03.08.2020 |
territoris admin
21:21
16/05/12

Cristòfols

  L’incrèdul pagès no parava d’obrir finestres i xafardejar inútilment entre carpetes d’arxius poc interessants i amb noms estranyíssims, de fer clic per l’escriptori, fent sortir aquella mena de requadres grisos i buits amb línies discontínues. Enquadrava així el Stonehenge. Semblava un nen petit. “Pare, fes el favor.

 

L’incrèdul pagès no parava d’obrir finestres i xafardejar inútilment entre carpetes d’arxius poc interessants i amb noms estranyíssims, de fer clic per l’escriptori, fent sortir aquella mena de requadres grisos i buits amb línies discontínues. Enquadrava així el Stonehenge. Semblava un nen petit.

“Pare, fes el favor. Fes clic allí on hi diu navegador”

“No vull”. Deia l’home amb un to gairebé infantil. “Per això serveix, aquest trasto? Per tenir fotos lluminoses enlloc de fotos en un marc de fusta?” exclamà l’home.

“Ja t’he dit que no, pare. Oh! Com es pot ser tan orgullós?”

“No penso entrar amb aquesta xarxa d’Internet, que t’enganxa com una mala cosa, i, a més, m’han dit que hi  ha gent que…” L’home s’havia acostumat a aquella vida tradicional pagesa, amb la seva masia i la seva agricultura d’autosuficiència. Una agricultura tan autosuficient, que el seu món s’havia reduït a gairebé res, d’una manera impressionant, els coneixements d’aquell home, abans savi, s’estaven quedant limitats, i la seva curiositat estava començant a atrofiar-se. “Doncs molt bé”, el tallà la seva filla. “Ja veig que és inútil. Me’n vaig. Però com que sé com ets, et deixaré aquí al navegador un web a preferits que et podria arribar a interessar molt. És el motiu pel qual t’he regalat aquest portàtil. Només has de fer-hi clic, mira, així, ho veus? És una finestra a la informació pare, a l’actualitat, al món. Sense moure’t, ara pots…”

“Sí, sí, sí.” Respongué el vell orgullós mirant de reüll a la pantalla i fent un gest com qui intenta esventar una mosca. La seva filla marxà una mica indignada. Ell que no tenia televisió perquè creia fermament que podia arribar a enganxar-te d’una forma molt absurda, però que, contràriament, tenia ganes de saber sobre les notícies més pròximes i remotes, no se la volia escoltar. Que poc agraït era aquell home. “Una finestra a la informació?” es preguntà l’ancià mentre veia allunyar-se la seva filla cap a l’horitzó des del porxo de casa, amb el sol que es ponia davant del cotxe, exhibint una imatge a contrallum. Au vinga! No podia ser tan fàcil. Això de l’Internet havia de ser una jungla, segur. Mentre pensava, la seva vista es va desviar cap a les tomateres. Es va posar content; va adonar-se que havien brotat nous brots. Va ser aleshores quan va adonar-se que aquest tipus de notícies eren les més impactants que rebia potser durant una setmana. Potser sí, que s’estava perdent coses. Va mirar a l’horitzó. El cotxe ja no es veia. Què hi devia haver darrere aquelles quatre pomeres que feien de frontera del seu petit món amb una realitat possiblement molt més àmplia? Darrere d’aquell horitzó que semblava tan irreal? De sobte, va sentir claustrofòbia. Ara, el seu hort li semblava l’equivalent a l’Atlàntic quan Cristòfol Colon tenia ganes de descobrir món. Per primera vegada, l’increïble home incrèdul va començar a cedir. “I si ho provo, i si li dono una oportunitat a les noves andròmines aquestes?” Tot seguit, com si una espurna s’hagués encès dins seu, va dirigir-se a l’ordinador i va clicar al navegador. Aquella mena de geni lluminós i ple de botons, li oferia amb una velocitat vertiginosa, una multitud de finestres, de desitjos que complir, de llocs on accedir. Però el nostre petit Cristòfol Colon sabia molt bé el que volia; volia saber. Amb mitja rialla, va obrir la pàgina de preferits, i va fer clic a un enllaç d’un web amb un nom força prometedor; www.territoris.cat.

comentaris