A la dreta la Lluna refulgia sobre el cel lilós, que cap a l'esquerra s'anava daurant lentament. Els ocells volaven d'una banda a l'altra, xisclant com els nens del pati, buscant un lloc privilegiat des d'on veure bé l'espectacle que estava apunt de succeir.
Cada matí devia ser igual, així de preciós, de ritual, de quotidià, de màgic. La quotidianitat dels ocells. Se'ls veia: allò per ells era sagrat. Bufava un vent suau però força fresc. Sort que anava ben tapada, i els auriculars em servien de bufanda mentre encara no els portava posats; no me'ls hauria deixat per res del món, això per mi també era sagrat. Pujar a la teulada i fer-ho amb música era part d'un mateix pla. A una antena prop meu va aterrar-hi una cigonya, que va volar majestuosament des del campanar; aquell devia ser el seu lloc preferit en aquesta hora. Ella estava sola, però molts es posaven en grups, seguint l'aresta de les teulades. A l'hora, però, tots estaven al seu lloc i en silenci. Aquell dia era difícil esbrinar-ho perquè hi havia uns quants núvols baixos, però en aquest moment ho vaig saber: el sol ja estava a punt de sortir. Llavors vaig posar play. Nocturne, de Blanco White. I en aquell amfiteatre de teulades, que estava a arrebossar, no s'hi movia ningú. Jo tampoc no em movia. Esperava com ells en aquell lloc on es trobaven els límits de l'espai i el temps: el límit entre la nit i el dia; el límit entre el món dels humans i el món dels ocells.
De sobte, a la dreta, com si la Lluna també ho sabés, va anar retirant-se en silenci, difuminant-se amb el cel; i a l'esquerra, el blau es va anar cremant entre els núvols, explosionant aquí i allà, i va daurar el primer aire càlid del dia, i després la meva pell, agraïda per aquell escalf després del fred. I els edificis es van anar rentant d'ombres les cares grises, i va ser llavors quan va passar. La cosa més curiosa de totes i que jo no havia previst. En aquell moment vaig pensar: "i ara s'alçarà tothom, i s'obriran les persianes i entrarà la llum en aquests caus obscurs, i la gent anirà a treballar".
"La gent anirà a treballar". Portava mitja hora allà i m'havia oblidat que jo també era 'gent', que pertanyia a aquell món gris i quadrat que encara dormia sota el cel igni de l'alba, per molt que ara me'l mirés de lluny. M'havia oblidat que estàvem a diumenge i que, si hagués sigut dilluns, jo també hauria d'haver anat a treballar. Havia perdut per complet la noció del temps, no sabia ni quin dia érem, m'havia oblidat de les meves obligacions i em sentia més prop de les muntanyes de la meva esquena que del ciment. Per un moment, havia estat més ocell que humana. Em vaig sentir lliure en entendre que, el temps, allà no funciona igual i que els diners, allà dalt no valen res. Que els meus ulls s'acostumen tan depressa al verd com tan ràpid s'obliden del gris. Que vivim en laberints, però que són finits. Que n'hi ha prou en alçar el cap, caminar, o pujar sobre els seus murs d'un saltiró per sortir-ne. Que el món que es veu fora d'ells és immens. Que ser més salvatges no ens costa res. Literalment. Que ho som sense voler. Que portem el verd a dins i sempre l'hi durem. I sobretot, que oblidar-se de la condició humana és tan terriblement fàcil. 'La condició', quina paraula tan encertada. Quin parany, també. I què antinatural i cansat, fer veure sempre que no som animals, nosaltres. Quan és el més natural que així sigui. Ser animals. Uns autèntics animals, i res més, tan senzills i tan complexos, tan salvatges i tan dignes com els ocells. I que deliciós entendre que això tan anhelat i tan primari de la llibertat, en alguns moments, pot ser tan fàcil.
Els ocells van alçar el vol i van iniciar el seu camí, la cigonya cap al campanar, i la resta, qui sap si cap a un altre continent ben diferent. Jo vaig passar d'ocell a gat, i de gat a humana, en la mesura que descendia la teulada, saltava el mur i, finalment, em colava cap al cau d'un salt dins la finestra. Un senyor gran, des de la façana del davant, va seguir tot el recorregut sense treure'm els ulls del damunt. Just la nit abans havia estat mirant Into the Wild, la pel·lícula basada en Christopher Johnson McCandless, el noi que va decidir deixar-ho tot per anar-se'n a viure enmig de la natura, ruta cap a Alaska, i aquest senyor em recordava a un dels personatges. Primer creia que patia per la meva integritat, perquè no caigués i em fes mal. Però quan ens vam quedar mirant en un instant de silenci, em va semblar que el motiu de la inquietud en els seus ulls era una altra.
«Vaig anar als boscos perquè desitjava viure deliberadament; enfrontar només els fets essencials de la vida i veure si podia aprendre del que ella m'havia d'ensenyar. Vaig voler viure profundament i desfer-me de tot allò que no fos vida... Per no adonar-me, en el moment de morir, que no havia viscut.» | Henry David Thoreau
