La revista ONGC, referent del pensament polític, solidaritat, i cooperació

La confiança en el futur d’una societat es construeix sobre les persones i la seva capacitat de fer i de compartir els projectes. Els éssers humans han avançat cap a societats complexes, cada vegada més distants en espai i temps, però amb problemes més comuns. Mònica Terribas
La periodista Mònica Terribas participa en el número 50 de la revista ONGC.
photo_camera La periodista Mònica Terribas participa en el número 50 de la revista ONGC.

ONGC és una revista trimestral que s'ha convertit en espai de trobada, d'exposició i de reflexió de les accions i els projectes que generen les organitzacions catalanes dins i fora de les nostres fronteres. Amb especial atenció a aquelles que d'una manera efectiva impregnen les seves accions de la voluntat de defensa i promoció dels drets humans, individuals i col·lectius.

Amb la publicació del número 50 la revista inclou una col·lecció d'articles de persones que s’estimen el periodisme, s’estimen el món i les propostes per transformar-lo o s’estimen ONGC per alguna raó, Gabriela Serra, Lluís Llach, Mònica Terribas, Federico Mayor Zaragoza, Nico Valle, Isabel Galí, Carles Llorens, Lluís Gendrau, Francesc Mateu, Anna Grau, Fèlix Martí, Helena Vicente, Víctor Terradellas, Eva Piquer, Siscu Bages, Enric Borras, Toni Arbonés, Laia Gordi, David Bassa, Manuel Manonelles, Laia Altarriba, Iolanda Fresnillo, Rita Marzoa, Dolors Elias i Jordi Fexas.

Entre ells detaquem el de Mònica Terribas: Informadors de confiança

La confiança en el futur d’una societat es construeix sobre les persones i la seva capacitat de fer i de compartir els projectes. Els éssers humans han avançat cap a societats complexes, cada vegada més distants en espai i temps, però amb problemes més comuns. Totes les persones aspiren a conviure en unes condicions de benestar mínimes, però cada vegada resulta més difícil que aquestes condicions les garanteixin les institucions que, amb sort democràticament, ens hem triat per governar-nos, perquè existeixen mecanismes de poder que s’escapen sovint a la capacitat de les persones que teòricament hem triat per a exercir-lo.

Això ha fet que la societat s’hagi organitzat de manera autònoma, creant entitats, associacions, grups i iniciatives d’ordre social que miren de compensar les absències que de manera inevitable genera l’equilibri de poder existent. La macroeconomia i la lògica del sistema financer condiciona el poder polític, com també ho fan les grans empreses multinacionals que actuen arreu del món i que gaudeixen de la capacitat de readaptar a les seves necessitats de negoci els marcs jurídics dels estats en els quals actuen. Conèixer a fons aquesta realitat és fonamental perquè la ciutadania entengui el món on viu i fins a quin punt la seva quotidianitat està condicionada per forces que escapen el poder que sent més proper. Mirar el món de manera transversal és fonamental per entendre aquestes limitacions, i les organitzacions no governamentals en són un instrument, perquè s’han convertit en eines de cohesió que superen les fronteres, fan aflorar les contradiccions del sistema i busquen la manera de trobar solucions més enllà dels límits institucionals que marquen els estats.  Però per conèixer a fons aquesta realitat patim una debilitat contra la qual no actuem amb prou força: la de la comunicació.

Saber, conèixer, tenir informació veraç és imprescindible per creure, per tenir confiança i per avançar. Malgrat que tots acceptem aquesta màxima, assumim que els mitjans de comunicació s’hagin convertit en eines que actuen massa sovint al servei d’interessos privats. Ho fan perquè la seva supervivència està condicionada als ajuts públics o als suports de les grans empreses que en sostenen la seva activitat. Aquests condicionants, que de manera inevitable afecten la seva capacitat professional i d’independència, són avui un dels problemes més greus que afrontem socialment. Sense una informació transparent i lliure la ciutadania resta orfe de llum. Les informacions i les opinions són massa sovint captives de línies editorials marcades per les empreses periodístiques que determinen quins són els seus límits, les línies vermelles que no travessen, les institucions que protegeixen i les que malden per desprestigiar. La crítica humorística es tolera, però la crítica argumentada sovint desapareix o es matisa per mantenir col·laboracions. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals i d’altres formes de comunicació són també organitzacions empresarials immerses en aquests moments en clares dificultats econòmiques que determinen l’abast de la seva activitat professional. A tot això, han irromput en la dinàmica quotidiana les xarxes socials, vistes com mecanismes de democratització ciutadana on les opinions circulen segon a segon, sense acreditar, sovint sense els filtres de veracitat necessaris per ser considerades amb propietat informació rellevant i provada. Tanmateix, les xarxes socials s’han convertit en mecanismes d’expressió sovint visceral de les opinions a curt termini, poc reflexives, amb capacitat de mobilització desestructurada, però no suficients per bastir la realitat de reflexions argumentades, que són tan necessàries en els moments que estem vivint arreu del món.

La desesperació de la ciutadania davant la intuïció que allò que es publica està sovint condicionat per interessos aliens al periodisme fa que la confiança en l’ofici s’estigui perdent. Tothom es pregunta abans de llegir un article: d’on surt? A qui serveix? Què el condiciona? La mirada del lector, de l’oient, de l’espectador ha deixat de ser una mirada confiada, per sospitar de les motivacions que porten a interpretar la realitat d’una determinada manera. Com passa en tots els camps, quan s’esquerda la confiança entre el proveïdor d’un servei i el receptor, s’esquerda la base de la seva relació. I això està passant en el món de la comunicació sistemàticament, i el que és més greu, sense que hi hagi alarmes suficients per anar-ho corregint.

El periodisme, entès com un ofici de servei públic, que té com objectiu aportar a les persones coneixement i dades que per les seves circumstàncies els és impossible d’experimentar o saber en primera persona, està sotmès a múltiples pressions que el condicionen fins a deformar-lo. S’assumeixen pràctiques d’autocensura professional per no malmetre les relacions laborals dins de les empreses. S’escriu del que se sap que no perjudicarà els interessos del propietari del mitjà. No s’escriu sobre el que se sap que pot perjudicar els interessos del propietari del mitjà. I aquesta dinàmica resulta en un engany sistemàtic del principal destinatari de la informació, de la comunicació, que és el ciutadà.

És per això que necessitem un marc de mitjans de comunicació públics i privats sòlid i exigent amb els mecanismes de control de la seva pluralitat social, política, territorial, lingüística i de tot ordre. La titularitat privada dels mitjans no és un eximent de les seves obligacions socials, del seu compromís com a servei, de la mateixa manera que no ho és per a una escola o un centre sanitari privat exercir la seva tasca passant per damunt dels interessos dels estudiants o els pacients, condicionats pels objectius empresarials. En canvi, allò que no tolerem en l’àmbit d’altres serveis públics, ho assumim en els mitjans de comunicació, quan en realitat són una eina clau per a la cohesió social, el coneixement i la implicació de tots en la recerca d’una societat millor. No som exigents amb la dinàmica institucional i jurídica dels mitjans de comunicació i estem deixant en mans d’interessos particulars l’escala de valors social que s’hi transmet, així com la veracitat i la pluralitat que projecten o no projecten. Per què no hi fem alguna cosa? Essencialment, perquè el poder és captiu dels grups mediàtics, d’una manera similar a la captivitat que poden representar les grans empreses i el sector financer. Una política agressiva d’un grup mediàtic privat contra un determinat grup polític pot ser lesiva per a la seva consecució o manteniment en el poder. I en conseqüència, tenen tant o més poder que aquestes institucions, que aparentment sempre han estat a l’ombra de la influència política. En aquest context, doncs, els mitjans públics i privats es troben ara sotmesos més que mai per la crisi als condicionants econòmics –subvencions, publicitat, pressions i amenaces de retirades de suport…– i això té mala peça al teler perquè tots, sense excepció, estan en aquesta roda diabòlica i ho mantenen en silenci per poder continuar exercint el servei amb més o menys fortuna. Aquest silenci còmplice de la sotmissió al poder econòmic i polític deixa cada vegada més indefensa la realitat que cal explicar.  En aquest entorn, les publicacions més fràgils són les que depenen d’iniciatives socials sense ànim de lucre o sense suports institucionals clars. Aquestes i altres veus més pròximes, més locals, les anem i les anirem perdent i veurem com les que es fan sentir, escoltar o veure, acaben concentrant-se en molt poques mans. L’oligopoli comunicatiu al qual estem abocats en una etapa de crisi econòmica farà que ens resulti més inofensiu veure un concurs distret, sense pretensions, que no pas consumir una informació cada vegada més condicionada. Si arribem a aquesta conclusió, haurem perdut una guerra greu. Però no ens ho podem permetre, i per això l’actitud de la ciutadania és fonamental quan pot triar aquells mitjans que creu que responen amb més honradesa al servei públic, perquè fent-ho, els assegurarà la pervivència. Triar els mitjans de comunicació que consumim és, com diria el bisbe Pere Casaldàliga, una manera de perseguir la pau subversiva amb un gest simple, conscient i silenciós.


Comentaris