Avui ho havia de fer. Ja feia dies que em rondava pel cap, que m’ho plantejava, i sabia que calia actuar d’una manera o altra essent jove i sana. No ens alarmem: és exposar-se (sí), per això he intentat ser el màxim de curosa possible, dins dels meus coneixements i possibilitats.
Però avui, 16 de març de 2020, a dia 4 del confinament oficial, he anat a donar sang al Banc de Sang de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.
Estava inquieta, de camí a l’Hospital, potser per sentir que entro en terreny desconegut, potser per la pluja que m’acompanya sobre el paraigua, però en cap moment m’he plantejat tornar cap a casa. Als carrers poca circulació de gent he trobat, només en apropar-me a l’hospital. La majoria duia mascareta.
Ja al centre, he anat fins al primer pis per les escales, i seguint la tortuosa línia taronja he arribat al Banc de Sang. Allí, la professionalitat del personal que m’ha atès ha fet esvair els meus dubtes i m’he sentit de nou còmoda.
La Patricia –la infermera que m’ha col·locat la via– ha posat música per animar una mica la situació, mentre un altre donant d’energia imparable em donava la benvinguda i em felicitava per la meva decisió (“que Déu et beneeixi, carinyo. Que Déu us beneeixi a totes.”, deia).
No hi he estat més d’un quart d’hora, amb l’agulla dins meu (amb l’aprensió que l’hi tenia...). Just abans d’acabar i prendre un refrigeri, un altre noi es tombava a quatre lliteres de la meva, i un altre anava a fer-se les proves per donar plasma. Una gratíssima sorpresa en temps d’emergència sanitària!
En temps de crisi, la solidaritat i la cura (pròpia i aliena) han de ser els nostres objectius
Per això, sent conscient de les hores greus que vivim, i també de la compatibilitat del meu grup sanguini, m’he desvirgat en el món de la donació. En sortir, òbviament, he anat de pet a casa, a reconnectar amb la meva petita realitat i a practicar la calma.
Amb això vull sumar el meu granet d’arena a la feina de tots professionals que fan que les entranyes més bàsiques del nostre sistema funcioni.
Primerament, als del nostre sistema sanitari públic, una peça clau per aguantar la tramuntana que ens sotraga, un sector castigat immerescudament per les retallades que ho dóna tot per pura vocació.
També a conductores, transportistes, repartidores, caixeres, farmacèutiques, tècniques d’emergències, cossos de seguretat, etc., perquè fan aguantar, i fan possible, el nostre dia a dia i la nostra subsistència.
Ara toca el recolliment a casa, no costa tant carai! Molts dels anteriorment citats voldrien estar a casa, i no poden, el deure els ho impedeix!
Per tant, si no és estrictament necessari, romanguem a casa! Adonem-nos-en del realment essencial, de la fragilitat de la nostra vida i cuidem-nos molt. Cuidar-se és estima, i si durant uns dies la nostra vida social s'ha de reduir a trucades, videotrucades, WhatsApps i xarxes socials, que així sigui. Sense perdre el bon humor i la rutina.
Aquests dies, fem petits horaris per sentir-nos més còmodes, mantinguem-nos actives i recordem que tota tempesta acaba esvaint-se
