Encara ressonen en mi els motors muts de les anomenades “bruixes de la nit”. El teatre de l’Escorxador de Lleida es va traslladar ahir per uns moments a la Segona Guerra Mundial, fent homenatge a un grup de dones russes, conegudes com les “Nachthexen”, que van treure el seu valor i coratge en uns temps difícils; on la guerra va fer presència als seus pobles, va truncar els seus somnis i les va fer allistar a l’aviació militar, dins del regiment de bombardeig nocturn de la Unió Soviètica: un món regit exclusivament per homes... fins llavors. Teatre Nòmada ha explicat en tan sols una hora de teatre musical, una història commovedora, plena de tendresa i de valor, que juntament amb les cançons i la magnífica interpretació dels actors van aconseguir que la emoció passés a través dels meus sentits i s’acabés transformant en llàgrimes.
A més a més, van fer que descobrís aquest episodi dels anys 40 totalment desconegut per a mi. I m’ha deixat rumiant... no puc evitar traslladar paral·lelismes amb el moment que està vivint el nostre país. Llavors va ser un moment transcendental, tot i que elles no ho sabien. No pretenien passar a la història, només volien lluitar per la seva llibertat i per a que ningú els tallés les seves ales. El context és diferent, les armes de lluita han canviat... però el rerefons és el mateix. No serem ni els primers ni els últims que reivindicarem el que se’ns ha arrabassat, que aixecarem la nostra veu, que farem servir el nostre poder enfront a unes institucions que mutilen, que prohibeixen, que estan ancorades en un passat fosc i pudent, ple d’odi i maldat. La història està repleta de moments semblants, de gent que ha lluitat, que ha cregut, que ha somiat... i també està plena d’impediments. Si les “Bruixes de la nit” haguessin desistit davant de totes les traves probablement no haguessin guanyat, ni tampoc haurien canviat els successos. Si ens rendíssim no avançaríem, ens quedaríem estancats en aquest passat fosc que sembla que el govern espanyol ens vulgui fer estar per sempre.
Ara és l’hora. No sé si serà l’hora definitiva, però serà un pas, un pas que quedarà marcat en els llibres de text i que gràcies a la globalització se’n farà ressò el món sencer. I sinó és el pas definitiu no ens rendirem, no abaixarem el cap sinó que continuarem defensant allò que creiem que ens pertoca. Hi ha un proverbi hindú que diu: “quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci”. Demà hi tenim molt a dir. Depèn de tu que aquest moment estigui escrit en minúscules o en majúscules. Demà jo aniré a votar. Perquè depèn de mi, depèn de tu... I com deia una cançó ahir al teatre “La gravetat no es res quan vols volar”.
