L'artista linyolenc Robert Pérez: de pagès a retratista

Una lesió medul·lar el va allunyar de la tradició familiar pagesa, i així va  poder –per fi– dedicar-se de ple a la seua vocació: el retrat

robert perez interior
photo_camera L'artista mostra algunes de les seves obres al seu estudi a Linyola

Amb una afició innata i una personalitat vital, a Robert Pérez -pensionista des de fa quatre anys- li agrada definir-se com pintor retratista, una definició que sembla un pessic pobra un cop el coneixes i sents la seua energia inesgotable. Vaig compartir amb ell més d’una hora, un temps mínim per a un artista com ell, amb una vida plena de viatges i vivències. Linyolenc, com Josep Maria Fuster i Bojan Krkić -del qual ens diu és família, així com de Messi-, Robert escull famosos per pintar-los i fer-los arribar la seua obra. És la seua estratègia de màrqueting, encara que el que li agrada de veritat és el retrat ètnic. Una lesió medul·lar el va allunyar de la tradició familiar pagesa, i així va  poder –per fi– dedicar-se de ple a la seua vocació, una afició que com a professional l’ha portat a exposar a llocs com Barcelona, Madrid, París, Nova York, Dubai o el Japó, perquè el nostre personatge no ha deixat mai, mai, passar una oportunitat.

Pregunta: Bon dia. Com va començar tot?

Bon dia. De petit. A l’escola, quan havíem de fer una redacció, jo ja l’adornava amb algun dibuix. Recordo que als 13 anys hi havia un concurs de dibuix a nivell estatal. A l’estiu, jo comprava els tebeos, dibuixava el Capitán Trueno i els hi enviava. Els feia amb tinta xinesa... No vaig guanyar mai, però aquell hivern, que jo estudiava als maristes, van rebre quatre o cinc cartes del director de l’Editorial Bruguera oferint-me una beca per estudiar. La meua família era pagesa i jo era el petit de tres germans: dues germanes i jo, la qual cosa volia dir que era l’hereu –riu. Llavors no tocava; vaig haver d’esperar la meua oportunitat, que se’m va presentar als 46 anys.robert perez texte

Pregunta: Una lesió d’esquena el va allunyar de la pagesia...

Després de vint anys fent de pagès, vaig patir una lesió d’esquena i vaig deixar la pagesia. Hi havia l’opció d’operar, però vaig triar dedicar-me al que sempre havia estat la meua passió. Començar de nou va ser molt dur. T’has de plantejar la vida. Vaig començar a fer alguna comanda, exposar al poble, després a Balaguer, a Tàrrega...

Pregunta: Quant feia pagar per un quadre seu llavors?

Ui! 1.000 pessetes per un retrat de carbó. Després vaig començar amb els colors a l’oli i vaig anar fent. Cap als 50 anys vaig descobrir la tècnica del pastel, que és on em sento més còmode.

La primera experiència que em va marcar, el punt de partida, va ser quan tenia 46 anys. Un amic meu va veure els retrats que havia fet de Julio Iglesias i Grace Kelly, i em va animar a enviar-los-els. Vaig enviar el quadre de Grace Kelly per agència al palau Grimaldi, però va arribar trencat i els de l’agència no el van lliurar. El vaig tornar a pintar i, de la mà de l’exjugador del Barça i amic meu Josep Maria Fuster i d’un amic seu que coneixia la relacions públiques de Mònaco, hi vaig poder anar la primavera del 94; ens van rebre al palau i el vaig lliurar a la secretària personal de la princesa Estefania.

Pregunta: Comença la seua atracció pels famosos...

Es va començar a fer la llum. Des de llavors no he parat de pintar famosos. Això va marcar la meua trajectòria professional. Aquell mateix any, a l’agost, vaig obrir l’estudi aquí, a la plaça del Planell de Linyola, on sempre he estat. Fa 23 anys.

Pregunta: Raphael, la baronessa Thyssen, Núria Feliu, Antonio Banderas, Robert Redford, Penélope Cruz, Sean Connery, Liza Minnelli, el papa Francisco, Pep Guardiola o Marc Márquez són només alguns dels famosos que ha pintat. Com i per què els tria?

M’atreu el retrat en si, i més encara els ètnics. Els famosos són una eina de promoció, a través d’ells he fet la meua estratègia de màrqueting. Que com els trio? Independentment del seu personatge públic, ha de tenir un carisma. M’ha d’agradar. N’he retratat una trentena; els últims, per exemple, han sigut Gerard Piqué o el papa Francisco. Altres: Woody Allen, Bojan Krkić, Vicenç Ferrer, Jordi Pujol, Frank Sinatra, Maria del Mar Bonet, Messi, Morgan Freeman, Meryl Streep o Oprah Winfrey.

Pregunta: També els regala l’obra...?

Sí, és part de la promoció. A una dotzena d’ells els he fet arribar els quadres.

Pregunta: El seu estil és molt realista, de detalls, mirades... El puc definir com a caçador de mirades?

Sí, sí. M’interessa captar la mirada, l’ànima. Suposo que soc una persona a qui agrada la gent, comunicar-me i intento recollir-ho en la mirada.robert perez texte 2

Pregunta: A la seua pàgina web el periodista Carles Porta diu dels seus quadres “que els mires i et miren”.

El conec des de fa 20 anys. Ell va ser qui em va donar la idea de pintar retrats grans, primers plans. I és aquí on em trobo més bé com a pintor. Al rodatge de Segon Origen hi vaig ser, i inclús li vaig fer un retrat a Rachel Hurd.

Pregunta: Ha exposat a Barcelona i Madrid, però també a Dubai, el  Japó o Nova York.

La primera exposició important que vaig fer va ser de la mà del Consell Comarcal, amb la meua participació en una mostra cultural col·lectiva al Centre Comarcal Lleidatà a Barcelona. Fa 22 anys. Allà em van oferir la sala per a mi sol mig any després. Allò era Hollywood per a mi! A Barcelona em van venir a buscar de la Fundació Catalana de Gastroenterologia per anar a galeries del món i  també hi va ser la casa Christie’s de Londres. A partir d’aquí no he parat. Tot a la vida és per algun motiu. Benvinguda l’hèrnia discal! Gràcies a això he viscut experiències inoblidables. Sembla que ho hagi somiat!

Són vivències molt enriquidores que m’han portat a conèixer molta gent de la cultura i a visitar i exposar en molts llocs del món, com Lisboa, París, Tokio o Nova York, encara que això de l’avió no ho porto gaire bé –em mira i somriu.  

Pregunta: Després de tants anys dedicat a la pintura, encara té nous projectes?

Sí! Entre ells, i abans d’acabar l’any, espero poder lliurar als jugadors del Barça Messi i Piqué els retrats que els he fet. També estic establint contactes per arribar al papa Francisco, i potser conèixer-lo en primera persona, qui sap, i a l’americana i presentadora de televisió Oprah Winfrey, ara mateix una de les meues prioritats.

Tinc damunt la taula també una oferta per exposar a Dubai  a la primavera del 2018. A Dubai no hi he anat, però sí que hi vaig fer una exposició virtual ara fa vuit anys. Ara es tracta d’anar-hi personalment. M’agraden els reptes i aquest n’és un;  no ho sé..., ho estic estudiant.

Pregunta: En què està treballant actualment?

Faig una comanda. De famosos ara no en faig cap. En els darrers dotze anys he viatjat molt; ara estic en una època més pausada.robert perez texte 3

El 2015 vaig començar a fer classes, primer a nivell col·lectiu d’associacions de dones -d’Arbeca, Mollerussa, Bellcaire o Belllpuig-, i ara a casa, on faig classes individuals a 7 o 8 alumnes. En gaudeixo molt. Ha estat un aprenentatge per a mi: primer em feia respecte perquè soc autodidacte i és difícil plasmar el que tu fas; em feia un no sé què...

No m’avorreixo, la veritat. També m’agrada molt la música –Robert m’acaba confessant la seua segona passió–; formo part d’un grup que fem només concerts benèfics. L’important a la vida és passar-t'ho bé.

Pregunta: El fet de ser de Lleida, l’ha afectat?

Personalment em va anar bé anar a Barcelona i des d’allà promocionar-me. A Lleida no hi ha gaires oportunitats de projecció.

Fa un any i mig que estic treballant a actualitzar la meua pàgina web. Serà totalment nova, de professional, per poder fer comandes comercials per Internet. A Barcelona moltes galeries de solera han tancat, ara el futur és a Internet. Tinc la mateixa il·lusió de quan tenia vint anys.

Comentaris