Opinió

25-N: Trenquem el gel del masclisme

S’ha posat de manifest la crua existència d’una altra realitat: hem pres més consciència que mai de l’existència d’un altre mal, també estès per tot arreu, que persisteix dins les llars —que haurien de ser refugi—, on moltes dones no poden sentir-se segures

Novembre, a Lleida, sempre porta aquella melangia de qui té la primavera massa lluny. Fa dies que les fulles dels arbres han caigut i ara estan estovades per les primeres boires, però quan la boira arriba sempre és com tornar a casa, és refugi. Arribar a un lloc on estar segura i tranquil·la, un lloc on ser.   

Al novembre també arriba una data assenyalada. Una data que apel·la consciències, assenyala vergonyes i alimenta lluites. Arriba el 25 de novembre, Dia Internacional per l’Erradicació de les Violències Masclistes. Enguany hem viscut mesos confinades a les nostres llars com a únic refugi que ens protegiria d’un virus que ha estès el seu mal per tot el món, però, paradoxalment, s’ha posat de manifest la crua existència d’una altra realitat: hem pres més consciència que mai de l’existència d’un altre mal, també estès per tot arreu, que persisteix dins les llars —que haurien de ser refugi—, on moltes dones no poden sentir-se segures.

Massa vegades ha arribat el pitjor dels desenllaços i la violència masclista ha mostrat la més cruenta de les seves cares, el feminicidi. La punta de l’iceberg. Aquella que tothom és capaç d’identificar, condemnar i rebutjar. Però què passa per sota de l’iceberg? La violència implícita, la que es troba amagada, submergida en l’aigua. Doncs passa que en ella s’amaguen les violències que aguantem dia rere dia i que perpetuen la continuïtat del gel visible, el compacten i fan molt difícil que es pugui dinamitar.

Quan parlem de posar-nos les ulleres lila parlem d’això. De posar-nos les ulleres  que ens han de permetre veure-hi més i millor aquesta altra realitat de la qual parlava. Hem de submergir-nos per veure el que hi ha sota la punta de l’iceberg i el manté damunt l’aigua. Parlem del llenguatge sexista i excloent, del xantatge emocional, la publicitat sexista, la culpa, el control, la manca de visibilització, l’humor masclista, la cosificació i un llarg etcètera d’actituds de menyspreu que tenen com a objectiu la dona.

Cal que ens hi submergim, l’identifiquem i el denunciem, assumint la responsabilitat que hi tenim perquè només prenent consciència del que fem podrem canviar-ho. Perquè el que s’hi amaga normalitza un sistema de violències que a mesura que s’amplifiquen arriben a nivells de violència explícita tals com els insults i les amenaces, fins a saltar a l’abús sexual, les agressions físiques, les violacions i, a dalt de tot d’aquesta muntanya gèlida, els assassinats.

Les dades són esfereïdores i ens diuen que una de cada dues dones han patit algun tipus de violència explícita. Això significa que, efectivament, moltes dones portem una mica de novembre dins. Però nosaltres ja ho sabíem, no ens calen enquestes que ho verifiquin. Per sort, moltes supervivents han alçat la veu, han dit prou i han fet visible aquesta realitat.

Assumint cadascú les responsabilitats que ens pertoquen, des de les institucions, la feina, l’escola, des de casa i el carrer, hem d’assenyalar aquelles violències que ens impedeixen viure lliurement i perpetuen aquesta estructura masclista.

Tant de bo un dia el novembre no porti aquesta melangia i ens desfem d’aquesta rèmora perquè la boira serà símptoma de refugi segur per a totes. El que està clar és que no farem ni un pas enrere, per les que malauradament han assassinat, les supervivents, les que han decidit trencar el silenci i les que encara no poden fer-ho.

Totes elles ens són refugi i ens donen forces per seguir trencant el gel.

Comentaris