Fa uns dies Christian Felberg explicava a la Contra de la Vanguardia els principis de l'Economia del bé comú. Aquest llicenciat en Ciències Polítiques, Psicologia i Sociologia austríac és el pare d'aquest moviment que promou un repartiment més responsable de la riquesa al món.
Com podeu imaginar es tracta d'una doctrina, per qualificar-la d'una manera entenedora, que no ha tingut gaire acceptació, encara que tal com afirma Felberg, més de 717 empreses, 15 països i 129 organitzacions s'han adscrit al moviment, i la resta de mortals no ho tenen clar o senzillament es neguen a reconèixer el beneficis que pot comportar.
En realitat, encara existeix massa cobdícia i ambició al món com per poder acceptar una proposta d'igualtat econòmica com aquesta. Una important part de la societat ha viscut de l'acumulació de riquesa, de l'especulació per aconseguir el suficient poder per sotmetre a la resta de la societat.
Tan sols cal parar una mica d'atenció en els esdeveniments que es succeeixen a Europa en els darrers mesos es quals demostren l’interès dels estats en salvar les seves entitats financeres, perquè en realitat són les que han facilitat el finançament de la política i de l'accés al poder dels partits polítics i evidentment , d’aquestes entitats financeres també es sustenten un gran nombre de lobbies empresarials des quals han aconseguit gran beneficis.
Tot això no fa més que demostrar l’estreta relació entre la política i l'economia, i els que haurien de ser representants legítims de la societat no han fet res més que posar-se a les ordres del gran capital que els ha permès mantenir-se en el poder, oblidant la seva tasca de servidors públics.
Aquest estret lligam entre política i poders econòmics ha desvirtuat el veritable objectiu dels governs que s'han convertit en una indústria dels vots, a través de favors i permissibilitat, que han generat un teixit improductiu difícil de sostenir i que en aquest moment ningú s'atreveix a reestructurar i a proposar mesures d'eficiència. Una estructura que realment s'emporta la part més important dels pressupostos estatals sense que la reversió en serveis i benestar es vegi reflectida en la ciutadania. Més aviat tot el contrari, la pressió fiscal per contrarestar el dèficit recau sobre la mateixa ciutadania.
El PP ha pres una decisió salomònica proposant la retallada del 20% de l'estructura local, com si això fos la gran solució, una mesura populista que no fa res més que afectar a la representació democràtica i a l'estructura bàsica del país, però el llast real continua essent els desproporcionat teixit de la funció pública estatal.
En alguns països europeus són precisament els Ajuntaments els que recapten els impostos dels ciutadans i aquests recursos són els que es destinen a finançar els serveis, per la qual cosa els excedents es deriven a l'estructura d'estat, en la qual també s'inclou la quota de solidaritat del territori.
No em cansaré de repetir que la ciutadania ha de perdre la por a la política, hem de reclamar de forma contundent els nostres drets, ens hem de revelar contra les injustícies. Però, per aconseguir això hem de ser valents, hem d'estar units i deixar de banda disciplines de partit, interessos personals i ambicions que no ens portaran en lloc, perquè al final el més gratificant és poder compartir, gaudir de les coses senzilles i de la felicitat que comporta una convivència en harmonia.
Crec que l'actual conjuntura social i econòmica despertarà molts d'aquest valors que els diners, la cobdícia i l'enveja havien fet oblidar i que amb la necessitat del dia a dia demostraran que en el fons ens necessitem tots plegats per aconseguir un nou ordre social.
