Barcelonins, tarragonins, lleidatans i gironins, tots catalans, i també persones d’altres contrades de fora de Catalunya, d’aquí a uns anys, podrem explicar als nostres fills i néts que l’11 de setembre de 2013 vam fer possible, gràcies a la cadena humana, donar un fort impuls al procés cap a la independència de Catalunya.
Avui, però, no valen les excuses. No s’hi val a dir: “Aquell dia tinc un compromís.” “No passa per Lleida.” “Encara que no hi vagi, la via s’aconseguirà igualment.” Hem de fer un darrer esforç per a fer-ho possible, perquè sigui un èxit i ens en puguem sentir tots orgullosos el vespre de l’11 de setembre. Hem de pensar que serà una fita històrica i serem als ulls de tot el món.
Quan, passats uns anys d’administrar els nostres recursos i decidir les nostres lleis, i quedin lluny les constants humiliacions, els nostres fills o néts voldran saber com ho vàrem poder fer. No em ve al cap cap resposta convincent a la seva pregunta: “I TU, PER QUÈ NO HI VAS ANAR?”
