Després de gairebé 10 anys d’obres, per fi va arribar l’aigua; el 25 de març de 1862 es van fer les primeres proves de reg del Canal d’Urgell a uns camps d’Agramunt. S’havien creat 144 km de zona regada que començaven a Ponts i acabaven a Montoliu de Lleida. Del canal principal es van crear quatre sèquies derivades que, de forma paral·lela, enllaçaven de la sèquia central fins al Segre; abastin d’aquesta manera gran part de la zona de l’Urgell. La tercera d’aquestes sèquies que es desviaven del canal principal era, i encara és, la que passa pel mig de Mollerussa. Gràcies a ser un lloc estratègicament ben situat, la Societat del Canal d’Urgell va construir l’any 1868 a Mollerussa uns grans magatzems situats al costat de la carretera; i aquesta nova instal·lació no va tardar gaire a ser coneguda com la Casa Canal.
En aquests dipòsits s’hi guardaven productes i material agrícola, però sobretot van ser destinats a guardar-hi la collita corresponent al impost del “novè”. Aquesta taxa consistia en recaptar una novena part de l’esplet, que els pagesos havien de donar a la Societat del Canal d’Urgell, en concepte de benefici per rebre l’aigua
La seu administrativa de la Societat del Canal en un principi es va situar a Tàrrega, però l’any 1876 les oficines es van traslladar cap a Mollerussa. Inicialment, els despatxos es van situar a la Casa Forta, però al cap de poc temps, els magatzems de la Casa Canal es van eixamplar i es va creure més oportú instal·lar les oficines conjuntament amb els dipòsits de gra. La Casa Canal es va veure ampliada i es va crear un únic edifici que passaria a aglutinar tot el referent al Canal d’Urgell. Per tant, Mollerussa, que fins feia poc havia estat un poble sense gaire rellevància a la plana de Lleida, ara passava a ser l’epicentre on es prenien totes les decisions que feien referència al nou Canal d’Urgell. Però, per descomptat, no tot van ser flors i violes amb l’arribada de l’aigua i van haver de passar dècades fins que els beneficis que s’havien promès als pagesos i als veïns del territori es fessin realitat.
La idea d’agafar les aigües del riu Segre i construir un canal que regués aquesta terra estepària ja venia de molt lluny. L’any 1346, el comte Jaume d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya, va demanar els serveis d’un delineant perquè anés a estudiar alguns llocs del comtat d’Urgell per la possible construcció d’un canal. Com apunten molts dels autors, al segle XVI va ser Martí Joan Franquesa qui va presentar un projecte de construcció, però no es va arribar a cap acord. El 1616 va ser Pere Ripoll qui va presentar una memòria per demanar una subvenció per la construcció del Canal; a més alertava a les autoritats de la importància de que es dugués a terme l’obra, ja que la zona s’estava quedant despoblada per la falta d’aigua. Va caler esperar fins al 1847, quan l’arquitecte Pere d’Andrés Puigdollers va fer un projecte que, amb la intervenció de la família Girona, es va fer arribar a altes instàncies per ser aprovat amb un reial decret l’any 1852. Aquí es quan entra en escena un dels personatges importants en la història de Mollerussa com és Domingo Cardenal.
Aquest enginyer del País Basc, es va posar al capdavant de les obres de construcció del Canal d’Urgell l’any 1853. Cardenal va establir la seva residència a Agramunt durant tot el procés d’obres, però passava llargues temporades a Mollerussa on hi va establir la seva segona residència i un fort vincle que va durar fins que es va morir l’any 1901
Va ser un dels impulsors de la Casa Canal i quan va acabar la seva tasca en la construcció del Canal, es va convertir en un dels propietaris de la zona regada i es va retirar a viure a Barcelona. Tot i així, l’any 1885 va fer construir una casa pairal a Mollerussa per passar-hi llargues temporades amb la seva família. Aquesta casa, que la façana té bastanta concordança amb la de la Casa Canal; avui la coneixem com a Cal Culleré i és una de les poques cases, construïdes al segle XIX, que encara queden dempeus a Mollerussa.
Però que va suposar per als mollerussencs els primers anys de funcionament del Canal d’Urgell? Al iniciar les obres es van expropiar moltes terres ja que les autoritats van declarar la construcció del canal com a obra d’utilitat pública. Molta gent arribava a Mollerussa, ja fos per treballar a la Casa Canal o per fer negocis relacionats amb la nova infraestructura. Això va fer créixer exponencialment la població del municipi i de les 193 persones l’any 1777 es va passar a les 967 el 1857. El 1861 també va arribar el ferrocarril i això va ajudar a consolidar el desenvolupament de Mollerussa com a epicentre de lloc de negocis. Tanmateix, la posada en funcionament del Canal d’Urgell i la gestió de l’aigua no va ser una empresa gens fàcil pels pagesos de l’Urgell. Durant els primers anys es va començar a aplicar un nou control social per part dels terratinents que no van tardar gaire a crear la Societat de Regants del Canal d’Urgell; un potent lobby que assegurava la seva posició de força davant dels pagesos i el control de tot el que feia referència a la gestió de l’aigua. Una de les primeres lleis que van decretar va ser aplicar l’impost del novè. A més, calia afegir-hi el mal drenatge, la salinitat i els entollaments dels primers anys. Però la gota que va fer vessar el got va ser quan el 1870 es va facilitar, per part de les autoritats, la concessió d’aigües a perpetuïtat a la Societat de Regants. Aquells van ser uns anys d’alta tensió i el malestar entre pagesos i la companyia anava en augment. Tal i com explica Jordi Soldevila al seu llibre; aquest malestar va passar, de les manifestacions i el boicot, a la violència. A llocs com a Bellvís es van cremar portes, sitges de magatzems i es van incendiar alguns pallers. Si concretem en el cas de Mollerussa, podem dir que no s’hi van succeir gaires casos de violència.
Amb el pas dels anys la tensió va quedar latent, el novè i la perpetuïtat de les aigües de la Societat es van convertir en dos temes no resolts. El 20 de novembre de 1887 es va fer una gran manifestació a Mollerussa i, segons diuen les cròniques de l’època, s’hi van concentrar 15000 persones. El Jaume Vila, al seu llibre, dedica un capítol a aquest dia històric i transcriu part de la ressenya que va fer el periodista Filomeno d’Urgell al periòdic La Publicitat de Barcelona. Un fragment d’aquesta ressenya diu el següent:
“Tots els carrers de Mollerussa estaven plens de nombrosos grups de pagesos que reposaven del fatigós viatge i esperaven que se’ls indiqués el lloc que els havia estat assenyalat a la manifestació. Els propietaris dels diversos pobles se saludaven mútuament i en encaixar la mà amb efusió s’animaven amb paraules plenes d’entusiasme i esperança. Em vaig adreçar a les oficines de la Companyia que celebrava o havia de celebrar la subhasta del cànon de la present collita d’olives, i vaig veure com passaven molts manifestants, sense que en cap d’ells pogués sorprendre ni una mirada rancorosa, ni una frase de mal escoltar. Passaven per davant de l’edifici de la Companyia amb la serenitat del qui confia vèncer per la justícia de la causa i per la bonesa de les seves armes i procediments”
Segons la ressenya de La Publicitat, les delegacions dels pobles marxaven en correcta formació i Jaume Vila transcriu un llistat dels diferents pobles i el nombre de manifestants que es van desplaçar fins a Mollerussa. Pel que fa als més nombrosos destaca: Les Borges Blanques amb 1200 manifestants. Arbeca, Bellvís, Golmés i Torregrossa amb 800 manifestants cada un. El Palau d’Anglesola i Mollerussa amb 600; i un gran llistat de pobles de tot l’Urgell que van acabar de fer els 15000 manifestants.
Es fa difícil imaginar tanta gent manifestant-se a Mollerussa l’any 1887 i és poc probable que aquesta xifra fos real, perquè si ens atenem al nombre de manifestants provinents de cada localitat, en alguns casos superava el 80 % de tota la població
Aquell dia també hi va haver un ball de xifres pel que fa als manifestants; dels 15000 que van comptar els organitzadors, la companyia del Canal d’Urgell va rebaixar la xifra a un miler. En tot cas, van ser milers de persones les que van venir a Mollerussa a manifestar-se, amb pancartes i lemes com: “Ruïna d’Urgell” “Misèria perpètua de País”, “Consternació”, “dret” o “Justícia”. Aquell va ser un dia que va quedar gravat a la història com la manifestació més nombrosa mai celebrada a Mollerussa, encara no superada a dia d’avui.
Per tant, podem concloure que l’aigua va revolucionar, per bé o per mal, tota la plana de Lleida i es va avançar cap a un nou desenvolupament social que ja no tindria marxa endarrere. D’aquesta situació se’n deriva una variable força interessant en quant a l’anàlisi historiogràfica d’aquells fets. Els terratinents i l’oligarquia més tradicional, procedents encara d’antigues tradicions gairebé feudals, van acabar adquirint més consciència patronal amb l’arribada de l’aigua; i la pagesia, per la seva banda va incrementar notablement la seva consciència de classe, que conjuntament amb l’obrerisme i l’arribada de les idees marxistes i anarquistes, es van conjurar per fer trontollar els ciments de l’època.
PER SABER-NE MÉS CAL QUE LLEGIU:
MATEU GIRAL, Jaume, L’enginyer Domingo Cardenal ( 1825-1901) Entre la pagesia de Ponent i la burgesia de Barcelona. Pagès Editors. Lleida. 2000
SOLDEVILA i ROIG, Jordi. Aigua, Burgesia i Catalanisme. Mollerussa, la construcció d’una ciutat (1874-1936). Patronat Josep Lladonosa. Lleida. 2015.
VILA, Jaume. Els Canals d’Urgell i la seva història. Diputació de Lleida. Lleida. 1992.
