Fa unes hores els lleidatans Möndo Loco anunciaven la seva dissolució amb un concert de comiat a la sala La Bôite el pròxim 8 de febrer. La banda se suma a un llarg nombre de propostes musicals que l'escena ponentina ha anat perdent els últims anys. Grups amb projectes ambiciosos i amb molt de treball darrere que no han acabat rebent mai el reconeixement merescut. La majoria de vegades aquestes bandes atribueixen la seva dissolució a motius personals, falta de temps, desgast... però molts cops també caldria sumar-hi la gran falta d'oportunitats que tenen els grups de casa nostra dins de l'escena catalana.
Podríem afirmar, sense equivocar-nos, que qualsevol producte lleidatà, i sobretot aquell de tipus cultural, sempre ha tingut més dificultats que un altre per fer-se veure i que tot allò que arriba a la metròpoli des de més enllà de la Panadella sol ser rebutjat.
Qualsevol que s'hagi mogut una mica en l'entorn del sector musical al nostre territori, sabrà de les dificultats per aconseguir situar projectes més enllà de la demarcació, i encara que es pogués superar el primer escull, el segon repte seria omplir sales o fer-se amb un contracte en una de les discogràfiques rellevants... o no, del país.
Tampoc podem negar que des de fa tres o quatre anys han començat a brotar una quantitat gairebé incalculable de grups que trenquen amb l'estereotip que "a Lleida només hi ha grups de versions" i presenten propostes realment bones i d'estils d'allò més diversos. El públic també ha començat a ser més receptiu amb la música que es fa al seu entorn i assisteix a concerts de grups que no vénen de fora, sinó que fins i tot poden arribar a ser els veïns de davant de casa.
Així i tot no n'hi ha prou amb el ressorgiment de noves i bones bandes, i el suport incondicional del públic al nou escenari musical lleidatà. Per començar cal que els ajuntaments apostin per grups del territori a les seves festes majors, que els mitjans locals els donin la repercussió merescuda quan treuen un treball o l'estrenen en directe, que les sales tampoc deixin de programar-los i que la gent tingui en compte la música de proximitat a les seves recomanacions. I un cop tinguem una estructura consolidada dins de les nostres fronteres, exportar-la.
Arribar a discogràfiques, mànagers, mitjans estatals... picar a la porta de tothom per dir que Lleida ja és aquí, que tenim projectes ambiciosos i músics amb ganes de tocar i de reivindicar el nostre accent carrincló, en el bon sentit de la paraula. És interessant valorar alguns privilegiats com Koers o El Petit de Cal Eril que han pogut trencar el mur que ens separa de la resta de Catalunya i arribar a un públic més majoritari. I no només això, sinó entendre com ho han fet i aprofitar aquest camí obert perquè molts més s'hi sumin i es puguin fer un lloc consolidat dins del panorama nacional.
Encara que la perspectiva encara sigui una mica fosca i sembli difícil, crec que es comença a veure una llum esperançadora per la música de casa nostra. Fa uns mesos en una conversa amb l'Albert Cortasa, que acaba d'estrenar un disc altament recomanable amb Pinut, dèiem que fa uns anys seria impensable tenir tants grups i d'estils tan diferents a Lleida. El nostre present musical era inimaginable fa deu anys i avui és una realitat. Per què no podem somiar i creure en un futur millor per la nostra música amb un discurs potent que arribi més enllà de la Panadella?
Podríem afirmar, sense equivocar-nos, que qualsevol producte lleidatà, i sobretot aquell de tipus cultural, sempre ha tingut més dificultats que un altre per fer-se veure i que tot allò que arriba a la metròpoli des de més enllà de la Panadella sol ser rebutjat.
Qualsevol que s'hagi mogut una mica en l'entorn del sector musical al nostre territori, sabrà de les dificultats per aconseguir situar projectes més enllà de la demarcació, i encara que es pogués superar el primer escull, el segon repte seria omplir sales o fer-se amb un contracte en una de les discogràfiques rellevants... o no, del país.
Tampoc podem negar que des de fa tres o quatre anys han començat a brotar una quantitat gairebé incalculable de grups que trenquen amb l'estereotip que "a Lleida només hi ha grups de versions" i presenten propostes realment bones i d'estils d'allò més diversos. El públic també ha començat a ser més receptiu amb la música que es fa al seu entorn i assisteix a concerts de grups que no vénen de fora, sinó que fins i tot poden arribar a ser els veïns de davant de casa.
Així i tot no n'hi ha prou amb el ressorgiment de noves i bones bandes, i el suport incondicional del públic al nou escenari musical lleidatà. Per començar cal que els ajuntaments apostin per grups del territori a les seves festes majors, que els mitjans locals els donin la repercussió merescuda quan treuen un treball o l'estrenen en directe, que les sales tampoc deixin de programar-los i que la gent tingui en compte la música de proximitat a les seves recomanacions. I un cop tinguem una estructura consolidada dins de les nostres fronteres, exportar-la.
Arribar a discogràfiques, mànagers, mitjans estatals... picar a la porta de tothom per dir que Lleida ja és aquí, que tenim projectes ambiciosos i músics amb ganes de tocar i de reivindicar el nostre accent carrincló, en el bon sentit de la paraula. És interessant valorar alguns privilegiats com Koers o El Petit de Cal Eril que han pogut trencar el mur que ens separa de la resta de Catalunya i arribar a un públic més majoritari. I no només això, sinó entendre com ho han fet i aprofitar aquest camí obert perquè molts més s'hi sumin i es puguin fer un lloc consolidat dins del panorama nacional.
Encara que la perspectiva encara sigui una mica fosca i sembli difícil, crec que es comença a veure una llum esperançadora per la música de casa nostra. Fa uns mesos en una conversa amb l'Albert Cortasa, que acaba d'estrenar un disc altament recomanable amb Pinut, dèiem que fa uns anys seria impensable tenir tants grups i d'estils tan diferents a Lleida. El nostre present musical era inimaginable fa deu anys i avui és una realitat. Per què no podem somiar i creure en un futur millor per la nostra música amb un discurs potent que arribi més enllà de la Panadella?
