D'aquí molt pocs dies, com bé sabeu l'1 d'octubre, tindrà lloc a Catalunya un referèndum en el qual se'ns preguntarà: Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?
Es tracta d'una convocatòria a les urnes que el govern espanyol, absolutament trasbalsat, s'entesta a dir que no se celebrarà mentre que els nostres governants, institucions i entitats diuen que si amb determinació.
Aquest referèndum se celebrarà, sense cap dubte, tret que el govern espanyol faci que intervingui la força pública contra la llibertat del poble s'emportin les urnes. Una mostra més de la nostra força l'hem tingut en aquesta Diada 2017.
Al govern espanyol no li queda altra que continuar amb la seva estratègia de posar en ridícul el tribunal constitucional fins a convertir-lo en un esperpent de cara a la comunitat internacional democràtica. Quan això també fracassi intentarà alguna altra cosa, veurem quina. No ens aturaran.
Els catalans amb capacitat d'anàlisi, dels pros-i-contres de la independència, no tenim cap dubte de la necessitat d'aquest alliberament nacional. No he trobat ningú, que a banda d'idees filosòfiques sobre la unió i la força i el món sense fronteres i mil d'altres arguments similars, em digui quin avantatge té seguir dins de l'estat. Cap dubte respecte als beneficis de marxar.
Uns beneficis tenen a veure amb mantenir la nació amb identitat cultural i preservar, sense menystenir altres cultures, la llengua i els valors que ens són propis. Entre altres el codi civil català que sovint és conculcat i interpretat pels poders de l'estat per adaptar-nos al fer castellà. Espanya és l'herència de Castella i nosaltres no som castellans.
Un àmbit, però, més transversal, uneix als que se senten catalans i plenament integrats, pàtria catalana, i els que volen el millor per als seus, volen un país d'oportunitats i no un decrèpit estat castellà que des de la seva fundació no ha tingut la capacitat de viure sense treure recursos de "les Índies" o dels Països Catalans, pobres els del País Valencià i les Illes.
A l'espai que ens és més proper, el de la universitat i la recerca, la independència ens aportarà beneficis evidents a curt i mitjà termini.
L'inici de l'estat propi podrà provocar alguns problemes econòmics fins que assolim un cert equilibri. Quant de temps, no ho sé ni tinc cap dada que m'ho indiqui. Amb tot, les meves previsions són optimistes. Arribat l'equilibri no ens haurem de desprendre dels diners que enviem cada dia a Madrid perquè no tornin mai més.
Una de les coses més previsibles, si tenim present per l'acord polític que hi ha hagut en els governs de diferent color que hem tingut fins ara, és que seguirà el suport polític a la recerca i a la universitat. Fins ara això no s'ha traduït amb recursos suficients. Estem encara lluny d'arribar a disposar dels recursos que disposen els centres de recerca i universitats dels països als quals ens voldríem assemblar. Tanmateix, jo sóc dels convençuts que aquests recursos arribaran a poc a poc, evitaran malbarataments, però de manera decidida.
Altra cosa que tinc la certesa que succeirà és que podrem revertir la dramàtica situació de les plantilles d'investigadors i professorat dels centres catalans. Una arbitrarietat del govern espanyol, orquestrada per Cristóbal Montoro, ens ha portat a plantilles envellides, amb mitjanes d'edat massa elevades, i sense una planificació en el recanvi. Durant aquests anys, mancats de diners, hem estat uns clars exportadors de talent, de joves ben formats, alguns d'ells doctors, a països rics. Malauradament no els hem pogut oferir un retorn digne als que ho volien intentar. Una inversió desastrosa i un desencís de tants i tantes ments altament preparades.
Tenim un conjunt d'universitats públiques al territori, que algú amb visió centralista podria criticar, que ens han permès cosir el territori. Els beneficis de tenir una universitat al territori són innegables. La facilitat d'accés a la formació superior que tenen els ciutadans és molt superior que si els centres estan concentrats en una única zona del territori. Quan el 1991 es va crear la Universitat de Lleida agrupant centres diversos que ja existien va proporcionar-li la possibilitat de decidir dins el marc pressupostari que li convenia o no a l'entorn. Avui el balanç és francament positiu, però ha arribat el moment de fer canvis estratègics. Potser l'any vinent la República Catalana posarà fil a l'agulla.
Igualment, Catalunya té centres distribuïts per tot el territori, alguns associats a universitats, altres dependents de la Institució CERCA (Centres de Recerca de Catalunya) i molts lligats a ACER (Associació Catalana d'Entitats de Recerca). Un model complex que caldria racionalitzar lligant-ho més a la universitat, però centres a tot el territori, la majoria de qualitat, que amb pocs recursos adequadament gestionats podrien donar millors resultats. De moment no ho hem pogut fer tot el que haguéssim volgut.
Tots els rànquings mostren que el conjunt de la recerca de Catalunya té una productivitat científica, una qualitat i una capacitat de captar recursos molt per sobre del que li correspondria per dimensió, però les condicions de contorn no ens han permès crear les condicions per traslladar aquesta recerca al sector productiu. Els recursos necessaris no són molts, però fins ara ens han mancat.
Abandonarem ben aviat aquest cercle viciós de produir talent per exportar-lo sense millorar la nostra competitivitat. El ple autogovern ens ho permetrà.
Només ens queda votar. En pocs dies aconseguirem fer realitat tot allò que somiem.
