Les històries dels no confinats (part 2)

I nosaltres ens preguntem: qui cuida i escolta als que cuiden, als què sanen, als que atenen, reparteixen, produeixen i protegeixen (també als qui informem)?

En definitiva, a tots aquells que no poden confinar com voldríem amb les seves famílies. Històries dures protagonitzades per persones que no coneixen el dubte en el seu raonament, que saben que han de fer tot i la tempesta, ja que el seu deure i passió les mouen perquè tot plegat segueixi endavant.

Fem ressò a 6 testimonis ponentins que avui per avui no es confinen, i lluiten a la batalla contra el coronavirus, o bé segueixen treballant exposant-se perquè la vida segueixi. 6 de tantíssimes veus que aquests dies viuen cara a cara amb el 'bitxo', amb la COVID-19.

Històries de gent valenta i compromesa, i, per damunt de tot, històries plenes d'esperança. Us les expliquem!

>> INFERMERIA

1. Tirso Modroño
a) Sóc ajudant sanitari, a l'Hospital Universitari Santa Maria. El meu torn és el de nit, i no hem patit gaires canvis, excepte que treballem més dies seguits. Les tasques són les mateixes, però executant els nous protocols per al COVID-19, i anar amb mil ulls més que abans, per evitar en la mida del possible el contagi. La càrrega de feina sí que ha canviat, ja que els pacients necessiten més atenció.

b) Ho visc amb molt de respecte, i realment amb una mica de por. No per mi, sinó per la meva família, tinc una nena petita i pateixo per ella. Pateixo per arribar un dia contagiat, no saber-ho, i contagiar-la a ella. Al treball ho estic vivint de la millor manera que puc, intento no perdre el somriure mai, els pacients necessiten sentir que tot no és tan dolent, que d'aquesta situació en sortirem i que la persona que tenen davant cuidant-los estarà amb ells per ajudar-los a recuperar-se!

c) Fent pinya amb els companys, que avui més que mai i en aquesta situació es tornen la teva segona família. Intentes riure amb ells, pensar de forma positiva, si en algun moment decaus, sempre els tens al teu costat per donar-te una paraula d'ànim i continuar endavant. I simplement penses, que darrere de cada porta de les habitacions hi ha persones que necessiten que nosaltres lluitem amb totes les nostres forces.

d) El treball en equip és importantíssim, com abans he remarcat. Avui més que mai som una família unida per tirar amb aquesta situació endavant. Ara no hi ha lloc per disputes, ni idees contràries, etc. Hem de mirar i caminar en la mateixa direcció.



2. Anna Arce
a) Sóc infermera a l'Hospital de Santa Maria i sí que he vist modificar els meus horaris degut al COVID-19. Habitualment treballava a consultes externes de Cardiologia, amb un horari diferent al que faig ara; i actualment m'han reubicat a la UCI. Les tasques que hi desenvolupo, lògicament, són molt diferents de les anteriors, on tractava amb pacients crònics, i ara són fonamentalment els contagiats de coronavirus. De fet, s'han fet uns equips de treball diferents dels que ja hi havia per torns, treballem 7 dies, i 7 resten 'de descans' pendents que et puguin trucar per treballar.

b) Aquestes setmanes han estat una muntanya russa de sentiments. He passat de viure-ho tot externament i amb incredulitat (no ens tocarà aquí, serà una grip més, etc.), a veure la meva vida totalment canviada per la pandèmia (unitat, tasques, etc.). He sentit ràbia, llàstima, por, incertesa, etc., i ara mateix estic en el moment d'acceptació de la situació. Una mica com les etapes del dol, que les hem passat de manera súper ràpida. Hem perdut la salut de l'Estat, i la salut de tothom l'hem fet nostra. És la situació que ens ha tocat viure, i l'única manera de superar-la és ficant-te davant, posant en pràctica tots els coneixements, tot el que sé i tota la meva dedicació per fer-ho el millor possible. Ara mateix torno a recordar, i a tenir molt present, el motiu pel qual un dia vaig decidir ser sanitària.

c) He de dir que m'ajuda molt a lluitar l'equip de treball amb el qual comparteixo hores i hores. Són hores molt intenses, amb molta feina, i acabes molt cansat físicament i psicològicament. I com pots intentes desfogar-te: amb totes i tots els companys intentem trobar minuts per riure, fer bromes, cantar, ballar, saltar, etc. el cap ho necessita. M'ajuda, per descomptat, seguir sabent que els meus estan bé.

d) Cada dia vius moments que et marquen, des del més petit detall. No puc explicar molts detalls, però em reconforta moltíssim saber, i comprovar amb els meus propis ulls, que el coronavirus es pot superar. Fa uns dies vam tenir l'ingrés d'una pacient, de la qual me'n vaig fer jo càrrec a les tardes, que tot i la gran batalla que ha lliurat, ho ha pogut superar. El diumenge passat va despertar, precisament durant el meu torn. Vaig poder veure que estava millor, i m'hi vaig presentar. Va ser molt emotiu! I dilluns al matí la van extubar. De fet, ha estat el primer COVID-19 extubat de l'Hospital. La notícia va ser una alegria per a tot l'equip, i amb ella ens hem unit moltíssim. És molt gratificant.

3. P. A.
a) Treballo a la infermeria de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Amb l'arribada del COVI-19 he tornat a l'UCI, on havia treballat fins fa un any. No m'han modificat l'horari ni augmentat les hores del torn, però sí que m'han anul·lat els dies de vacances.

b) Amb preocupació, suposo que com tothom.

d) Intento mantenir la il·lusió i viure el dia a dia.

d) M'ha impressionat com la gent s'ha implicat en la mesura de les seves possibilitats. He vist col·lectius de persones que s'organitzen per fer mascaretes, bates, etc. o ajudar a persones que ho requereixin durant el confinament.

>> GERIATRIA

4. Cristina Teixidó
a) Les meves tasques han canviat bastant, ja que la meva feina habitual és la de directora d'un centre diürn per gent gran. M'encarrego de la gestió, la coordinació i també de fer tallers, activitats i acompanyament a l'autonomia. Però actualment aquest centre està tancat degut al COVID-19. Amb l'inici del confinament, ens han reubicat a una residència de la Catalunya central, i hem vingut amb dues companyes a treballar i a viure aquí durant 15 dies, ja que estan desbordats a causa del coronavirus i de la quantitat de personal que hi ha de baixa. Fem feines de suport a l'autonomia, les pròpies d'una gerocultura.

b) Doncs visc amb una sensació 'd'irrealitat' molt gran, i també amb incertesa, ja que vam venir aquí per estar-hi 15 dies, però no sabem que pot passar (si hi haurem d'estar més temps, si ens contagiarem). Per mi està sent dur. Penso molt en la gent del centre diürn on treballo habitualment, sobretot perquè hi ha gent gran sola a casa, o bé gent amb deteriorament cognitiu que no pot entendre massa el confinament. D'altra banda, penso molt en la gent que viu a la residència. Són persones que han hagut de modificar totes les seves rutines, s'han assabentat que s'ha mort molta gent al centre en poc temps, no poden rebre visites de les seves famílies, i no els hi puc fer ni una abraçada o un petó de consol... Som treballadores nouvingudes, i a sobre gairebé no ens veuen ni la cara amb tots els EPIS posats! És trist i molt estrany. Tota aquesta situació els passarà factura, s'hauria de protegir més la gent gran i invertir més recursos en les residències, perquè l'impacte a la seva vida no sigui tan gran.

c) Els ànims de qui m'estimo i els agraïments de les persones grans i els professionals són el que més m'ajuda. A més, als que som del camp social o sanitari ens mou i ens agrada poder fer quelcom per millorar les coses i la vida de la gent, i aquesta per mi és la millor compensació. El moment en què estem necessita de tots nosaltres, i tinc la sort que no tinc càrregues familiars o cap cosa que m'impedeixi poder fer-ho.

d) Poder estar amb les companyes i contar-nos les nostres pors, inquietuds i enyorances. Estar juntes ens ajuda, i de ben segur que hagués estat molt més dur fer-ho sola.

5. Míriam Villafranca
a) Treballo d'administrativa a la Ferreteria Ramon Soler. Entre les meves tasques, m'encarrego del departament postventa: gestionar les garanties, tramitació de les incidències en les comandes, en el transport... etc. També l'atenció telefònica, suport a la caixa quan fa falta, i gestions administratives diverses. Des del dilluns 30 de març, només podem treballar a porta tancada, abastint només al sector primari. Els clients no poden accedir a dins de la botiga, poden demanar el material via telefònica o des de l'entrada de la ferreteria. Amb tot això, l'horari ha estat modificat i només treballem a mitja jornada fent dos torns, de matí o de tarda.

b) Ho visc amb cert neguit pel tema del contagi, encara que treballen amb tots el material necessari per a protegir-nos del virus (guants, mascaretes, gel desinfectant). Penso que és molt necessari abastir de material a tota la gent que lluita cada dia, perquè no ens falti de res, mentre duri aquest estat d'alarma.

c) Pensar que tard o hora, tot aquest malson, acabarà. I la clau per soportar-ho és la solidaritat entre els companys, i la gent que ens envolta.

d) Amb els nostres clients, i amb els proveïdors, ens animem mútuament per continuar amb les nostres tasques. Amb molt de sacrifici i d'esforç, estic segura que aconseguirem superar aquesta crisi del coronavirus.

6. Guillem Farran
a) La meva feina és monitor d'atenció directe a persones amb diversitat funcional a la Fundació ASPROS. Abans del confinament treballava a un centre ocupacional, però el vam haver de tancar i tots els monitors vam passar a una borsa de treball per tal de cobrir llocs on fèiem falta: llars (pisos tutelats), o les residències que té la mateixa Fundació a Lleida i a Sudanell.

b) Estem vivint tot això de la millor manera que podem. Vas amb por de no portar el virus al nostre lloc de treball, també de no dur-la a les nostres famílies, a casa. Cada moment reps una informació nova i els protocols van canviant. Intentes prendre totes les mesures possibles de seguretat, però és cert també que el material que tenim per seguir-les és escàs. 

c) La clau per dur la situació és ser positiu. Pensar que tot passarà i que ho explicarem quan siguem vellets. Esperem que sigui com més aviat millor!

d) Com he esmentat, abans el material que tenim és escàs, els treballadors i gent desinteressada s'han unit per confeccionar mascaretes i fer-les arribar als nostres llocs de treball. A tots i totes elles, els dono milions de gràcies. I recordeu, si no has d'anar a treballar, queda't a casa.