Vam fer aquesta entrevista fa uns mesos, a finals de l'any passat, en el moment que 'Trama', dirigit per la Roser López Espinosa, s'havia d'estrenar a Lleida com un dels pocs espectacles de dansa de gran format que es poden veure actualment, on el contacte és l'absolut protagonista. Però en la línia de les dinàmiques mundials recents, marcades per una pandèmia que ens obliga a mantenir la distància els uns dels altres i que ha suposat un daltabaix —entre molts altres— pel món de la cultura, tot va enredar-se i 'Trama' es va haver de posposar. Aquest divendres 29 de gener a les 20.00 hores, per fi, la Roser i cinc braus ballarins duran l'espectacle al Teatre de la Llotja per burlar dalt l'escenari les distàncies i representar tot un seguit d'entramats, nusos i desenllaços, d'un caos harmònic que ens commourà fins al punt que, d'alguna manera, també ens hi acabarem trobant immersos. La Roser en té tantes ganes com nosaltres de veure en acció aquests intèrprets. Per nus, el que se li fa a la gola en parlar-ne:
És un moment molt especial per representar aquesta obra. Sembla que, casualment, Trama ens pot arribar a fer pensar molt sobre el moment que estem vivint i les relacions entre tots nosaltres.
Oi que sí? Jo també ho penso.
Ha canviat el format de l'espectacle de com havia estat plantejat inicialment?
No, no hem canviat l'espectacle, però una de les coses que ens plantejàvem és, que si en algun moment es prohibia que els intèrprets —tant de dansa com de teatre— tinguessin cap contacte, nosaltres no podríem treballar. Perquè un dels pilars fonamentals de Trama són els entramats de cossos. Realitzem un contacte físic molt estret.
És un dels pocs espectacles de dansa de gran format que trobem avui. Entenc que el contacte que es pot veure entre els intèrprets, últimament, no es produeix massa sovint enlloc.
Un dels elements més comuns en el meu treball de creació és un moviment de gran exigència física. Ens trobem amb elements acrobàtics, i hi ha una part del treball que és de contacte i que fem en grup per crear tota aquesta mena d'engranatges físics i fer funcionar diverses coses a una, com si fossin un sol cos. Des de fa uns quants anys, m'interessa aquesta idea d'entramat i de teixit, de com organitzem els cossos, de com tramem cossos i relacions. En el moment en què ens posem en contacte amb una persona i el moviment que generem és totalment compartit, iniciem un treball en equip en què hem d'estar molt atents, afinar molt l'escolta i la sensibilitat per sentir el pes, el cos de l'altre, la física de la gravetat, la inèrcia dels impulsos. Hi ha moments que treballem en equilibris que tenen risc, i són aquests elements més propis de l'acrobàcia, moments en què tu depens totalment del cos, l'atenció i la cura de l'altra persona o a la inversa.
Un dels moments de 'Trama', de Roser López Espinosa - Foto: Tristán Pérez-Martín
El concepte de l'obra em remet a concepcions sociològiques, com la noció de camp de Bourdieu, un espai de joc, un microcosmos on es configuren les relacions.
Sí, de fet, la idea de Trama surt i juga tota l'estona amb un parell d'imaginaris. Hi ha un imaginari físic, la trama de relacions, però que té molt a veure amb com ens comportem com a grup i com a col·lectiu o comunitat, quins rols sorgeixen dins d'un grup i com pot funcionar un moviment col·lectiu a partir de les diferents singularitats dels membres que el formen.
Per arribar a acords, no s'ha de buscar allò que és igual, sinó posar totes les veus diferents en sintonia
I tota aquest vessant de realitat sociològica, de com ens relacionem les persones, l'hem jugat des de l'imaginari físic i des de l'imaginari musical, perquè Trama es presenta com un concert amb diferents veus on es busquen les afinacions, els acords, la sintonia entre veus discordants. De fet, arribar a acords, en termes musicals, és posar en sintonia diferents notes, arribar a una harmonia a partir de la diferència. Nosaltres diem que som un grup, una banda, i en aquesta entesa és possible portar a terme moviments de gran complexitat i de precisió, d'un rigor físic que permet sobrepassar el que un seria capaç de fer sol.
L'espectacle, al final, es basa en una coreografia, però entenc que s'ha construït també a partir de l'espontaneïtat, la naturalitat. Els rols i les connexions que podem observar entre els intèrprets són reals?
Sí! De fet, jo vaig a l'estudi amb propostes físiques i amb això concretem un imaginari que és el tret de sortida. L'equip de ballarins amb què treballo molt creatiu, i a partir d'aquí, desenvolupem junts les tasques i veiem fins a on les podem portar. Així es va fent evident la idiosincràsia, la manera de fer i de moure's del grup, i aquest moment m'agrada molt, i intento jugar amb tot el seu potencial. Hi ha un element físic molt important perquè és una peça molt complexa, però després també hi hem volgut posar tota la part humana, endinsar-nos en el que passa dins del grup. Hi ha moments que tot això ho juguem amb molta delicadesa, molta tendresa, i hi ha moments de molta sornegueria i humor. En definitiva, es tracta de cinc persones diferents i tot el que pot passar entre elles, de quin paper hi té cadascú i dels rols canviants.
Un dels moments de 'Trama', de Roser López Espinosa - Foto: Tristán Pérez-Martín
Panta rei, tot flueix.
Sí, perquè això és el que passa en els grups humans. Som fluctuants, mai no hi ha res estàtic. El teu lloc dins d'un grup va canviant: hi ha moments en què ets més actiu, moments en què n'ets menys, moments en què ets més receptiu i altres en què estàs en total desacord.
I els nusos què són, a l'obra?
Hi ha escenes en què tots els cossos estan connectats i semblen gairebé fils que s'estan teixint, interconnectats a partir de les mans i dels dits. Hi ha entramats que els hem portat fins al límit, i hem nuat cossos de tal manera que el nus sembla impossible de desfer. Aleshores, entre nosaltres hem trobat mecanismes que gairebé són un engranatge de rellotgeria, que és una mena de caos que funciona. Hi ha moments de gran desordre amb una bellesa espectacular.
Hi ha un moment en especial dins la peça que sembla impossible que aquell embolic de cossos es pugui moure de la manera com es mou. És com una gran bola de neu
Aquest moment 'extrem' de l'obra pot tenir algun paral·lelisme amb el moment actual?
Crec que n'hem viscut molts, de moment així. La manera de relacionar-nos, de formar part d'un col·lectiu, és canviant segons el moment i segons els desitjos individuals. Hi ha moments de gran harmonia en què tot sembla molt clar, i moments de caos. Tot això forma part de l'existència, i també volíem incloure en l'obra la bellesa del desordre. El desordre és un ordre que no és el que buscaves, però té les seves lleis.
Un dels moments de 'Trama', de Roser López Espinosa - Foto: Tristán Pérez-Martín
Creus que el fet de no poder tenir contacte físic, la manera que estem tenint de relacionar-nos actualment, físicament i socialment, implicarà un canvi a mitjà termini?
Mm... Sí. Jo també hi estic immersa, clar, però sento que les persones tenim molta necessitat de relacionar-nos. Som animals gregaris, necessitem el contacte, l'empatia, i necessitem compartir i poder emocionar-nos junts, necessitem commoure'ns, junts. I són necessitats molt bàsiques, emocionals, de com ens mirem els uns als altres. I sí, penso que tot això, com a mínim, ens pot fer entendre com de necessàries i vitals que són aquestes coses; el contacte, la mirada, l'escolta, la tendresa, l'empatia, compartir. Amb el que estem vivint es fa palès, tot i esperem que de seguida pugui tornar la manera de viure més pròpia de societats mediterrànies com la nostra. És obvi que ho necessitem. Tot i que crec que el més important és que ens en recordem.
Ara, a l'ínfim contacte que veus en una pel·lícula o sèrie, sense voler, gairebé t'escandalitzes. El vídeo promocional de l'espectacle també impacta. Els intèrprets semblen uns privilegiats.
És que realment, un contacte, una mà a l'espatlla, una abraçada, és irreemplaçable. Et dona una quantitat d'informació que no ho poden fer les paraules. La pell, el que és visceral, el cos.
És un altre tipus de llenguatge, el moviment a través del cos.
És el principi. El moviment del cos és més antic que la paraula. I també el fet de cuidar-nos. Penso que Trama juga amb això, amb fisicalitat d'alta exigència física, acrobàcia, molt treball d'equip, molta superació, però a sota de tot, i ho hem volgut tenir molt present, hi ha la idea de tenir cura els uns dels altres, de tractar-nos amb delicadesa. I penso que són valors molt importants i que són molt necessaris més enllà del treball físic.
Com han afectat les restriccions per frenar la pandèmia al vostre grup, concretament?
Déu meu. Crec que mai ens havia fet tanta il·lusió actuar. La il·lusió que sentim quan podem anar a l'estudi i estar a l'escenari, és una mena de confort. Poder estar junts i poder treballar això que ens estimem tant, no sé com explicar-ho... No sé.
[Se li nua la gola]
És molt especial, no?
És molt especial, sí.
Doncs ho haurem de veure amb els nostres propis ulls!
Sí, jo espero això. Poder trobar-nos amb els espectadors i compartir tot aquest treball, tot el que fem físicament, i tot el que és més subtil i que sorgeix a l'escenari entre els ballarins que, a més, són unes feres.
Podeu adquirir les vostres entrades aquí.
