Opinió

Any Granados

La confluència de personatges rellevants i singulars, que destacaren en tots els àmbits del saber i les arts, incorporaren definitivament la societat lleidatana  als corrents modernista i noucentista i, a la llarga, la seva influència serà essencial per explicar la història política i cultural de la seva època.

A cavall entre els segles XIX i XX, Lleida va assolir un prestigi intel·lectual sense precedents. La confluència de personatges rellevants i singulars, que destacaren en tots els àmbits del saber i les arts, incorporaren definitivament la societat lleidatana  als corrents modernista i noucentista i, a la llarga, la seva influència serà essencial per explicar la història política i cultural de la seva època.

Juntament amb els Bergós, Sol, Perenya, Torres, Godàs, Morera, Agelet o Gossé –entre molts d’altres– , destaquen, d’aquell tombant de segle i amb llum pròpia Ricard Viñes, Enric Granados i un joveníssim Emili Pujol. Tres grans músics que atorgarien a aquestes terres i a la mateixa ciutat de Lleida la categorització d’universal.

La història artística i personal del pianista i compositor Enric Granados no deixa indiferent a ningú. Els moments de major reconeixement internacional i de plenitud de l’artista entronquen, irremissiblement, amb la tragèdia personal i familiar. L’atzar es mostrà implacable. I després de l’estrena de l’òpera “Goyescas” a Nova York, i l’audició a la Casa Blanca, Granados i la seva esposa, arriben a Anglaterra i embarquen al Sussex, el vapor torpedinat per la marina alemanya al Canal de la Mànega.

La notícia de la tragèdia commocionà Europa i, per raons evidents, Barcelona i Lleida. Tot i que en un primer moment les notícies eren confuses –perquè, malgrat tot, el Sussex arribà remolcat a Boulogne-sur-Mer–, l’abril de 1916 es confirmà la tragèdia, amb els telegrames emesos des de les ambaixades de Londres i París. A partir d’aquí, els principals estaments de Lleida es posicionen sobre la situació. El ple de la Diputació de Lleida de maig de 1916, presidit per Josep Maria España, aprova demanar al govern espanyol que intercedeixi davant l’alemany perquè aquest indemnitzi els fills de Granados i Gal, adherir-se a les iniciatives i actes d’homenatge que sorgeixin a Catalunya, erigir un monument al·legòric, i subscriure la carta rogatòria al govern espanyol perquè no desempari els sis fills de Granados, signada per les principals autoritats culturals i econòmiques de Catalunya (Àngel Guimerà, Felip Pedrell, Apel·les Mestres, el comte de Güell, Salvador Andreu, Ramon Godó…).

Les actes de la Diputació també reflecteixen un aspecte més personal d’aquell luctuós episodi, ja que sis dies abans que embarqués a Barcelona –acompanyat de l’escriptor valencià Ferran Periquet, el guitarrista Miquel Llobet i acomiadat per professors de l’Acadèmia, artistes i polítics barcelonins–, Enric Granados va fer un concert al Palau de la Diputació de Lleida. L’acta de l’1 de maig de 1916 recull el testimoni del president España i el diputat Romà Sol, els quals recorden que aquella nit Granados “es va comprometre a estrenar ‘Goyescas’ a Lleida”. És per això que la corporació provincial i l’ajuntament acorden impulsar un homenatge al músic i l’estrena de l’òpera “si aquesta iniciativa fos realitzable”, segons consta a l’acta.

L’homenatge a Granados tingué lloc els dies 12 i 13 de novembre de 1916 i s’organitzaren actes també (concerts i conferències) a Barcelona. A Lleida, no ho cal dir, s’hi abocà tota la societat i les entitats culturals com l’Orfeó Lleida Nova, la Banda Municipal i els cors de La Violeta i La Paloma. Al llarg de la història, s’han fet d’altres homenatges i reconeixements a Enric Granados, els més importants a les dècades dels 50 i 60. Per la premsa de l’època, sabem que l’estrena de “Goyescas” al Teatre Principal, el 6 de febrer de 1957, amb la companyia d’òpera del Liceu –dirigida aleshores per Eduard Toldrà–, va ser un esdeveniment cultural sense precedents i un acte de gran transcendència ciutadana.

Cent anys després de la seva mort, ens trobem aquí per commemorar l’Any Granados i fer visible, de nou, la transcendència d’un dels personatges més universals que ha donat aquestes terres. De tota la producció musical del compositor destaquen les obres per a veu i piano i, evidentment, l’òpera “Goyescas”. Però de les seves col·laboracions amb l’escriptor i autor teatral Apel·les Mestres en va sortir un repertori molt interessant i d’altíssima qualitat (“Picarol”, “Follet”, “Liliana”…), i em consta que hi ha molta més música, obra cambrística, que no ha transcendit o popularitzat.

És de desitjar, doncs, que d’aquest Any Granados, a banda del just homenatge al mestre, en surti, també, una vindicació general de seva obra, que ens acosti a una dimensió musical d’Enric Granados potser més íntima i desconeguda, eclipsada sovint per la seva imponent obra mestra “Goyescas”.

El compromís de la Diputació de Lleida amb aquesta efemèride és ferm i absolut, amb l’objectiu unívoc i compartit amb la Paeria d’honorar, una vegada més, la memòria d’Enric Granados; així com també, per situar –cent anys després de la seva desaparició– tot el seu opus musical al més alt nivell de rellevància artística a Catalunya i al món.

Comentaris