Primer, cura. Si no pots, alleuja. I si no, consola

Diuen els tòpics que, als pobles, hi havia unes destacades autoritats que clarament tallaven el bacallà: l'alcalde, el metge, el mestre i el mossèn.

Josep Maria Garcia metge de Fondarella i Poal, Josep Montserrat metge de Bellvís interior
photo_camera Josep Maria Garcia metge de Fondarella i Poal, Josep Montserrat metge de Bellvís interior

Diuen els tòpics que, als pobles, hi havia unes destacades autoritats que clarament tallaven el bacallà: l'alcalde, el metge, el mestre i el mossèn. Cadascun imposava l'autoritat en el seu àmbit i tots plegats consensuaven les accions que afectaven la comunitat. D'aquest tòpic crec que n’han anat caient el mestre, el capellà... I tinc els meus dubtes de l'alcalde. Però els metges han continuat representant l'autoritat. Bé, no exactament autoritat, però sí una consideració destacada i respectuosa. La societat ha evolucionat convertint alguns actors en prescindibles, però els metges continuen tenint en les seves mans la salut i la vida, uns conceptes que fan molt de respecte.

He de confessar, i segur que els protagonistes d'aquesta història em tractaran de presumptuós, que la conversa que vaig tenir amb Josep Maria Garcia i Josep Montserrat ha sigut una de les més vitals i colpidores que he fet mai

Metges rurals Josep M. GarciaTenia una assignatura pendent amb una de les professions que més admiro, els metges rurals, i vaig trucar el Doctor Garcia per l'amistat i l'accessibilitat que m'ha demostrat en aquests anys de recerca periodística. Per altra banda, ho vaig fer perquè sempre he considerat que era un home honest i crític amb tot el que no responia als principis bàsics de la seva professió.
Quan vàrem concertar l'entrevista, li vaig demanar que proposés un altre facultatiu, de nova fornada, la qual cosa em permetria comparar dues percepcions: la vella guàrdia amb les promocions de la tecnologia i la informació. El candidat va ser Josep Montserrat, mollerussenc i metge de capçalera a Bellvís.

La veritat és que va ser tota una experiència, reunir als dos Galens a la consulta de Fondarella, perquè les meves expectatives eren de poder comprovar la diferència de criteris de dues promocions allunyades en el temps, i forjades en entorns formatius molt diferents. I la meva sorpresa va ser majúscula en evidenciar que ambdós coincidien en afirmar que la medicina de família descansa sobre el mateix principi: primer, cal curar; si no es pot curar, alleujar; i si no pot alleujar, consolar. Aquest cànon genera uns lligams amb les persones que no es produeixen en cap altra professió.

Asseguts l'un al costat de l'altre, es mostren respecte i admiració mútua. Montserrat pel mestratge vital del veterà doctor navarrès, i Garcia per la base científica i tecnològica del jove pla urgellenc. El caràcter de complicitat que adquireix la trobada porta el fil de la conversa a narrar la realitat d'una tasca diària responsable i compromesa, que genera entre metge i pacient, vincles que qualifiquen de familiars.

Josep Maria Garcia assegura que es va enfrontar a l'entorn real de la medicina amb una sabata i una espardenya, o sigui, amb els estris més fonamentals: un fonendoscopi, un otoscopi, un esfigmomanòmetre/ tensiòmetre... Sense experiència, ni haver tractat un sol malalt. Josep Maria riu, i afegeix un: És que no teníem ni tires d'orina... Ho fèiem tot amb els sentits. Olor, olfacte, vista, oïda...  I esclafeix a riure de nou. Imagino que perquè havia obviat algun altre sentit.

Per Montserrat, la gran virtut dels metges de la generació de Garcia ha sigut aquesta dedicació permanent, l'aprenentatge sobre el terreny, les patologies reals, les reaccions reals, les decisions reals, professionals que et poden explicar coses que no es troben als llibres. Contràriament, Garcia admira la preparació de les noves generacions, que els permet afrontar la medicina amb més tranquil·litat, i evitar els dubtes de la inexperiència, que ell va haver de superar dedicant moltes hores de la seva vida, tot per arribar a l'alçada que la professió li exigia.

shutterstock_Amb fons transparen per efecte webEntre un metge i l'altre de família, deixen clara la diferència dels primers anys d'exercici de Garcia, el bateig d'exercici al Poal, temps en el que gairebé no existia el temps, perquè el metge no tancava la parada en les 24 hores. Aquesta implicació amb l'entorn és la causant que s'estableixin vincles molt profunds amb les persones amb les quals tractes: vincles d'amor que, de vegades, també et fan plorar. Evidentment, cadascú és com és, etziba Josep Maria Garcia. Montserrat ho corrobora, i afegeix que la nova medicina té un horari i unes normes que han derivat a un escenari més fred, més impersonal, i que alhora que es tradueix en respecte.

Per als metges, la seva professió no té similituds d'exigència amb cap altra, ja que obliga a prendre decisions vitals en qüestió de segons. Davant d'una urgència, el metge ha de tenir la ment suficientment fresca per decidir el més adequat, el que s'ha de fer amb el pacient. D'aquesta manera d'actuar, el Doctor Garcia en feia una màxima: El que més satisfacció em dóna a la vida, que abans era el que més dubtes em generava, és pensar que, quasi tot, quasi tot el que faig, serveix per a alguna cosa positiva. Montserrat corrobora aquesta afirmació, i afegeix que, com més grans són els centres d'assistència primària, més impersonal és el tracte, a diferència de la medicina rural, que et permet conèixer els vincles familiars i aporta molt a la gent, cosa que representa una gran recompensa.

A la pregunta de si la medicina familiar era una vocació, Garcia respon que, en realitat, es volia dedicar al dret, i la medicina no era l'opció de futur per a ell, però que ara, és el millor que li ha pogut passar. En aquest sentit, el Josep Maria confessa que té passió per l'escriptura, un refugi personal en el qual recull les seves cabòries. El veterà Galè treu un paper i em diu: Perquè entenguis que aquesta professió et fa ressorgir els sentiments més profunds, i que s'ha de ser d'una pasta especial, m'agradaria llegir-te uns mots que vaig escriure fa uns vint anys...

És un relat breu, que podria ser perfectament un reconeixement als homes i dones que van decidir dedicar la seva vida a la mateixa vida. M'he Josep Maria Garcia Textpermès fer la traducció al català. Espero que aquest homenot no s'emprenyi...

Al cap de pocs anys d'iniciar l'exercici de la meva professió com a metge rural, vaig vomitar en forma de relat curt sentiments i frustracions indigestos de feia temps, buscant l'alleujament, com a mínim temporal, que comporta el desallotjament.

Després de sis anys de carrera universitària i sense més pràctiques amb malalts reals que les compartides durant l'últim curs amb professionals de l'Hospital Arnau de Vilanova, que tutelaven el  meu aprenentatge amb les limitacions que suposava compaginar la seva activitat laboral amb la meva formació, vaig guanyar per concurs-oposició la meva plaça de metge rural. Ja no hi havia qualificacions ni tutors que valoressin les meves decisions, era l'únic responsable i jutge d’aquestes.

Actualment, per poder accedir a places rurals, els metges ja llicenciats han de superar l'examen MIR, completant així la seva formació universitària durant quatre anys en centres hospitalaris, on milloren els seus coneixements sobre la malaltia, i en contacte amb qui la pateix.

Això sostreu actualitat al relat, però encara queden molts doctors Smith en actiu.

Avui, el doctor Smith ja no espera el gest impossible, ni aspira a omplir copes, ni es destrossa el cervell. Prengué moltes hores del seu temps d'oci per millorar la seva formació, la qual no li va donar una estructura sanitària menys precària que irresponsable.

El doctor Smith prefereix posar sèrums que copes. Li fan mal els seus malalts terminals, però menys, perquè ha digerit les seves limitacions i les de la seva professió, a més de posar-hi límit amb el seu esforç. Segueix estimant, els lluita i quan els perd encara els plora ... Tot i que el doctor Smith sempre va ser de llàgrima fàcil.

EL GEST IMPOSSIBLE

El doctor Smith va entrar al domicili. Sempre ho feia amb la mirada perduda, obviant a quants familiars i amics del difunt flanquejaven el seu pas. Va arribar a l'habitacle on els més propers custodiaven el fèretre encara obert. El va mirar buscant un gest impossible que aprovés la seva actuació durant la malaltia. El va tocar. Sempre els tocava i no sabia exactament per què. Desitjava sentir-los per uns moments a prop. Hi havia compartit amb ell alguns moments agradables i potser tenia necessitat de comunicar. Una altra aspiració impossible. Estava confús, angoixat. Ningú l’havia preparat per digerir la sensació de fracàs inherent a l’òbit, per més que els seus coneixements i sentit comú acceptessin la seva actuació. Però, amb qui contrastar? El doctor Smith s’hauria hipotecat per obtenir una resposta del difunt, tot i el risc; per obtenir el gest impossible. Creia i temia que El Més Enllà ens aclareix els dubtes que ens generen les nostres actuacions i les dels altres. Però el gest impossible és això... ‘Inhacedero’. I no es va produir.

El doctor Smith, tot i ser conscient del caràcter pueril del seu flirteig amb el difunt, l'havia convertit en ritu. Un ritu estèril

Va plorar per dins i, sense poder-ho evitar, una miqueta per fora. Com ho fan, els humans, en aquestes situacions? Tristesa compartida? Dolor pel difunt? Angoixa per l'infinit?...

Va sortir del domicili com va entrar, capcot, odiant aquests moments inherents a la seva professió, odiant la seva professió. Va sentir la desgana de sempre a l'estómac i va desitjar, com sempre, renunciar, muntar un pub per servir copes de nit, treball aquest que encara concedia desmesura, si no disbarat, als seus estudis universitaris, que sempre havia desitjat i per al qual se sentia infinitament dotat. Però també sabia que no podia regatejar la destinació. En el més profund del seu ésser, sentia que es tractava d'una actitud covarda, d'una fugida; que possiblement, amb els anys, s'havia convertit en un professional digne, però que sempre ho dubtaria.

Va caminar pel carrer que el duia al consultori matxucant-se el cervell, deixant anar algun "cagon l’hòstia" que se li escapava del control mental que impedeix que els pensaments es verbalitzin.

En arribar a la plaça va sentir a la seva cara la calor vital d'uns raigs de sol que havien sortejat la boira matutina ... I va sentir una immensa alegria.

Comentaris