Opinió

Oh, Europa

    El meu blog El capità Edward John Smith serà recordat “in aeternum” com el responsable d’haver ofegat l’inenfonsable Titànic.

El meu blog

El capità Edward John Smith serà recordat “in aeternum” com el responsable d’haver ofegat l’inenfonsable Titànic. Justament ara, que commemorem el centenari de la tragèdia, sembla que els fats ho hagi volgut celebrar llençant-nos un grandiós tros de gel contra la línia de flotació d’aquest projecte anomenat Europa: una nau que es volia inexpugnable i que ha sucumbit en la primera esventrada de l’iceberg del capitalisme. Les causes? Una direcció dèbil i descoordinada subordinada a un financer inconscient... Ara no sé si parlo del Titànic o d’Europa, bé, tant se val.

L’Europa de la moneda única es va fer sense plantar els fonaments sòlids de la unitat fiscal i, sobretot, política. Els que no n’entenem ni un borrall d’economia però que, de tant en tant,  practiquem l’esport del sentit comú, se’ns fa evident que un projecte de les dimensions del que volíem fer flotar en aquest mar tempestuós que és el liberalisme global havia de suportar-se sobre les bases d’una direcció prou forta i una presa de decisions coordinada, no sobre aquest desori d’estats que és actualment el guirigall europeu.


Em queda afegir que per als països europeus sense estat, o amb l’estat en contra com el nostre, ens ha d’interessar avançar tant en la unitat fiscal com en la política. En primer lloc, perquè és el més aconsellable per a les nostres butxaques i perquè és la manera d’assegurar la viabilitat del projecte europeu, segonament, perquè és l’única forma de tenir uns dirigents responsables, més enllà de la caverna mesetària; però, en tercer lloc i sobretot, perquè sota les llambordes del nacionalisme dels estats hi florirà l’Europa del pobles. 

Si se’n surten de reflotar aquest vaixell a la deriva anomenat Europa, que no sigui per tornar a cometre els mateixos errors: si realment es creu en la unitat del vell continent, ens cal un capità Smith, totalment rehabilitat i elegit democràticament per tots els europeus, que, de Brussel·les estant, ens guiï més enllà de les diferències acoquinadores d’uns Estats intransigents que acabaran enfonsant-se els uns als altres en un acte d’histerisme nacionalista. Potser així, i per primera vegada en tres-cents anys, els Països Catalans, a manca del desitjat estat propi, aconsegueixen, com a mínim, no tindre un estat en contra.

Comentaris