Tots plegats aplaudim el pas a les fases superiors, que puguem apoderar-nos de les terrasses i que ens serveixin les birres, que ja tenim lliga i Champions, que ja no necessitem l'excusa del gos, que no hem de sortir a les vuit com esperitats sense rumb, amb el xandall del Decathlon i la BTT d'última generació amb tots els complements.
Ja no hem d'aplaudir al balcó a les vuit de vespre perquè estem a les portes de la nova normalitat... És a dir, la nostra normalitat, la que permet recuperar la zona de confort com si res no hagués passat. No hem esgotat la nostra dosi de solidaritat, però preferim reservar-la per si de cas.
En aquells dies d'incertesa dedicàvem els aplaudiments als professionals de la sanitat pública, perquè sabíem que estaven salvant vides, treballant dia i nit, i ningú no sabia el moment en el qual els podríem necessitar. Tots estàvem exposats al contagi.
I hom es pregunta: si, en realitat, ens vàrem plantejar en quines condicions aquests professionals de la sanitat s'havien enfrontat a la pandèmia, i vàrem dubtar de si estaven protegits com calia, i si disposaven de suficients recursos, si coneixíem les seves dures condicions laborals: aplaudíem, per què?
A mesura que els efectes de la Covid-19 s'han alleugerit, hem de reconèixer que també s'ha anat perdent la por al contagi i, al mateix temps, s'ha relaxat la consideració i respecte que havíem professat als professionals de la sanitat. Ells també s'han convertit en persones normals que es dediquen a la seva feina normal, en una situació que, també confiem... Arribarà a ser normal.
Els professionals de la sanitat fa temps que reivindiquen la millora de la situació laboral, dels seus mitjans i salaris, i malgrat tot, van afrontar la pandèmia amb coratge, amb resolució davant les mancances, i sense plantejar la integritat del sector. Però crec que, les seves, han sigut reivindicacions que han passat de puntetes en els mitjans de comunicació: algunes notes breus sobre protestes a les portes dels hospitals, com fets quasi anecdòtics, i poca cosa més. No han cremat pneumàtics, no han tallat el trànsit ni han impedit l'accés als centres sanitaris i hospitals, però han continuat treballant. Potser aquesta és la qüestió.
Essent pròxima la suposada fi de la crisi sanitària, o de l'estat d'alarma (com vulgueu dir-li), jo em creia que n'aprendríem alguna cosa, que n'extrauríem alguna conclusió positiva i útil de tot plegat. Res més lluny de la meva esperança: ja he arribat a la conclusió que, potser l'únic que serem capaços de fer, serà normalitzar la precarietat.
