La falta de veracitat sobre la història dels 150 anys dels Canals d'Urgell

El palauenc Josep Ripoll, topògraf de la Comunitat General de Regants durant 48 anys, partícip en diverses publicacions sobre els Canal d'Urgell i conferenciant, demostra la falta de veracitat d'algunes publicacions sobre els 150 anys de la infraestructura.

Imatge del naixement del Canal, Casa de Comportes a Pons ©Territoriscat
photo_camera Imatge del naixement del Canal, Casa de Comportes a Pons.

La Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell, per commemorar el 150 aniversari d'un any molt singular, com fou el 1862, fet inicial d'un llarg pelegrinatge i en certs moments veritable odissea, vers el fet puntual de regar la zona de la plana d'Urgell i oferir en aquests moments la realitat esplendent d'un veritable jardí, molt però molt lluny d'aquells terrenys plens de pols i de misèria.

A tal efecte s'han realitzat les jornades de Reg i Futur  per donar a conèixer l'estat actual del reg i d'una manera més plausible la visió de futur, ja que els cultius i els moments que estem vivint necessiten d'unes estructures modernes, programades a la sortida dels productes, en la forma mes avantatjosa possible.

L'aigua és un element essencial, insubstituïble i cada vegada mes escàs. Tots els esforços dedicats a millorar el seu transport i essencialment al seu emmagatzematge i cura a la vegada d'una distribució equitativa per a tothom, és una tasca difícil, però a la vegada és i té que ser il·lusionant, per dur a terme els somnis dels nostres avantpassats. Mai en cap moment els podem defraudar. Ells també en aquest moments estan presentes, d'una forma tal vegada singular, però sí que flota en l'ambient el seu esperit.

El lema capdavanter d'aquest aniversari, fou el reg de la primera finca, en el latifundi del Sr. Mestres d'Agramunt, que en aquells moments n'era l'Alcalde. Em sembla molt bé aquesta efemèride, però crec i és el meu parer, que el fet transcendent per a tota la plana, el mes esperat al llarg dels temps fou el dia en que les aigües varen iniciar el seu primer recorregut, per dur llur vida, a tota una zona que l'esperava amb dalença. En el moment d'obrir les comportes, l'aigua encaixonada, vol córrer i conèixer nous mons i quedar enrere el vell i a la vegada bell somni i néixer a un nou status.

Hi ha altres fets rellevants en l'any 1862, que per si sols, tal vegada haurien de tenir una repercussió més ostensible i coneguda, com fou la signatura del Conveni, després de llargues converses, que mantingueren tancat el Canal durant un any.

S'ha dut a terme un vídeo del Canal, dividit en tretze episodis per nom La Conquesta de l'Aigua que no podem jutjar al no estar al nostre abast. Cal recordar que l'any 1992, la Comunitat General, va treure un vídeo: Conèixer la seva història per projectar el seu futur, editat per la Cadena Pía, en format VHS, que cal reconèixer com a molt solvent, documentat i a la vegada atractiu.

Posteriorment, hom s'assabenta de l'aparició d'una reedició, d'un llibre molt conegut i venut. Per intranscendent i per sentiment no faré cap comentari al respecte.

Els dies 25 i 26 de setembre de 2012, en el Centre Cultural de Mollerussa, és realitzaren unes xerrades, sobre el tema Eclosió d'un mite, en el concepte de El que no s'ha explicat, amb referència al Canal d'Urgell,  pels escriptors Toni Soler, Esteve Mestre i Josep Ripoll.

Al mes de desembre de 2012, i en la revista SAPIENS, apareix un reportatge que fa referència globalitzada a la història del Canal, signat per la periodista Anna Sáez, amb l'ajut de col·laboradors, que hom creu que alguns conceptes i afirmacions caldria matisar, i centrar-los en el veritable fil històric.

La història del Canal, és un tema complex, que per abordar-lo són necessàries unes premisses essencials, com són el rigor i per damunt de tot, conèixer i trepitjar el terreny, remoure les vivències i fer-ne posteriorment les valoracions pertinents.

Dins de l'escrit aparegut, vull fer i de passada, una sèrie de puntualitzacions, que si fos encasaria, podria argumentar amb dades i cites històriques, que són a l'abast de tothom.

Quan es parla de la duració de les obres del Túnel de Montclar, la xifra de 8 anys, no s'ajusta a la realitat, hi ha que el lapse de temps fou de 5 anys i 43 dies i també que hi ha constància del nombre exacte de defuncions de presoners, avalat per les corresponents actes.

Les obres se iniciaren en punts concrets i no als dos extrems a la vegada. El (monòlit) que no és tal, és posterior a les obres del Túnel, per tant, mai podien servir per fer unes alineacions. Per primera vegada i incomprensiblement apareix en l'escrit que l'autor de Lamentos de un condenado,  era fill del Clot del Dimoni. Podem dir que és una veritable troballa. Fent un repàs als fets, no trobem constància de què el Sr. Girona, financés totalment la construcció del Canal i sí que va adquirir 1100 accions i que la compra provinent de la Desamortització de Mendizabal, de l'anomenat avui Castell del Remei, en aquells moments Torre del Bisbe, ho feu fora de la subhasta i a un intermediari, molt segurament per problemes religiosos. Un tema certament molt curiós, és l'afirmació de què la plantació d'arbres era per afermar els terraplens del Canal. Gens, ni mica de cert, ja que l'efecte era i és completament a l'inrevés. L'aqüeducte del Sió, una de les obres emblemàtiques del Canal, és va avançar en 8 anys a la construcció de la Torre Eiffel de Paris pel fet puntual del reblonatge.

Al llarg dels temps i en nombrosos escrits, es cau en l'error d'escriure el Canal d'Urgell, que és la llera o conducte de l'aigua pel de Canal de Urgel, que significa l'entitat concessionària. Quan la periodista parla d'una Placa en català inserida en el frontis de la façana del Castell del Remei hom queda perplex en tal afirmació, ja que un canvi de noms del castellà al català, no determina que una placa sigui o no sigui en el nostre idioma. El realment important és el context, en aquest cas, gens ni mica inspirat, amb conceptes o mots errònis, que desdibuixen d'estructura que hauria de transmetre. No volem entrar en polèmiques, sobre el fons d'un fet puntual i anecdòtic, però sí que la citada placa resulta completament incongruent, ortogràficament i de narrativa

Per últim i tenint a la vista el que hem dit anteriorment, reservar una foto per aquesta placa, no creiem que sigui una recomanació adequada i tal vegada caldria oblidar-nos, tant de la fotografia com de la mateixa placa i que ella reposi en el somni etern.

Comentaris