Pujar a l’escenari el fa vibrar com el fil que sosté un titella. Tot i que porta una llarga trajectòria professional a les espatlles, les ganes dins seu fan que vulgui posar-se a prova dia a dia. Se sent afortunat: es dedica al que l’apassiona. I fins ara ha pogut donar forma, i explorar, els projectes que l’hi han robat el cor.
- Posar un títol a un projecte que es comença sempre és difícil. Per què us vàreu inclinar per Zum-Zum?
- Ramon Molins: Jo tenia clar que el nom de la companyia havia de tenir música, i que no fos una descripció del teatre que fèiem. No m’agraden les coses evidents. No m’agraden les respostes; m’agraden les preguntes. El nom Zum-Zum remet al nom que vaig escollir per un taller que vaig fer amb joves de l’Institut de la Caparrella. En aquella ocasió, vaig triar l’última entrada del diccionari Pompeu i, la versió que teníem en aquella oficina hi posava ‘zum-zum’. La meva sorpresa va ser llegir la segona entrada que incloïa aquest nom: ‘soroll d’un grup en moviment constant’. I això em va encantar!
La nostra feina consisteix a dibuixar el moviment al mapa i fem moltes brunzides
- Aquesta aventura teatral va començar l’any 1994.
- R. M.: Efectivament! Fa vint-i-cinc anys, i seguim tenint la mateixa vitalitat i les ganes de fer teatre del principi. En aquest temps hem fet molts quilòmetres: primer per Catalunya, després per l’Estat espanyol, seguidament per Europa,...
- Vàreu començar amb teatre de sala, i de mica en mica heu experimentat amb el teatre de carrer, que us permet brunzir amb el públic més directament.
- R. M.: Justament ara farà 2 anys que vam decidir fer un espectacle purament de carrer per entrar en el mercat del ‘no text’, un mercat més internacionalitzable. De fet ‘Hippos’ no té res a veure amb la resta d’espectacles que fem. Aquest ha estat possible de la mà del coreògraf i ballarí Quim Bigas. Amb ‘Hippos’, i en la nostra maduresa com a companyia, ens hem tornat a sentir novatos teatralment parlant. Però val a dir que hem fet el salt al carrer amb el suport de bons amics i referents d’aquest tipus de teatre.
- Sortir d’allò que funciona, i d’allò que s’ha fet sempre, és un pas que no totes les companyies, actors i actrius estan disposats a fer.
- R. M.: Potser sí. Però, per mi, fer quelcom diferent en teatre és un repte. És un gust tornar-se a sentir atemorit i mort de por just abans de començar l’obra (riures). Afortunadament, hem fet molts ‘Hippos’ –vam estrenar-lo a la Fira de Tàrrega, obtenint el premi a la millor estrena–, i ja ens hi sentim molt més còmodes. En el món del teatre, més enllà de fer ofici, cal sortir de la zona de confort.
- Per celebrar aquests 25 anys de trajectòria, teniu pensat organitzar alguna moguda?
- R. M.: Doncs no! És veritat que alguna vegada ho hem comentat en viatjar amb la furgoneta, però no. Tampoc vam fer res especial pels 20, 15, o 10 (riures). És una sort complir-los, però no tenim la necessitat de cridar-ho. Estem contents de fer-ne 25, és clar, però no més contents de fer-ne 24. Per mi les celebracions d’una companyia són les estrenes, generar expectativa, que la gent tingui ganes de veure el què has preparat,...
- El treball en equip és important en una companyia teatral, però: com neix la idea d’un nou espectacle?
- R. M.: Jo fa molts anys que dirigeixo i que escric, i encara no sé respondre’t a aquesta pregunta. No sé dir com neix, no hi ha una norma estàndard de fer-ho. Sí que és cert que de vegades tens un flash que et fa reflexionar i dir-te “vull fer això en escena”; però altres, una obra es fa per disciplina. Aquest va ser el cas de ‘La gallina dels ous d’or’, que va arrencar de fullejar un llibre de faules. Jo no l’havia vist mai representada en un teatre i una frase va ser definitiva per escollir-la. Deia: “Hi havia una vegada una parella de grangers que acollien tots els animals extraviats que arribaven a la seva granja.” Al llegir-la pum, ja vaig veure l’espectacle!
Altres vegades, tens el disparador, l’idea amb la qual arrencar, però la reserves perquè potser no tens la gent, la tècnica o el temps suficient per desenvolupar-la. La nostra adaptació de ‘La camisa de l’home feliç’, de Lleó Tolstoi, va arrencar d’un cartell que vaig veure a Londres; ‘Hippos’, per la seva part, és una fricada que va néixer a partir d’un record: la dansa de les hores, de la pel·lícula ‘Fantasia’ de Disney. Cada obra és diferent, i néixer d’una forma diferent.
- Al cap i a la fi, el món cultural està interconnectat amb ell mateix.
- R. M.: A mi m’encanta anar a veure espectacles, llegir textos, descobrir autors i autores,... I això no és per buscar idees, sinó per permetre’m connectar les que tinc al cap, allò que porto damunt i no sóc conscient de fer-ho. Empapant-me de cultura sento que estic en forma. Cal abonar el terra, en el nostre món, si no, per bona que sigui la teva idea, no creixerà.
- Només cal observar-te, quan parles de teatre, per comprovar que és el motor de la teva vida. Et brillen els ulls.
- R. M.: És la meva passió, per això porto 25 anys amb Zum-Zum (riures). Pujar a un escenari i passar-ho bé, sigui el bolo 1 o el bolo 200, es nota. En tot moment ha de fluir l’energia, gaudir-lo! El teatre no és un modus vivendi, és una actitud! Clar que és dur, perquè ho és –no ens passem el dia hihi, haha les companyies–, però ens sentim realitzats.
- El teatre us emociona, i també ho fa a la gent que està al pati de butaques, o que us troba pel carrer.
- R. M.: És potent sentir que, amb la teva feina, commous a algú. Jo tinc la sensació que a bona part del públic que veu els nostres espectacles, els hi deixem petjada. És un acte de fe, evidentment; de vegades aquestes petjades són iniqües, però altres no. Aquesta és la nostra gran vocació: deixar petjades al subconscient de la gent, emocionar-los: rient, plorant, divertint-se...
- Què me’n dius del vostre darrer espectacle, ‘Polzet’.
- R. M.: Parla d’una història molt xula, que dóna forma a un conte no gaire conegut per petits i grans. Potser perquè cada vegada s’expliquen menys els contes. Ara mateix vivim un moment en què està de moda canviar el contingut dels contes tradicionals, i la veritat és que no m’agrada gaire aquesta tendència. Els contes vénen d’una realitat i d’una època, i en lloc de canviar-los, crec que cal llegir-los d’una manera més intel·ligent. Crec que massa gent estupiditza els contes, els ensucra, ja que expliquen realitats molt potents d’una societat que tampoc ha canviat tant. I si aquesta realitat no es reflecteix com és, no s’hi pot intervenir. Als contes ha d’haver-hi emoció; si no emocionen, només alliçonen. I per desgràcia hi ha molt teatre que vol alliçonar, i als nens i nenes això els cansa!
Crec que massa gent estupiditza els contes, els ensucra, ja que expliquen realitats molt potents d’una societat que tampoc ha canviat tant
Pel que fa a ‘Polzet’, és l’espectacle del nostre repertori que més nivells de lectura té. El ‘Polzet’ de Perrault parla de l’abandonament, l’abandonament d’uns fills per part dels seus pares. El nostre, basat en la versió d’Iñaki Rikarte, fa un paral·lelisme amb la societat actual, on els fills són els que abandonen els pares portant-los a centres per a gent gran. Amb l’espectacle, els nens veuen el ‘Polzet’ del Perrault, i els adults –amb el de Rikarte– l’altre drama que hi ha al darrere. La diferència de percepcions és molt bèstia entre grans i petits: quan els nens riuen amb la boca plena, els grans se senten molestos. Nosaltres no pretenem donar receptes ni alliçonar: l’espectacle és un tros de realitat la vida mateixa, que no sempre és fàcil.
- Parlar de teatre familiar moltes vegades s’ha associat a fer obres fàcils, divertides, de lectura única i amb final feliç. Vosaltres, en canvi, teniu un altre tarannà. De fet, adreceu els vostres espectacles a adults a partir de 4 anys.
- R. M.: A Zum-Zum Teatre ens interessa més el teatre que planteja preguntes, que el que dóna respostes. Ja hi ha massa gent que vol respondre per tu prohibint coses (colors, paraules,...) i sembla que tot només es pot interpretar d’una manera. Els espectacles han d’obrir portes a la imaginació i a la lliure interpretació. Els adults –sobretot professors i pares– ens hem de treure d’una vegada que els nens i nenes entenen els que veuen.
