Ens trobem a l’inici d’un nou període, que marcarà la vida dels municipis catalans durant els propers quatre anys. En l’exercici que acabem de cloure, 2011-2015, s’han produït nombrosos i importants esdeveniments en tots els àmbits de la societat, que han coincidit, en el món local, amb la celebració dels 35 anys d’ajuntaments democràtics.
Una commemoració que evidencia una plena normalitat democràtica de les institucions municipals, la seva adaptació a les demandes i als nous reptes econòmics, socials i culturals dels municipis i l’estret lligam existent entre equilibri territorial i igualtat social. Però, al mateix temps, ens recorda que, després de 35 anys, el model de descentralització administrativa en tres nivells de govern (central, autonòmic i local), establert per la Constitució Espanyola, encara no ha sabut –o no ha volgut– trobar el model de finançament equilibrat, suficient i estable per satisfer les necessitats creixents dels serveis públics tradicionals, els de nova factura i els d’imposició.
Dissabte 13 de juny va ser un dia important per als 231 municipis de les comarques de Lleida i per a tots els que es disposen a emprendre –o a continuar– un viatge de servei, lligat a la realitat social, econòmica i nacional del nostre país. Tots ells amb la ferma voluntat de treballar per les persones i el territori. Un territori, el nostre, que representa una tercera part del país i només un 6 per cent de la seva població total.
Contra el que podria semblar –sobretot si s’analitza des de la fredor metropolitana o dels que postulen des d’una esbiaixada interpretació democràtica “una persona un vot”–, sense el contrapès dels pobles, això és, sense l’articulació d’un territori com el nostre, conformat per petits municipis, el país patiria un desequilibri demogràfic i econòmic de proporcions colossals que el faria insostenible, a mitjà termini, i, a la llarga, inviable.
Ens disposem, doncs, a emprendre el camí d’una nova legislatura durant la qual es reproduiran esquemes passats: un context de crisi generalitzada, l’aplicació de criteris de racionalització i austeritat en la governança, i minimitzar l’impacte de les noves lleis de règim local com la LRSAL, que incideix tan negativament sobre l’estructura local de les terres de Lleida. Però, com hem fet fins ara, es prioritzarà l’atenció social des de les institucions locals i la prestació de serveis de qualitat a les nostres comunitats.
Al mateix temps, Catalunya viu un període excepcional de la seva història i unes circumstàncies polítiques molt especials, que s’intensificaran a mesura que ens acostem a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Fins ara, des del poble més petit fins al cap i casal de Catalunya, el món local ha estat una sola veu en la defensa de la dignitat de les institucions catalanes i la voluntat democràtica dels ciutadans a decidir el seu futur nacional. Per tant, és molt important mantenir des dels ajuntaments una acció nacional unívoca, conjunta i que s’expressi en nom del territori.
Els governs municipals medievals de Lleida, quan s’adreçaven al rei, ho feien amb un accentuat discurs municipalista, de proximitat i “en nom de la terra”; és a dir, del territori i la gent que hi habitava. I ara, com abans, aquest mateix territori, conformat bàsicament per pobles, serà determinant per al futur social i econòmic del país. Pedra angular de la nova articulació nacional de Catalunya.
