22.05.2019 |

La poesia, amb esperit ponentí

Territoris.cat celebrem la Diada de Sant Jordi amb les nostres lectores i lectors amb la millor poesia de Ponent

L'antologia recull una selecció de poemes que son l'expressió en vers del passat i present de Ponent.
L'antologia recull una selecció de poemes que son l'expressió en vers del passat i present de Ponent.
La poesia, amb esperit ponentí

Entre les novetats que arriben enguany al voltant de Sant Jordi, i que ja es troben a les parades i a les prestatgeries de les llibreries, destaca un recull ple de sensibilitat i història (i històries) per descobrir. Es tracta de ‘Poetes de Ponent. Antologia (de la Renaixença als nostres dies)’, un compendi editat per Pagès Editors de més de setanta autores i autores de casa nostra, expressats amb llengua catalana, recollits per Jordi Pàmias i Jaume Pont.



Una selecció de poetes cabdals en les pàgines del nostre passat i present, una feina de recerca, lectura i tria que configura una panoràmica oberta i eclèctica a la manera de fer i de la cultura ponentina.

Entre d’altres, s’hi troben Josep Pleyan de Porta, Magí Morera Galícia, Enric Crous Vidal, Màrius Torres, Isabel Solsona, Manuel de Pedrolo, Josep Vallverdú, Rosa Fabregat, Benet Rossell, Joan Margarit, Carles Hac Mor, Maria Mercè Marçal, Josep Borrell, Francesc Pané, Xavier Macià, Txema Martínez, Meritxell Cucurella-Jorba, Eduard Batlle, Àngels Marzo, Amat Baró i Meritxell Gené.

Tal com reconeixen Pàmias i Pont, “no es tracta d’una suma de veus” sense més ni més, “sinó d’una estructura que dibuixa èpoques, estils, tendències, idees, temes i marques expressives”, pensaments i idees que ens conviden a veure la nostra societat i entorn des d’un calidoscopi de poemes.

Per tal de celebrar una jornada tan especial com és la d’avui, Sant Jordi, a casa nostra, diada del llibre, les roses, l’amor i la primavera, us apropem alguns dels poemes recollits en aquesta antologia de capçalera.

Us convidem a gaudir-los, i compartir-los!
​Bona diada de Sant Jordi!




LLUÍS ROCA I FLOREJACHS (Lleida, 1830 - 1882)

Romaní

I

En contrades peregrines
prou voldria jo florir
de violetes i englantines
entre els brots que tant sospir.
De corrents falagadores,
d’aucellets de tendra veu,
prou voldria a totes hores
los sons oure, propet meu.
Mes mon fat, ai! me desterra
de les pompes del jardí
i em reté al peu d’una serà.
Jo só fill de seca terra:
jo só el rústic romaní



MAGÍ MORERA I GALÍCIA (Lleida, 1853 - 1927)

El campanar de Lleida

A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s’enlaira un campanar fet per titans
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l’aigua veïna
del riu li dóna espill i l’horta, encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-hi, doncs... L’escala cargolada,
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada,

I amunt, amunt, ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d’àliga el cor, pren revolada,
que ja ets a mig camí de l’infinit.



JAUME AGELET I GARRIGA (Lleida, 1888 - Madrid, 1981)

Boira endins

Boira que al prat espessa bulls
Enfredorida i tota blanca!
Tendror empegada als ulls!
Oh fulgor tova, paret franca!

Tot d’una em sento diluït
a dins d’aquesta fresca nit
que fas, oh boira!, al mig del dia.
Tot delirós de llunyania
palp els contorns de l’infinit.



JOAN DUCH (Juneda, 1899 – 1929)

Nit d’hivern

La vila dorm, de fum de boira xopa,
Reposa tot dins l’ordre de la nit.
El fred xucla les coses, les xarropa,
i cada bri d’herbei jeu atuït.

Un raig de llum, subtil i esporuguit
de la lluna, que lentament s’apropa,
projecta a cada porta un cos occit
i la boira s’esmuny com una llopa.

Sota l’imperi pàl·lid de la lluna
ara és el cel qui resta presoner,
i cada estel a dalt és una engruna
repenjada la nit en el no-res.

Oh, quietud malalta d’aquesta hora,
gra de misteri dins la llar i fora.



JOAN BAPTISTA XURIGUERA (Menàrguens, 1908 – Barcelona, 1987)

Els Camps Elisis de Lleida

Dels meus llunyans records surt la presència
d’aquells jardins bressats pel vent del riu,
brodats per l’amorosa transparència
de l’ombra fatigosa de l’estiu.

Les colles travessaven rialleres
la porta que guardaven dos gegants,
i dins dels corriols i les dreceres
veien jugar les flors amb els infants.

L’ample passeig de plàtans s’acabava
amb el somrís d’un brollador petit
que la barana vella circumdava.

Espai cobert de generós delit
que dins el cor dels lleidatans semblava
la verda catedral del camp florit.



MÀRIUS TORRES (Lleida, 1910 – Sanatori de Puig d’Olena, 1942)

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns... – la terra no sabrà mai mentir...

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin senyar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més bella, una altra n’hi ha, potser,
que ens enviar, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe, la dura veu de bronza
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.



ISABEL SOLSONA (Cervera, 1913 – Barcelona, 2011)

Recordo l’olor de sol

Recordo
l’olor de sol i la remor sorrenca
dels petits estris de joguina sobre
la pedra vella de l’ampit, l’olleta
i la sucrera amb tapa manllevada.
I estimo encara
el lleu repòs dels ulls sobre les coses
petites i fidels de cada dia,
perquè el fred em fa por, i el gruix de terra
sota els meus peus i el no-res blau a sobre.
I aquest lladruc estrany
més urgent i més clar cada vegada.



MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990)

Civilització
Som la cara indistinta dels carrers
quan les hores se’ns giren d’esquena
i tossudes s’amaguen,
es fan ciència,
vasta i perplexa ciència

entre els dits com un secret

escàpols i lasses,
obstinadament de llom,
s’enfilen i els deixen,
ens neguen,  i, alegres, es riuen
del nostre esperit de transeünts.



JOSEP GOMÀ I ROGER (Lleida, 1922 – Barcelona, 1991)

La presó de Lleida
(Una veu molt vella encara canta)

Com, ara que sóc vell, m’agradaria,
bandoler, anar a raure a la presó
de Lleida, si ton pare en fos baró
sens ànima, ni cor: tot ferotgia.

Clara, als teus divuit anys, bé els escauria
d’asseure’s brodant puntets, al balcó;
de tant en tant, besar-te amb l’horitzó,
arbres i riu, al gran sol del migdia.

Jo dictaria aquella cançó antiga;
Trenta-tres veus s’alçarien al cel.
I em miraries, dolça i sense mots.

I la mort no em seria gran fatiga,
Cap corda, ni la força més cruel,
si, de nou, fos el més jove de tots.



TERESA ROSES (Lleida, 1928 – 2014)

Vull viure l’instant...

Vull viure l’instant.
No arrapar-me com l’heura
al record
que camina a recules.
Tinc la boca plena de pol·len antic
I ignoro,
obstinada,
anteres novelles.

M’abalteix
aquest rusc ple de cera que crema
en el meu celobert,
abillat amb estigmes
dels dies que neixen i moren
amb molts graus sota zero.



ANTON SALA-CORNADÓ (Tàrrega, 1929 – Barcelona, 2011)

D’un tractor

M’inquieta el soroll del tractor
però m’agrada que em porti pels camps
i llauri la terra dura.

Caldrà avisar el mecànic
perquè revisi el càrter:
perd oli
i embruta les roselles;
què fora de nosaltres
si el blat d’aquesta anyada
no creixia com sempre?



BENET ROSSELL (Àger, 1937 – Barcelona, 2016)

Arbre paer

cova el sol d’home
i s’arrela
en nit primera
i memòries de ciutat

aquest arbre
és poema i riu de llum
i infinit erecte
i acotxat brancatge

passa l’aparença
sense pau
i només roman
lo grill real



MARIA MERCÈ MARÇAL (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998)

Tèrbolament t’estimo

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsit
s’ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m’aboca, a contra sang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l’onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l’embat en un sol glop
sense esquitxar-ne ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l’escullera amb mi.



MERITXELL CUCURELLA-JORBA (Pierola, 1972)

Som dos i u

No sé com són les formes que mai no he vist,
Ni si tu saps que jo sóc tu. Som dos i u.
La pluja cau carena avall si el sol se’n va,
Queden ja lluny boira, pingüins i rampells folls.



AMAT BARÓ GONZÀLEZ (Almacelles, 1982)

Cançó del fill petit

Anava, mare, al prat florit.
Hi anava, mare, amb greu turment.
Portava, mare, un trau al pit.
Sagnava, mare, i jo content!
Tenia, mare, un flabiol.
Sonava, mare, com el vent.
Plaïa, mare, el so als follets.
I em daren, mare, somnis nets.
Sortia, mare, a sol eixit.
Moria, mare, al sol ponent.



MERITXELL GENÉ (Lleida, 1986)

Confitura

Després dels esbarzers
berenem móres,
i als marges dels camins
entre oliveres i ametllers
trenquem tenalles
perquè surtin

abraçades
amb el suc regalimant
i el trencadís d’històries impossibles
a les mans

Demà,
en farem confitura.

Comentarios