A la major part de l’Àfrica el debat sobre si els nens han de dormir o no amb els pares no existeix
Quan neix un nen o una nena a Mollerussa, Lleida, Berlín, Nova York o Sidney, la majoria de famílies inicien un debat sobre quan és el millor moment per separar el nadó dels pares a la nit. Molts coincideixen que, al cap de sis mesos, l'infant s'hauria d'acostumar a dormir al seu llit i fins i tot a tenir la seva pròpia habitació, deixant els pares tranquils perquè puguin refer la seva relació nocturna de parella. D'altres més radicals ho fan abans, i d'altres encara més radicals ho executen amb mètodes dràstics, com el que va popularitzar el doctor Estevill, que aconsellava deixar plorar el nadó 'ad nauseam' fins que òbviament s'adormi de cansament. Altres mares i pares d'aquestes societats occidentals, que segons estudis no arriben al 15%, s'atreveixen a practicar el co-llit, que significa dormir amb els fills i filles fins a edats força avançades. Ho fan mentre encara estiguin alletant o fins i tot mentre tots plegats s'hi trobin ben a gust entre els llençols.
Però a la majoria del món, a tota Àfrica, a gran part de l'Àsia i a les zones aborígens de Sud-Amèrica, aquest debat pràcticament no existeix. Es dóna per fet que dormen tots junts. Per raons naturals i des de temps prehistòrics, les famílies sempre han compartit l'espai nocturn. Però a més, en molts altres casos, no hi ha ni tan sols la possibilitat de replantejar una alternativa. La manca d'espai i l'elevada natalitat els obliga sempre a dormir plegats. De vegades, la situació arriba a escenes extremes que qualsevol de nosaltres descriuria com angoixant.
Un matí fred d'hivern de l'any 2017 vaig visitar una família de Yambio, a l'oest del Sudan del Sud. Em van donar permís perquè hi anés a trenc d'alba, just quan es comencessin a desvetllar, per mostrar la situació en què convivien. Em van obrir la porta d'una de les cabanes que tenien a casa i em van mostrar la magnitud de la seva existència. Una dona adulta dormia sobre un somier, mentre que nou infants ho feien ben atapeïts a terra, coberts amb llençols gastats. Feia fred i el contacte dels seus cossos semblava que els feia calor mútua.
La situació a la ciutat de Yambio, per culpa de la guerra civil, era en aquell moment insostenible. Els enfrontaments a les vil·les veïnes havien empès més de 4.000 persones a refugiar-se a cases de familiars i amics de la ciutat. El desplaçament pel conflicte estava provocant l'abandonament dels pobles i la saturació de Yambio. I aquella habitació "ensardinada" era una mostra més d'allò que estava passant.
Quan em van obrir la porta, els primers raigs de llum van fer obrir els ulls mandrosos d'una bona part de la canalla mig adormida. No ho negaré. Ells m'esperaven des de la nit anterior i quan em van veure alçant la càmera, no es van sorprendre. De fet, van mostrar una cara ben plàcida. No semblava que tinguessin angoixa per haver de dormir tan atapeïts, ni tan sols semblaven molestos, ni una mica avergonyits de trobar-se en aquella situació davant d'un fotògraf estrany. Més aviat, els que es van despertar em van oferir la frescor d'aquells ulls que han dormit bé, vora l'escalfor humana dels seus.
