Opinió

El pes de la llibertat

 
Centre Penitenciari de Lledoners (Fotografia: Marina Pallàs Barta)
photo_camera Centre Penitenciari de Lledoners (Fotografia: Marina Pallàs Barta)

L’heu pogut sentir alguna vegada, sobre vostre, el pes de la llibertat i la justícia? Quan les teniu a tocar. Com una pressió sobre el vostre cap dubtós, les espatlles i els genolls que, tremolosos, t’empetiteixen mentre aguantes el tipus. Sobre els pulmons, agafant-se a l’aire. Sobre la gola. Sobre l’estómac.

Com ressona, més enllà, on no t’arriben els ulls, després d’un silenci abismal i eixordador que pretens saltar. Com l’alè de fred que sent el canari davant la porta de la gàbia oberta. No saps si seràs capaç, però pretens saltar-lo. No ho tens clar. Gens clar. Però també saps que ho faràs. Allà vas. I dius el que penses, et sinceres, t’expresses. I irromps en una conversació o un silenci durs com el ferro, o prens una posició i t’asseus enmig del carrer, desprotegit, per fer-te’l teu un moment i protegir-lo. O poses el teu cos contra la incertesa. Contra la por. Contra les porres. Contra els cossos negres de l’ordre. Contra un dolor nou. I contra les reixes, l’enyorança i la foscor. Contra la por una altra vegada. Contra els anys, els mesos, els minuts i la injustícia. Contra els segons de plom. La incomprensió. Contra la fam mateixa. Però mai, mai, contra tu mateix. És per això que ho fas, perquè respons a una voluntat que s’estén més enllà dels límits del teu propi cos, del carrer, dels anys i de l’habitació enreixada. De la por. I, en definitiva, el que fas és alçar els ulls i mirar allò que no t’agrada, allò que vols canviar, allò a què et dirigeixes. Mirar els ulls dels teus monstres. Amorfs però omnipresents. Llavors esperes aquesta mena de reflex natural de totes les coses; el de la reacció davant la teva acció. És una llei que saps inapel·lable o que no t’atreviries a qüestionar, com un principi que t’expliquen i al que et subjaus només néixer. Però també és sabut que alguna gent fa tant de temps que espera aquesta reacció, que estan sortint a la llum alguns llindars esgarrifosos que no esperàvem veure mai.

L’adaptació és una arma de doble tall. És clar que la capacitat d’adaptar-se a l’entorn i les circumstàncies és bàsica per la supervivència dels éssers vius. Però també és cert que, com tot, portada a l’extrem, no només pot ser contraproduent, sinó vertaderament perillós per a l’esdevenir individual i col·lectiu, com el de la granota que, vulnerable i sense saber-ho, nada en l’aigua bullent que primer havia estat freda.

Ara, quatre dels presos polítics del país s’han iniciat en una via de resistència i lluita que constitueix un ultimàtum a la situació de l’statu quo i l’estancament en què semblem estar immersos. El desenllaç dels pròxims esdeveniments condicionaran l’esdevenir de tota la gent del país. La vaga de fam és una via que han escollit, insostenible (ja als dos mesos) per als seus cossos, capaços de cedir abans que la mateixa voluntat. I alhora, és un missatge. I l’han iniciat un any després d’haver entrat a la presó, sense que nosaltres (per molt que això no ens ho retrauran mai) hàgim sigut capaços de treure’ls ni de garantir-los el seu demà, a tocar d’un segon Nadal lluny de les seves famílies i davant un judici que presenta les mínimes garanties. Molts cops argumentem la nostra sensació d’estancament i passivitat afirmant que no tenim líders perquè se’ls va endur la repressió. Amb tot, els fets d’aquests dies invaliden per complet aquest argument: Ells estan vius i actius; nosaltres, no tenim massa temps.

Els nostres líders són a la presó, però segueixen liderant des d’allà aquest moviment que vam iniciar entre tots, de forma voluntària i conscient, atenint-nos a les conseqüències

De fet, des que van entrar a la presó (com a representants d’aquest moviment nostre, recordo), han adoptat una posició constant i activa com ningú. La més activa i rebel de totes, com diria la feminista Francesca Gargallo: la del pacifisme; passant pel moment en què van renunciar a l’indult (una forma de desobediència, perquè no accepten les normes imposades) fins ara, que han iniciat una vaga de fam. Aquests són els nostres líders, no deixen de demostrar-ho, i no en tindrem de més representatius. Des del carrer, però, hem confós pacifisme amb passivitat. El pacifisme no existirà si no és a través d’un moviment conjunt, coherent, just i absolutament actiu. El que han adoptat els nostres presos polítics en tot moment. Amb aquest últim moviment, ells no només han mogut fitxa, sinó que potser s’han jugat la seva última carta. Clarament, una acció a espera de reacció. És evident que ara ens toca a nosaltres, assumint la responsabilitat que ens pertoca. Les opcions que tenim són diverses (ja dedicarem després d’aquest un article a la desobediència civil i a Henry Thoreau) però el temps és molt limitat. I la llibertat ens pesarà, a tots, cada dia més.

Comentaris