Publireportatge
Amb la voluntat d'obrir una finestra a la divulgació i fer desaparèixer algunes de les incògnites que poden existir al voltant de l'osteopatia, hem volgut descobrir el que significa i en què es basa aquesta pràctica centenària. L'osteopatia és una professió sanitària en molts països d'Europa i del món, que utilitza exclusivament com a eina terapèutica, les mans. L'osteopatia es basa en els principis fisiològics i anatòmics d'auto curació i autoregulació inherents en el cos humà. Un abordatge global permet a l'osteòpata acostar-se a la causa primària que provoca la molèstia que presenta el pacient, acompanyant-li cap a la salut.
Per aprofundir en aquesta pràctica hem parlat amb un professional amb amplis coneixements que s'ha especialitzat en osteopatia en considerar que és la manera d'aprofundir en el coneixement i la solució per moltes patologies. Juan Castillón forma part de la Clínica Osteopàtica TESANA, que té la seva consulta a la plaça Major de Mollerussa.
Bé, Joan, explica'm una mica la filosofia de l'osteopatia.
La gent em pregunta moltes vegades directament què és, i jo per explicar-ho intento fer-los entendre com funciona el cos humà. El cos humà funciona com una unitat funcional. Que vol dir això? Doncs que totes i cadascuna de les parts del cos, es relacionen entre elles d’una manera interdependent. Per exemple, si tens una part del cos afectada, com el maluc, doncs indubtablement afectarà a parts del cos properes o llunyanes. Així és com expliquem la globalitat.
Per un altre costat, diem que el cos humà tendeix cap a la salut. Et donaré un exemple, si tenim una ferida, la funció del sistema immunitari serà treballar per tancar-la. O per exemple, si ens entra un patogen a través de les vies respiratòries o el menjar, l’exèrcit de glòbuls blancs actuarà de seguida intentant eliminar-lo. Això és el que diem, en l'osteopatia, la força innata del cos humà que ens serveix per defensar-nos de les agressions del medi extern.
És aquesta la filosofia?
Bé, és la manera com actua el cos humà per arribar finalment a l'equilibri fisiològic, el que s’anomena homeòstasi. Aleshores, què passa quan es produeix un desequilibri degut a un factor extern? El cos necessita revertir aquesta situació, i per a aquesta finalitat, l’organisme necessita superar els bloquejos que es produeixin en diferents nivells, em refereixo a les vies arterials, venoses, limfàtiques o nervioses. Han d'estar lliures, i és aquí on actua finalment l'osteopatia, sobre aquests bloquejos que s'han produït on el teixit no està equilibrat fisiològicament, l'osteopatia actua intentant alliberar-los i fent que la informació flueixi d’una manera més adequada. Aquests bloquejos es poden presentar a nivell físic, deguts a postures desequilibrades, una cicatriu o una lesió antiga que estigui afectant una zona més allunyada, a nivell emocional per estrés, on la circulació capil·lar perifèrica dels teixits és troba més afectada, o inclús degut als reflexos viscerosomàtics, que són els reflexos que actuen, per exemple, quan una víscera està alterada i hi ha una repercussió en l'àmbit somàtic. És aquí on es pot actuar manualment.
O sigui, quan un pacient es presenta amb uns símptomes determinats, la manera d'actuar sobre aquell pacient quina seria?
Nosaltres diem que la salut amb aquest pacient no s'expressa correctament. És a dir, quan ve un pacient perquè ha tingut un traumatisme directe, està clar que aquest traumatisme és conseqüència d'un cop. Llavors tractem una zona concreta. Però quan ens visita el pacient amb un dolor que no té perquè venir d'un traumatisme de fa dos dies, sinó que ha aparegut sense una causa aparent, llavors has de fer una exploració general sobre el cos i has de parlar amb el pacient per esbrinar d'on prové aquesta manca d'adaptació i aquest dolor.
El dolor és una alarma que et dóna el cos per dir-te: 'Escolta, jo no em puc adaptar més, ara m'he d'expressar, i m'expresso amb el dolor perquè t'adonis que hi ha coses que no funcionen bé'
Perquè al final, el dolor és una alarma que et dóna el cos per dir-te: “Escolta, jo no em puc adaptar més, ara m'he d'expressar, i m'expresso amb el dolor perquè t'adonis que hi ha coses que no funcionen bé”. Quan hem donat amb les causes primàries i secundàries d'aquest dolor, és quan aquest dolor o aquest problema amb el qual es presenta el pacient, finalment es pot solucionar. Per exemple, si vens per un problema de lumbars i jo només et miro les lumbars, és probable que sí, que tinguis un problema lumbar, però també és probable que vingui derivat d’una altra zona, com per exemple, el genoll o el peu. Si jo no tracto aquesta zona més allunyada, finalment aquest dolor et tornarà a venir una vegada i una altra fins que trobis la solució. A la medicina convencional no es mira això en aquesta classe de dolència, al final et donen un antiinflamatori o un antiàlgic i sí que es calma el dolor, però passat un temps et torna a venir. És aquí on l'osteopatia pot actuar de manera positiva.
Crec per tant, que el sistema sanitari hauria d’estar format per un equip de treball multidisciplinari on el metge fos capaç derivar alguns casos a l'osteòpata, al fisioterapeuta, al psicòleg, al dentista o al nutricionista per solucionar la causa d'aquest problema. Els fàrmacs són necessaris, però en alguns casos ens els poden estalviar. I de fet, hi ha estudis que responen a aquesta afirmació. Per exemple, en el dolor lumbar crònic hi ha un estudi molt conegut que es va fer Anglaterra i es va publicar en revistes de gran impacte científic que diu que l'aplicació de fàrmacs en dolor lumbar crònic no és superior en efectivitat que l'abordatge manual. Llavors, si tu tens dos abordatges i un no és superior a l'altre, i penses en el bé del pacient, quin elegiràs? El que no tindrà efectes secundaris, és a dir l'abordatge manual. Això és el que em diu l'ètica professional.
Amb això m'estàs dient que, si la medicina convencional tractés el pacient de forma més completa, la salut pública s’estalviaria costos amb fàrmacs? Amb el fet d’anar a buscar la font d'aquella dolència o patologia?
De fet hi ha estudis que s'han fet amb el tema de l'osteopatia i l'abordatge manual que es diuen estudis de cost i efectivitat. Què vol dir això? Doncs que en certs casos, en certes dolències, s'ha vist que aplicar aquest tipus d'abordatges pot estalviar al sistema sanitari, a les arques públiques, molts diners. Per exemple, amb el cas aquest del dolor lumbar que t'he comentat.
Però fins i tot, quan s'han fets estudis on s'aplica l'osteopatia als hospitals, per exemple, en pacients que han estat sotmesos a cirurgia visceral, s'ha vist que al postoperatori, si s'apliquen tècniques osteopàtiques, l'estància a l'hospital disminueix
Hi ha un estudi molt important que es va fer a Itàlia, un país on l'osteopatia i la medicina convencional treballen en sinergia dins els hospitals, aplicant el que s’anomena, medicina integrativa. L’estudi que he comentat, es va fer amb gairebé 700 nadons prematurs, i es va veure que l'aplicació de l'abordatge osteopàtic feia que aquests nadons tinguessin una estància hospitalària menor que els que no se'ls va aplicar un abordatge manual osteopàtic. Això és bo pels nens, és bo per les famílies i és bo pel sistema sanitari. És positiu per a tots.
Tu apliques el concepte d'abordatge manual. En el cas dels nadons, com és aquest abordatge manual? A què es refereix?
L'eina que nosaltres utilitzem és el tacte. El tacte, a nivell fisiològic, s'ha vist a través d’estudis que afecta la secreció de diferents neurotransmissors que ajuden al benestar i regulen el sistema nerviós. Què passa quan un nadó és prematur? Que el seu sistema nerviós i digestiu encara és immadur. El que fa el tacte és accelerar aquest immaduresa i permet al nadó, durant aquest procés de maduració, tenir menys molèsties, menys còlics, menys plors, més tranquil·litat, s’augmenta la secreció de serotonina, d'oxitocina, etc... Tot això està comprovat. I es produeixen pel tacte i per l'aplicació de les tècniques manuals a diferents zones del cos.
Això vol dir que l'osteòpata ha de saber molt bé quines parts i de quina manera es fa aquest contacte no?
Amb els nadons són tècniques molt suaus que s'apliquen sobre la pell i la fàscia, que és un teixit molt important que nosaltres, en l'osteopatia, el tenim molt present, perquè envolta i nodreix tots els músculs, totes les vísceres i uneix a la vegada que ho separa tot. El nadons i en general els bebès, reaccionen molt positivament amb aquest tipus de abordatge manual.
A quina part del cos està, això?
Ho tenim per tot arreu, totes les estructures del cos humà estan recobertes per la fàscia. És un teixit connectiu molt resistent que facilita la interrelació entre tots els sistemes corporals. De fet és un tema del qual podríem parlar llarg i distés.
És com una capa?
Saps el pit de pollastre, que té aquella làmina fina, blanquinosa i semitransparent? Doncs això és la fàscia, i la fàscia és un sistema que permet separar seccions o parts del cos, però que també les uneix. Ara s'està investigant tot això perquè es veu la importància de la fàscia en la funció correcta de l'organisme, perquè exerceix com a matriu de vasos sanguinis, nervis, etc... Pel que fa als nadons, l’objectiu apunta a intentar equilibrar tot aquell conjunt de fàscies, vísceres o d’altres estructures que presentin tensions o falta de mobilitat. No només apliquem tècniques a nivell visceral, sinó que també actuem sobre els diferents segments vertebrals, dermatomes, i a nivell del sacre i del crani. Són tècniques que persegueixen equilibrar el sistema nerviós i ajuden a que es desenvolupi d’una manera més adequada, de fet, només donen un cop de mà a fisiologia humana des de l’exterior.
Perquè les teràpies que vosaltres apliqueu en l'osteopatia sempre són teràpies d'aquest tipus, físiques, o també ho compagineu amb altres teràpies, com ara complements medicinals?
L'osteopatia en si és una teràpia completament manual i s'aplica a través dels amplis coneixements d'anatomia i fisiologia. Al final, quan tu saps què tens sota les mans i com funciona, és igual la tècnica que apliquis, perquè tu saps el que tens i com funciona, m'entens? Resumint, la tècnica en osteopatia no és important, és el concepte osteopàtic el que veritablement ens ajuda a entendre el cos i actuar per a què la capacitat inherent d'autocuració s'expressi. Val a dir que no és amb un curs de tècniques de manipulació d’uns quants mesos que s’aprèn i s’interioritza aquest concepte, fan falta uns quants anys.
Així, el tema de tot el que és traumatologia suposo que no té més volta. Tu et trenques alguna cosa i ja està, però temes com ara intestinals... Tenint en compte que tot sovint es donen aquells consells com: "Menja taronges perquè la taronja proporcionarà la vitamina C... Menja nous perquè..." Les vostres teràpies es complementen amb d’altres? Amb altres elements de la dietètica, del comportament, de l'activitat física...?
El que està clar és que, quan un osteòpata està ben format... Això és un problema que també voldria abordar, i és que en aquest país tenim una falta de regulació i això al final repercuteix en una falta de seguretat del pacient. Però tornant al tema, al final, l'osteopatia sí que és manual, però s’han de conèixer les demés professions, ja sigui medicina, ja sigui nutrició, ja siguin complements naturals i sobretot tindre coneixements dels beneficis de l’exercici i l’activitat física sobre la salut. Es tracta també de donar consells complementaris a l'osteopatia, que un bon osteòpata, un bon professional, hauria de saber donar. Per exemple, si el meu pacient em diu, que té un dolor en una zona determinada, però no s'empodera i no pren responsabilitat de la seva salut, serà molt més difícil ajudar-lo. Perquè si és sedentari i no fa activitat física, per molt que jo el pugui ajudar en un determinat moment, quan falti moviment, el procés curatiu costarà més que aparegui. Si té problemes digestius o d'absorció de nutrients, és clar que si no tenim prous coneixements, el podem derivar a un nutricionista o a un digestòleg, perquè nosaltres hem de saber derivar, hem de conèixer el nostre límit. Nosaltres tenim un límit, però sí que hem de tenir coneixements del que altres professionals poden fer. Els nostres coneixements han de ser el bastant amplis com per poder orientar aquest pacient al professional o professionals més adequats que l’ajudin a resoldre el seu problema. Per tant, sí que podem donar consells sobre certs aspectes nutricionals, com ara menjar verdura i fruita, no menjar productes processats, deixar de consumir sucres, etc…
Aleshores, m’estàs dient que un bon osteòpata és un professional amb molts més coneixements del que pot tenir, per exemple, un fisioterapeuta? I pel que m'estàs dient, la fisioteràpia és una professió molt més regulada que l’osteopatia?
Està regulada completament la fisioteràpia en el nostre sistema sanitari, jo de fet també sóc fisioterapeuta. Però no té per què tenir més coneixements un osteòpata que un fisioterapeuta, simplement és diferent.
Potser no m'he explicat...
Però sí que és veritat que, en la nostra professió, o et formes bé i tens coneixements amplis, o al final et titllen de pseudociència. Cosa que és producte, primer, de falta de informació de part de qui diu això, és falta de respecte, sobretot als països on s’ha regulat i a la gent que utilitza aquest abordatge. Els països que ho han regulat com a professió sanitària són molts a Europa i cada vegada més. Per exemple, te’ls nombro: a Anglaterra i Finlàndia, és una professió sanitària. Al igual que a Estònia, Lituània, Letònia, Dinamarca, Malta, Suïssa, Itàlia, Luxemburg i segur que em deixo algun. En aquest països és una professió sanitària a nivell de la fisioteràpia, de la infermeria i de la nutrició. Quan titllen l’osteopatia de pseudociència, no coneixen la base científica que hi ha darrere, s'han fet molts estudis, per exemple, sobre l'efectivitat de l'osteopatia en migranyes, colon irritable, dolors en pèlvics en endometriosis, dolors durant l’embaràs i el post-embaràs, otitis mitja infantil, pneumònia en l’àmbit geriàtric, i paro de comptar perquè n'hi ha bastants més. I quan diuen pseudociència i fiquen tot un paquet de teràpies naturals i energètiques, incloent l’osteopatia, dintre del mateix sac, amb tot el respecte a aquestes teràpies, trobo que és una falta a la veritat i al respecte, primer als països que han regulat l'osteopatia com a professió sanitària, i a més, és una falta de coneixement del que realment és.
Jo penso que per opinar sobre una professió s'ha de conèixer, i si no la coneixes t'has d'informar, perquè al final, si no ho fas, denotes que el que argumentes és per benefici propi, i no és per un benefici del pacient.
Perquè, parlant d’aquí, el col·lectiu científic del país, quin concepte en té de l'osteopatia?
Bé, aquí a Espanya el tema de la investigació osteopàtica és bastant deficitari. Nosaltres, els osteòpates ens nodrim
bàsicament de la base científica que ens proporciona els Estats Units, on és una professió sanitària, i també de part d'Europa. Hi ha pocs estudis aquí que siguin vàlids i fiables, encara que poc a poc comencen a haver-ne alguns d’interessants. La comunitat científica, el que diu és que tenim base per dir que és una ciència, o sigui, que són resultats que es poden reproduir. És a dir, si tu tens un grup de pacients a qui li apliques un abordatge específic d’osteopatia, i un altre grup on no ho apliques o apliques un placebo, i els resultats són significatius al primer grup, es llavors quan es pot dir que l’osteopatia es eficaç. Aquest és el mètode científic. La pregunta era... (Riu).
Què és el que pensa el col·lectiu científic.
Pensa que sí que som una ciència, en desenvolupament, com d’altres professions. Encara que falta molt finançament tant per part la privada com per la pública. És necessari la col·laboració amb la universitat per tal de fer estudis de qualitat. Afortunadament, en altres països com Itàlia, Estats Units i part d'Europa s'investiga bastant i això ens dóna força per dir que l’osteopatia té evidencia científica.
O sigui, que aquesta falta de regulació és conseqüència de la falta d'informació?
Exactament. Per mi sí, però a part d’això, a certs grups no interessa aquesta regulació i no hi ha voluntat política.
I no hi ha interès?
No hi ha interès perquè hi ha un sistema preestablert i existeixen uns lobbies als quals no els interessa que hi hagi una altra professió sanitària. En d'altres països, la fisioteràpia, la medicina, la infermeria, la nutrició i l’osteopatia treballen junts, i hi ha lloc per tots, i al final, el que compta per mi és que es beneficiï el pacient. A més, existeix una llei que és la llei d'autonomia del pacient, que diu que nosaltres tenim llibertat d'elegir dins els sistema sanitari el tractament que nosaltres vulguem. Clar, avui en dia, si tot això no es regula, el pacient no té seguretat en el tractament, perquè hi ha cursos de mesos on s'ensenyen tècniques osteopàtiques. Això no és osteopatia.
L'osteopatia és tot un concepte que necessita mínimament, entre quatre i cinc anys per assimilar-lo. I al final, quan produeixes osteòpates de qualitat és quan tens una osteopatia de qualitat. Jo sempre dic als pacients: “Abans d'anar a un osteòpata us hauríeu d'informar on ha estudiat i si té una formació de qualitat”. I per això jo sempre els refereixo al Registre d'Osteòpates d'Espanya. Perquè allà hi truques i t’informen si allà on s’ha format l’osteòpata es dóna una formació conforme la normativa europea. Perquè de fet, hi ha una normativa europea i la OMS ha creat un marc de referència en la formació osteopàtica, ja que ha catalogat l'osteopatia com una professió sanitària també. O sigui, si una escola sí que compleix amb això, llavors et dóna una seguretat i vas més tranquil·lament a l'osteòpata.
Però si aquest osteòpata ha fet un curs de sis mesos o un any i es fica a la seva targeta o al seu cartell "osteòpata", doncs depèn de quina cosa et faci, si no ha fet una bona anamnesi on es tingui en compte tota la història clínica del pacient, depèn de quina tècnica li faci, pot ser fins i tot, perillós. I el pacient ho ha de saber això, el que passa és que a vegades ens fiem... El boca-orella està molt bé, funciona així, no? Però informa’t, de qui és que t'ha de tocar. I jo per això sempre dic: "Estic col·legiat al Col·legi de Fisioterapeutes, però també al Registre d’Osteòpates". Això no vol dir que sigui més o menys bon professional, simplement és així. Tant de bo estiguéssim tots els osteòpates registrats al registre, perquè tindríem més força, però no és així perquè al final és qüestió de diners també o de apatia, qui sap?...
I aleshores, el físio, pel que entenc, actua sobre una zona una determinada o dolència, però tu actues sobre ella en aquell moment i ho resols o ho intentes resoldre “d’arrel”.
Sí, el que passa és que cada vegada hi ha més fisioterapeutes que es van agafant més al concepte global. Llavors, jo aquí no et puc dir: “L‘osteopatia és això i el fisioterapeuta només actua localment" perquè, per mi, hi ha col·legues fisioterapeutes que treballen molt bé i no han fet osteopatia. Però al final són dues coses diferents, l'osteopatia és una cosa, un concepte, i la fisioteràpia és un altre.
És a dir, al final la fisioteràpia és una cosa que està regulada i divulgada i el pacient en un moment determinat doncs es dirigeix a un físio perquè és el que té…
És una qüestió cultural, perquè l’osteopatia, a poc a poc està agafant més nom i la gent l’utilitza. Per exemple, jo he treballat a Itàlia i a França i allà fa molts més anys que l'osteopatia funciona. I la gent culturalment, en el seu vocabulari diu: “Me'n vaig al meu osteòpata". Perquè saben que allà estan ben formats, allà la part acadèmica està molt ben regulada i saben que si van a un osteòpata serà de bona qualitat, estan tranquils i a més a més, són eficaços.
Al final, si una cosa li va bé a una persona, hi anirà. I si vol fer reiki, hi anirà. I si té un problema i li va bé, hi anirà. Perquè? Perquè li va bé i crec que les persones tenen la suficient intel·ligència per decidir en aquest sentit. Ningú ha d'imposar-nos el que ens va bé i el que ens va malament, inclús si és placebo, que és el que està passant amb el tema de les pseudociències. Hi ha algú que té una actitud paternalista, que és l'Estat, i diu: "No, no, això no és bo per vosaltres. Això no ho feu". Durant mols i molts d'anys, més de cent anys, l'osteopatia ha existit, per donar-te un exemple. Si un abordatge terapèutic, ja sigui regulat o no regulat, va bé, la gent hi va. Si no funciona, automàticament desapareix. És així.… El tema, al final, és no enganyar la gent i ser ètics. Penso jo.
Com està funcionant la consulta?
Per a què les coses funcionin simplement has de treballar bé i has de posar tots els teus coneixements al servei de la persona. Si la gent veu que funciona i veu que ets un professional que t’expliques les coses com Deu mana, doncs la cosa funciona. Si no pots, el derives, i si pots ajudar, fas tot el que està a les teves mans pel pacient.
El que en la meva opinió falta al sistema sanitari és temps. Saps? Si només tens 5,10 o 15 minuts per pacient, no faràs el mateix abordatge que tu pots donar amb una hora o hora i pico, on pots escoltar el pacient, el pots tocar, el pacient se sincera, et diu coses que té aquí dins i que l'estan afectant a nivell físic. I al final, aquesta relació
terapeuta-pacient ajuda també a que el tractament sigui efectiu. El temps és un factor que ajuda a la relació amb el pacient. Això els metges, per desgràcia, tal com funciona el sistema, no ho tenen, perquè segurament, si tinguessin més temps aniria tot molt millor, però clar, actualment el sistema funciona així, però treballarem per intentar millorar-lo pel benefici del pacient.
