a Los 40 Principales, perquè les fórmules les tenim clares i les coneixem, però ja ni ens ho hem plantejat en cap moment.

P. Quantes idees han quedat al calaix del que tenies al cap poder fer?

R. Moltíssimes, de guitarres que provaves i no feien falta, de coros que sobraven... El fet d’anar gravant sense cronòmetre fa que provis mil idees i després et dones compte que no feia falta.

P. El que funciona dins del disc és que, malgrat tenir moltes capes, la base és guitarres, baix, bateria i poca cosa més. Afegir-hi ingredients desvirtuava l’essència del grup?

R. La idea era afegir teclats a última hora, però estant confinats vam anar fent amb el que ja teníem i, fins i tot, va venir un company a gravar teclats i només han acabat a una cançó que sí que ho demanava. De vegades menys és més, no perquè posis teclats o més instruments a totes les cançons això sumarà. Una cosa pot emmascarar-ne una altra, si fa un detall el teclat potser tapa el detall de la guitarra.

P. Sí que hi trobem alguns efectes o instruments fets amb tecnologia MIDI, per què això?

R. No és gran cosa, hi ha un parell de cançons on hem fet ús del MIDI amb diferents efectes i instruments. Ja que existeix i tenim la tecnologia a l’abast, és bo poder-la aprofitar sense desvirtuar l’essència.

P. Que potser arribarà el dia que farem tots els discs en MIDI.

R. Les maquetes jo les vaig fer totes amb l’ordenador, un músic pot fer tot un disc ell sol si vol amb MIDI i loops de bateria. Trobo que se’n pot treure suc, però amb mesura que si no al final perds l’essència. On hi hagi una bateria real, deixa’t estar de bateries de plàstic.

P. Entrant ja a l’imaginari Cozmic Jet, explica’ns una mica com neix aquest concepte tan setanter i galàctic que heu construït.

R. A la majoria dels del grup ens va molt l’estètica hippie, la música dels 60 i els 70 i tampoc és que hàgim anat a buscar gran cosa. És el nostre estil i tampoc hem necessitat parlar gran cosa en aquest sentit, tot ha sigut molt natural. Quan algú feia els seus arranjaments tot fluïa bastant sol, perquè venim tots de la mateixa escola.

P. Les lletres també són una peça clau d’aquest discurs i hi ha un tema que és bastant recurrent, el pas del temps.

R. La majoria de lletres sí que són molt reflexives, sobre les decisions que has pres a la vida, on et vas equivocar, què és el que vols fer ara... Crec que les decisions i les seves conseqüències son sobretot el tema principal que et porta a reflexionar amb el pas del temps.

P. Són lletres que amb 20 anys no les hauries escrit potser.

R. No, perquè quan ets jove només penses en sexo, drogas i rock’n’roll i ara potser també, però potser també penses en coses com el canvi climàtic o en la xusma de gent que tenim dirigint el país i el món.

P. Fent referència al títol del disc (Whatcha Gonna Do?), què és el que us queda per fer com a banda ara que ja ha sortit l’àlbum?

R. Vam fer un concert, perquè ja ens va agafar el confinament i ara estem a l’expectativa de com avança tot plegat. Voldríem fer una presentació del disc, provar de moure’l en algun festival i fer arribar el projecte dins de les limitacions del nostre estil, del lloc on vivim i dels temps que corren.

Santi Estudi (6)

P. Per músics que compagineu això amb altres projectes, Cozmic Jet és la prioritat?

R. Jo crec que no tinc cap prioritat amb cap grup, la setmana que tens bolo amb un grup aquell és la prioritat. A veure, clar que amb el temps que hi hem invertit sí que li dones importància a un projecte així. Potser amb un grup de versions al que toques amb els amics per passar-t’ho bé de tant en tant no és tan important.

P. Anem a parlar dels altres membres, tots ells cares conegudes de l’escena local. Comencem per Juh Japleroots, amb qui comparteixes escenari a Walkin’Roots, fet que suposo que ha influït a Cozmic Jet.

R. Sí, perquè molts cops ens deien que per què no fèiem temes propis, però allò és un projecte molt concret i no volíem barrejar. A mi potser no em motivava fer temes propis amb només guitarra i veu. Llavors amb la Juh no vam voler barrejar noms i projectes i engegar alguna cosa nova.

P. A la bateria hi ha el David Vall, amb qui heu compartit bandes i claustres i amb qui la confiança de tants anys suposo que ha ajudat.

R. Amb el David ens entenem molt bé, potser portem més de mil bolos junts. Era quasi obligatori que fos ell, jo tampoc vaig pensar amb ningú més pel grup, és la continuació lògica de tot el que portem fent.

P. Després hi ha un tema que és Crazy Rockin’ Cat que no sé si té un punt autobiogràfic de totes aquestes persones que fa tants anys que us dediqueu a la música.

R. És un tema que parla d’un personatge que no diré el nom, però la majoria que han escoltat el tema ja han descobert qui és. És un músic de la zona que tenia una vida de rock’n’roll tant per lo bo com per lo dolent i volia explicar la seva història, ara ho està passant bastant malament i em venia de gust fer-li un homenatge.

P. Vosaltres també us heu arribat a sentir com “velles glòries” de la música?

R. Tampoc em considero vell jo! Però sí que hi ha coses que amb l’edat ja les veus venir, gent que saps que has d’evitar, llocs que saps com et tracten...

P. Ara hi ha una nova fornada de joves trencant dinàmiques i creant noves sonoritats, això us preocupa o us anima a seguir endavant?

R. No, clar que no em preocupa. El problema que hi ha hagut aquí des de fa molts anys és que hi havia poca pedrera que tirés endavant. De la meva edat ben pocs ens dediquem a la música, quan jo tenia 15 o 16 anys érem molts que tocàvem en grups per la zona i ara en quedem quatre comptats. Està bé que hi hagi pedrera, que surti més gent i, si hi ha competència, més ens haurem d’espavilar. La competència sempre és bona.

P. Abans has tocat el tema de concerts, quants te’n van suspendre el 2020?

R. No et sabria dir quants es van suspendre, però sí quants no es van arribar a programar. Aproximadament feia 150 concerts a l’any amb diferents projectes i només en vaig poder fer 50, que considero que són molts amb l’any que vam passar i ho agraeixo. He tingut molta sort de poder treballar durant l’estiu amb Walkin’Roots i Xip Xap, soc molt afortunat. Ara, l’agenda de l’any passat està tota ratllada. D’un dia per l’altre ens en vam carregar una vintena de cop.

P. I el 2021 tampoc es preveu molt millor.

R. Penso que el 2021 encara serà pitjor. Els programadors tenen menys pressupost, han tancat moltes sales i espais i amb les restriccions tot serà més dur.

P. Hem parlat de passat, present i ara mirem ja cap al futur. Fins quan et veus fent música dalt dels escenaris?

R. Fins que em mori, espero. Jo no aspiro a fer res més, com a molt fer-me un hort i poder ser autosuficient.

Santi de Pablo guitarraP. Recentment has acabat el teu projecte d’estudi de gravació, no sé si veurem algun dia el Santi productor passant per davant del Santi guitarrista.

R. Bé, a mi no em faria res fer de productor, però jo treballo més per mi que a nivell professional. No em faria res produir grups del meu estil i que jo els hi pugui aportar alguna cosa. Si vens i em dius que gravi un grup de trash metal, els gravaré i els mesclaré com podré, però si he de fer alguna cosa, m’agradaria poder sumar-hi. Tot i que ja et dic, l’estudi és més aviat per fer les meves coses que per dedicar-m’hi.

Santi de Pablo: 'Volíem fer un disc que ens permetés gaudir amb la producció'
comentaris