Opinió

La política no pateix la crisi, o sí?

  Mireu, ja sé que això de carregar contra els polítics, al final, es converteix en un tòpic o en un argument fàcil quan venen maldades, però la veritat és que quan la corda tensa tant que ja escanya, hom pensa que ja n’hi ha prou que sempre paguin les conseqüències de la irresponsabilitat i la cobdícia els mateixos.

Mireu, ja sé que això de carregar contra els polítics, al final, es converteix en un tòpic o en un argument fàcil quan venen maldades, però la veritat és que quan la corda tensa tant que ja escanya, hom pensa que ja n’hi ha prou que sempre paguin les conseqüències de la irresponsabilitat i la cobdícia els mateixos.

Amb l'argument de la reducció del dèficit, govern central, autonomies i ens locals miren de fer malabarismes econòmics per poder ajustar l'economia amb un ingressos cada cop més minsos. I les solucions per respondre a la situació acaben essent la d’ incrementar la pressió sobre els ciutadans i reduir l'estat del benestar. I sembla una paradoxa que tota aquesta estructura, que ara  es recolza sobre peus de fang, depengui de l'esforç dels ciutadans, quan són aquests els més perjudicats.

Des de l’inici de la recessió s'ha fet molta demagògia, fugint d'estudi i eludint responsabilitats, però crec que realment cap polític -i dic cap- es pot imaginar el veritable viacrucis d'un gran nombre de ciutadans. I dic això perquè la tranquil·litat que dóna la solvència i els privilegis de la política no els permet veure més enllà dels seus escons, tret de quinze dies abans de les eleccions que baixen del limbe i es transformen en mortals.

Potser és un xic cruel generalitzar, perquè també reconec que existeixen polítics vocacionals, sobretot en l'àmbit municipal, però la veritat és que com a ciutadà no he vist cap gest que em pugui demostrar aquesta voluntat de servei que hauria de tenir la política. Seria molt lloable que els gestors dels afers públics prescindissin d'una part raonable del seus honoraris en uns moments en que la resta de mortals estan amb l'aigua al coll, un honoraris que per altra banda provenen del sacrifici i l'esforç dels mateixos ciutadans.

 I aquí potser entraríem en un tòpic, però quan t’assabentes dels honoraris de la major part dels politics comproves que en realitat,  per mantenir aquesta estructura improductiva, calen molts calés, i la màquina de fabricar moneda ja fa dies que s’ha aturat.  

Si tenim en compte que estem parlant de sous de més de 100.000 euros anuals de mitjana, sumeu doncs el que suposa per l'estructura de l'Estat. Ara penseu que significaria si cada un d'aquests personatges pogués reduir els seus honoraris a la meitat... tot i així, encara estarien per sobre de molts dels sous de directius i professionals lliberals, els quals es guanyen molt bé la vida.

Ja sé que aquesta no és la solució per salvar la situació-  existeixen altres estructures que pengen de la política amb honoraris que déu n’hi do, com és el cas dels alts estaments de la justícia o els responsables de la banca- però crec que la retallada política permetria mantenir les estructures bàsiques com l'ensenyament, la salut o el suport a la tercera edat. Cal molta més voluntat de servei per tal que els nostres polítics assumeixin aquesta responsabilitat; tot i que sempre és més fàcil donar un parell de tombs més a la femella del cargol ciutadà!

Per altra banda, crec que som els ciutadans els responsables d'aquesta classe política, i que  encara tenen massa pes les doctrines de partit que mantenen immòbils a molts sectors de la nostra societat, en conseqüència, tindrem possiblement el que ens mereixem i més, si no som capaços de despertar del conformisme que colla a Catalunya. 

Comentaris