Tots ens morim per anar a un concert. Després d'aquest període de reclusió accidental, aquest dissabte a les 19.30 hores, Xarim Aresté eclosionarà (de nou) amb veritats com a temples a cops de guitarra, de veu i de sorpreses diverses damunt l'escenari de l'Espai Orfeó, acompanyat dels seus 'Mercuri' i 'Venus', l'últim treball que va fer en un "confinament voluntari" tot just abans que arribés la pandèmia. Vaig trucar-li per sentir com es coïa l'emoció en la seva veu després de tants mesos sense fer un concert i per llançar-li mil preguntes. Però la seva veu al telèfon ressonava lluny, com si tingués l'ànima sostinguda molt amunt. El lloc des d'on em parlava era un lloc càlid, salvatge, preciós, irreal. Un lloc de veritat, com els paisatges de les seves cançons.
Amb l'esperança que seríem capaços de superar aquest dolç enterboliment per establir un diàleg entre els dos, ell va tenir la cortesia de fer-se un cafè per intentar aterrar al planeta Terra i que jo li pogués formular totes les meves preguntes. Però, no sé com, al final de l'entrevista m'havia acabat deixant arrossegar fins al lloc des d'on em parlava. Evidentment. I què esperava? Ell mateix ja ens havia advertit: Xarim Aresté -potser una mica com tots- és indomable.
Ets un artista molt prolífic. Has tingut mai el síndrome del full en blanc?
El problema que tinc és que, com diuen, "d'on no n'hi ha, no en raja", i jo sóc un tossut i segueixo picant tot i que hi ha dies que ja sé que no en rajarà. Però jo segueixo allà amorrat. El que he d'aprendre és que hi ha dies que sí i hi ha dies que no. Jo m'enfado els dies que no, i hauria d'aprofitar per fer qualsevol altra cosa, però hi renuncio i llavors obtinc frustració. Tot i això el full en blanc hi és sempre, i realment és molt inspirador. A mi m'inspira molt més que un full ple d'anotacions.
És a dir que el que fas en un dia així, en què no en raja, és insalvable? O potser algun dia ho pots recuperar?
Difícilment. De vegades m'ha passat, però han hagut de passar moltes hores. Potser he fet moltes coses pel mig i al final ha acabat sortint alguna cosa, però moltes vegades que vaig a l'estudi i dic “vinga va”, tinc una veueta dins que diu "no, no, no. Avui no és el dia".
No falla, no?
No falla, i espero que amb els anys aprengui a fer-li cas perquè guanyaré molt temps lliure!
La música per mi era una aposta molt forta, perquè significava encarar-me a tot
Aquest any, amb tot el que hem viscut, alguns artistes han reaccionat amb una mena de bloqueig, perquè la situació és difícil, o bé, al contrari, s'han posat a crear més que mai, perquè tot plegat dóna molt de què parlar o pensar. Em fa l'efecte que tu t'has trobat més en la segona conjuntura, que tens una necessitat imperiosa de dir coses a través de la música.
La veritat és que això ho he fet sempre, però el que sí que noto és que, com que no tinc res a perdre, jo -així com altres companys, que sí que tenien molt més a perdre-, doncs no estava gaire nerviós, i vaig seguir com sempre. No tinc una gran estructura a mantenir, estic jo sol i, a més, vaig amb un arc i una fletxa. Així que vaig poder dir “val, ja us apanyareu, món, jo em tanco aquí”.
“És el que hi ha".
Sí, ja et dic que és el que he fet sempre, més o menys. Confio que al final salvo la vida de forma miraculosa; mai no salvo la vida per una decisió pròpia; sempre és màgia com m'arribo a salvar el cul. Perquè en aquest país, o aquest món o aquest univers, no ho sé, els meus objectius sempre són molt al dia, no tinc objectius grans a complir, i aleshores els meus plans no han canviat gaire, que diguem.
Jo no em creia l'escola ni la televisió. Descobrir la música va ser com rebre una martellada a la nuca
M'imagino en Xarim amb tretze anys que en un moment diu “bé, necessito fer música”, i va començar a fer punk. Com se't va despertar aquesta necessitat, o com vas arribar a ser conscient que era el que necessitaves?
Sí, bé, tot el punk que es pugui fer als tretze anys (riures). De vegades la consciència ve a cops de garrot, no? I va ser una mica com rebre una martellada a la nuca, perquè descobrir la música em va fer entendre que en ella hi havia tanta llibertat i tanta veritat... Al final és la veritat, el que sentia, que és quelcom irreproduïble. Suposo que aquesta és la promesa eterna dels artistes, reproduir la veritat, la qual cosa és impossible. I crec que topar-me amb una certa veritat em va fer adonar de la no veritat que hi havia al meu voltant, que llavors era l'escola. Jo no em creia la televisió, no em creia l'escola, no em creia aquest discurs i aquest camí en què sentia que em volien posar un collar -a mi i a tothom-, com si l'objectiu de la teva vida hagués de ser treballar i tenir una hipoteca, i en aquell moment em semblava tan surrealista que no em veia capaç de fer-ho. I aleshores vaig veure que la música arribava molt en una part de mi que sentia viva, i em vaig amarrar allà com un animal. I amb un pànic terrible! Perquè jo sóc d'un poble molt petit i d'una família molt humil, i apostar per la música per mi era una aposta molt forta, perquè significava encarar-me a tot, i no tenia les eines per fer-ho, ni psicològiques ni emocionals ni res. Vaig emmalaltir i vaig passar de tot, perquè era un canvi de rumb que no sabia gestionar.
Era una necessitat.
Totalment. Ara miro enrere i penso “hòstia, com vaig tenir els collons de fer-ho?”.
En el teu estil també mana la llibertat, més que la pressió, per exemple, de l'acceptació del públic davant dels canvis.
La veritat és que no penso mai en el públic, o almenys no tinc consciència de fer-ho. Quan faig una cançó no sóc ningú, no sóc jo mateix perquè intento no tenir filtres, perquè els humans som molt durs amb nosaltres mateixos, i ens jutgem més fort que ningú. Però per crear has de deixar el cervellet “fora”, ni que després torni i digui “vaja, quina merda”, però bé, ja està fet.
I així, durant el confinament, com has matat el temps?
La veritat és que amb el confinament em vaig descobrir atrapat en un lloc o només tenia un parell de guitarres i res per gravar, i acabava de sortir d'un confinament voluntari en què havia fet moltes hores de música i estava cansadíssim, així que em vaig posar a pintar. Aleshores vaig començar a escoltar el que havia fet -perquè quan vaig acabar de fer-ho, com sol passar, ho odiava i no en volia saber res- i em vaig sorprendre en veure que semblava que estigués parlant del confinament, perquè jo mateix em sentia confinat abans del confinament. Ara sembla que no ens en recordem, però el món era una merda abans de tot això. No hi havia res que estigués en ordre, en el meu entendre, i no sentia que hi hagués cap sentit. Ara, almenys, sento que té sentit, el que està passant, i m'ho demostra que em sento més viu.
Suposo que aquest és el do de l'artista, el d'anticipar-se a les coses, perquè ja les sent abans que les pugui entendre.
Sempre entenc l'art com un mirall que està per davant del qui es mira i, com et deia, em penso que per fer art, un ha de submergir-se en el seu subconscient, deixar que governi el no-sé-quin nom-posar-li. Molts cops m'agrada entendre-ho com si fos una antena que trec i que sintonitzo alguna cosa, com si anés a pescar. I de vegades pesques alguna cosa, i de vegades no pesques res. Però jo no sóc el mar on pesco. I sempre que et trobes el full en blanc, el que descobreixes és a tu mateix. També em sol passar que les cançons que faig les vaig entenent amb el temps. Les meves i les de tothom, en realitat, perquè quan escoltes una cançó sempre parla del tu d'ara, encara que la cançó estigués escrita fa cent anys. Et remou les emocions que sents ara. Suposo que ara parlen d'això perquè és el que estem vivint, però si no, imagino que et parlarien d'una altra cosa.
Potser ens hem despistat, però tinc la sensació que l'origen sagrat de la música segueix estant enterrat en nosaltres
Hi ha cançons teves que semblen pròpiament les bandes sonores d'un western. Fas una música molt visual. Està vinculada a llocs?
Vaja, què curiós. Quan les faig, sovint penso en paisatges, però no són físics, sinó abstractes. De vegades se'm presenta un color, però està més “dins” que “fora”, i jo intento protegir aquest color que ha sorgit. Molts cops no ho aconsegueixo i s'acaba convertint en una altra cosa, però mai no intento reproduir res que estigui fora, sempre tracto més de conservar allò que surt de dins, i per tant, no puc vincular-ho a cap espai concret. Tot i que hi ha un lloc que sí que m'inspira molt, que és el meu poble, i n'he fet moltes cançons, però la majoria no les he publicat. Per exemple, no fa massa he fet una col·lecció de jotes -que no n'havia cantat mai cap-, i sí que parlen explícitament de la història del poble i tenen una essència total a Ebre, però allò no he tingut collons de mostrar-ho, i no ho faré mai perquè és espantós!
Als teus temes parles d'amor, de política, de natura, de la vida en general.
Vaja, tantes coses, creus? (Riures)
Igual t'estic interpretant fatal, però suposo que, per a tu, també és important el poder terapèutic de la música.
Per mi és bàsic. Amb el temps he entès que això és l'essència total, és la cosa. Ahir pensava justament amb l'origen, pensava que nosaltres som fills de la primera cançó, i que aquesta cançó la va cantar un xaman. En la cosmologia dels antics, la música representava la materialització de l'ordre còsmic que ells veien tant en el cel com en el cos humà com en les plantes. La música servia per canalitzar tota aquesta geometria còsmica o universal, i amb el temps, sembla que tot això s'ha anat convertint en una altra cosa, però jo tinc la sensació que aquest origen o aquest sentit de la música segueix estant enterrat en nosaltres, i penso que nosaltres ens hem despistat, però que la música segueix sent tan sagrada com era. Justament, el gran poder que té l'art és el de saber-nos pel que ens pot fer veure, i quan un veu el teu propi bloqueig, tot és molt més fàcil. O sigui, fins que no veus el teu bloqueig no el pots superar, i molts cops el que fa la música és posar-nos el bloqueig al davant de la cara.
Quan tu fas un àlbum, ets conscient que hi ha un tema dominant o de rerefons, o sorgeix després, quan ja l'has construït tot?
De fet és una de les parts més divertides del procés, descobrir-ho. Hi ha artistes que suposo que ho fan molt conscientment, que volen fer alguna cosa molt concreta, però jo el que acabo publicant és la meva prova, no és cap hipòtesi pensada. És una cosa que em vaig trobant, i després em poso a mirar i dic “collons, estic parlant d'això o d'allò”, però en el moment no en tinc ni idea.
Jo ja em sentia confinat abans del confinament. Vaig posar aquests títols perquè sentia d'alguna forma que els humanets estan canviant d'era, i els principis de totes les eres solen ser mitològics. Mercuri, a part de ser un Déu, és un mineral i és tòxic, però alhora també és sanador
Mercuri i Venus sembla que guardin una relació. Quin seria, ara, el motiu dels dos EPs?
Doncs s'haurien pogut dir de qualsevol manera, això sí que ho trobo molt més aleatori, però sí, vaig posar aquests títols perquè sentia, d'alguna forma, que els humanets estan canviant d'era, i els principis de totes les eres solen ser mitològics. I els noms em servien molt en aquest sentit. Mercuri, a part de ser un Déu, és un mineral i és tòxic, a més, però alhora també és sanador. A mi m'interessa molt el llenguatge, i vaig començar a indagar sobre això i vaig veure que, en totes les cultures, l'origen del llenguatge s'explica de forma mitològica, sempre és quelcom que t'han donat els Déus. Aquest Mercuri és Hermes en grec i és el mateix Déu que es diu Thot a Egipte, on diuen que porta el llenguatge, l'agricultura, la música i fins i tot l'astrologia. És qui porta la ciència i la cultura. I pensava que aquest disc em donava claus a mi mateix per a refundar-me, com la cançó de Brilla per tu, que trobo que em recorda tota l'estona que necessito escoltar, que sé que la llum surt d'un mateix, que no s'ha danar a buscar fora, com si nosaltres fóssim Déus. Els títols de Mercuri i Venus van per aquí.
Parles de canvi d'era, però realment aquest disc el vas fer abans que comencés la pandèmia.
Sí, sí! Però suposo que ja feia temps que tenia un malestar a l'estómac, com els animalons que abans que vingui el tsunami ja marxen corrents, ja s'ho oloren. I jo crec que no s'ho oloren fora, s'ho oloren dins, perquè la ràdio dels animals sona dins. Quan un gat o una llebre s'atura, no s'atura a observar el seu voltant, s'atura a escoltar la seva pròpia ràdio interna. I jo crec que és el que vaig fer, com un animaló que escolta com ve una onada, i vaig escriure sobre aquesta onada que estava per venir.
És molt ingrat fer música en català, perquè ens trobem les portes tancades fins i tot a casa. La forma com s'entén la cultura a Catalunya deixa la major part de la cultura fora d'aquesta definició
En sentir-te m'adono que el teu accent està barrejat, entre occidental i oriental. L'occidental ha estat mai una barrera?
No m'ho havia plantejat. Em sento malament amb això perquè porto anys a Barcelona i he perdut bastant el meu accent, i ara em sento com en terra de ningú. Tot i que això té la seva part positiva, perquè de sobte puc fer servir paraules de Vic, o paraules mallorquines, segons com em peti, i fa que no em senti esclau d'això. Per exemple, quan vaig fer aquestes jotes, les vaig fer amb un accent súper flixanco, i això segurament sí que seria un obstacle perquè moltes coses no s'entendrien. Però al final, tot i que m'acomplexa personalment haver perdut el meu propi accent quan sóc al poble, ho he acabat veient com un recurs literari més. Com més dies estic en un lloc, més me n'empelto.
Fa dues setmanes deies al teu Instagram: la cultura catalana és un saltamartí en una casa abandonada.
S'ha sentit tant de vegades la glòria nacional. És un punt importantíssim de qualsevol agenda política, però molts cops està buida de contingut. I Catalunya és la seva gent i la seva cultura, sigui quina sigui, és molt àmplia, no? I sento que és com l'aigua mateixa, no es pot tancar al mar, és molt independent. Però sí que veig que, en general, totes les inèrcies van a fer més petites les diferències. Llegia una entrevista fa uns anys de no recordo quin artista americà, que deia que lo millor de fer gires per Amèrica és que a cada estat canviava molt la música que escoltaven a la ràdio, però que, amb els anys, totes les emissores posaven la mateixa cançó. I aquí ha passat també, d'alguna forma. Ha passat a tot el món, això, i crec que la forma com s'entén la cultura aquí deixa la major part de la cultura fora d'aquesta definició, bàsicament. Això fa que ens acabem quedant en una casa abandonada. És molt ingrat fer música en català, perquè ens trobem les portes tancades fins i tot a casa.
T'ha passat?
Sí, tinc aquesta sensació de vegades perquè, aquí, bàsicament, la cultura que ha pogut prosperar és la de festa major. Si tens un grup de festa major, et pots dedicar a la música més fàcilment. Però si ets un geni del jazz, o un crac de la clàssica, t'ho hauràs de currar moltíssim. No hi ha tants espais per aquestes altres cultures.
T'ha faltat espai pel què tu feies?
Sí. Igual és degut a la meva ignorància de no saber que aquests espais que encaixen amb mi existeixen, però sí, de vegades m'he trobat una mica enmig d'un no res.
No puc destriar el meu ésser de la cultura, i crec que això ho pot dir qualsevol persona del món
Es parla de cultura essencial, però a la pràctica, perilla. L'altre dia una actriu em comentava que la cultura és una cosa que ningú qüestiona però que ningú no prioritza. Què en penses?
Per mi, la cultura és essencial per mi, no és una cosa que ningú hagi de venir a dir-me, perquè és el meu dia a dia, és la meva vida i no puc destriar-la de la cultura, i jo penso que això ho pot dir qualsevol persona del món: com pots separar la teva existència, el teu ésser, de la teva cultura? Sí és el mateix! Perquè la cultura és una substància que està en relació amb tot. Llavors és com si un polític em vingués i digués “a partir d'ara, l'aigua serà mullada”. Val. És que ja és essencial, la cultura, però el que s'està fent és posar-li pals a les rodes, com s'ha fet sempre. Està clar que es dirà que la cultura és essencial, però jo crec que des del sistema educatiu, ja d'entrada, des que som petits, la creativitat no computa. No és una virtut que es conreï com a tal.
De vegades sembla un defecte, fins i tot, oi?
Sí. I molts cops sento que pensar per un mateix està mal vist. Que està molt més acceptat acceptar un relat que no pas qüestionar-lo, i clar, això és perillós, trobo. I tot i que tampoc no sabria com gestionar això, sí que veig que, si realment s'entengués la música com una cosa essencial -i essencial vol dir que té relació amb la salut, amb la família, que té relació amb totes les coses de la vida-, posaríem la música com a vehicle de les altres coses. L'art és un mirall on hi cap tot. Segurament, lo més essencial de la vida és la nostra ànima, el nostre cosset i la nostra ment, i això no és més que l'art, l'educació física i l'educació espiritual, que són les assignatures més buides de contingut que hi ha a l'escola. O sigui, que fins que no vegi que aquestes tres potes de la humanitat són respectades i són adobades, no em creuré a ningú que asseguri que la cultura és essencial.
Segurament, lo més essencial de la vida és la nostra ànima, el nostre cosset i la nostra ment, i això no és més que l'art, l'educació física i l'educació espiritual, que són les assignatures més buides de contingut que hi ha a l'escola
Trobes a faltar fer concerts?
Hòstia. No saps de quina manera. També he gaudit molt, eh, d'aquesta pau! Perquè he pogut no mirar-me al mirall durant molts dies, i això allibera, també. He intentat viure'n la part positiva tota l'estona, però el cert és que sí, que tinc una necessitat forta de compartir moments amb gent i fer concerts. Tocar dissabte és una alegria.
I que no vas a un concert com a espectador, també deu fer temps!
Ni me'n recordo, de l'última vegada!
A quin t'agradaria anar, ara mateix?
Ara em deixes mort... (Rumia). Trobo a faltar alguns amics, perquè a final a qui més vaig a veure són els amics. I doncs, trobo a faltar els meus amics.
Aconsegueix les teves entrades aquí.
