Coresponsabilitat davant els desplaçats

Fa poc, Síria tenia vint-i-dos milions d’habitants. Ara, però, amb gairebé totes les ciutats principals devastades per la guerra civil, la població està delmada, i els que no han mort van pels camins i cauen en mans de màfies o de l’Estat islàmic. Estan desarrelats, pobres i dominats per la por.

La crisi diària dels refugiats sirians per Europa
photo_camera La crisi diària dels refugiats sirians per Europa

Confesso que aquestes línies, més que oferir respostes, plantegen els interrogants que no deixen d’assaltar-me cada dia i, sobretot, cada nit.

Un riu interminable de fugitius sirians i iraquians avança sense control, omplint Turquia i Jordània, que estan al límit de les seves forces. Grècia i Hongria tanquen les fronteres, igual que els països limítrofs. Altres intenten arribar per mar, en barques de fortuna, amb els resultats que bé coneixem. La majoria dels desplaçats somia arribar a Alemanya, encara que es queden on els admetin. Però el nombre dels que fugen és superior a qualsevol capacitat organitzativa d’acollida.

Fa poc, Síria tenia vint-i-dos milions d’habitants. Ara, però, amb gairebé totes les ciutats principals devastades per la guerra civil, la població està delmada, i els que no han mort van pels camins i cauen en mans de màfies o de l’Estat islàmic. Estan desarrelats, pobres i dominats per la por.

És possible que tot això, en part, sigui conseqüència de les estratègies polítiques inadequades dels països desenvolupats envers l’Orient Mitjà.

I un malestar general s’estén entre la població europea. Es té la sensació que s’ha de fer alguna cosa, i aviat. Però…, què i qui ho hauria de fer? Com ressituar les persones que truquen a la nostra porta, si són centenars de milers i no tenen territori, ni menjar, ni res de res?

Així i tot, fa l’efecte que «l’un per l’altre i tot està per fer». Els governs no es posen d’acord; la guerra continua, les faccions contràries arrasen les ciutats, expulsant-ne els pocs que hi queden, que vaguen pels camins sense destí fixe quan ja ha caigut l’hivern.

Nosaltres, l’anomenada «població civil» d’una societat tan pròspera, il·lustrada i organitzada com l’europea, imant per als pobles marcats per la violència i la pobresa, som també coresponsables del que els nostres governs decideixen. Sense nosaltres els governs no són res! No poden assumir en solitari la càrrega de l’acollida. Però tampoc no podem admetre tranquil·lament que es construeixin murs perquè els fugitius no entrin, perquè els condemnem a morir de fam i de fred a les nostres portes. Continuarem passius mirant cap a una altra banda?

És urgent col·laborar decididament amb les entitats que ja treballen amb les poblacions desplaçades, als llocs d’origen o al llarg del seu camí. Són moltes i posen el focus en prioritats diverses: ACNUR, Càrites, Oxfam, Save the Children, Creu Roja, Ajuda a l’Església Necessitada, UNICEF, Metges sense Fronteres, Programa Mundial d’Aliments…

I, alhora, siguem més exigents amb els nostres governs perquè busquin la pau. No ens quedem inerts davant d’aquesta situació. ¿Per a què ens serveixen, sinó, les nostres enormes capacitats tecnològiques, intel·lectuals? ¿Per a què, les xarxes socials, la connectivitat, si no podem resoldre junts un problema que és de tots? Passi el que passi amb les gestions russes per a arribar a un acord de pau, la nostra contribució a la sostenibilitat d’aquesta pau i l’acollida de persones és indispensable. També som protagonistes coresponsables d’una història que encara podem resoldre perquè els nostres veïns puguin viure.

Comentaris