La frase la pronuncià Lluís Companys als anys trenta i deia exactament així: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Aquest dimecres 15 d’octubre recordàvem Lluís Companys i Jover, el president de la més alta institució democràtica del nostre país, assassinat vilment per l’exèrcit franquista –i la implacable col•laboració de la Gestapo– ara fa setanta-quatre anys, al castell de Montjuïc.
Fa poques setmanes inauguràvem el Centre d’Interpretació Lluís Companys, una iniciativa per recordar un dels moments més convulsos i més difícils de la nostra història més recent; i, al mateix temps, per vindicar-ne la persona i el personatge, i honorar la grandesa del 123è president de la Generalitat de Catalunya, nascut al Tarròs, un petit poble de l’Urgell, cridat a gestionar, en principi, una autonomia de l’última República, però que sabé morir amb la dignitat del més alt cap d’estat.
El 2014 ha estat un any carregat de celebracions i concordances històriques: 300 anys de la Guerra de Successió, 100 anys de la Constitució de la Mancomunitat i 80 anys dels Fets d’Octubre, quan el president Companys proclamà l’Estat català. La historiografia n’ha tret múltiples i controvertides conclusions d’aquest darrer episodi, les quals van de l’heroisme i coratge del president a una acció aventurista del govern de la Generalitat. Però segons les últimes aportacions del professor de la UdL Manel López, a partir d’una magnífica tesi doctoral dirigida per Josep Fontana, no es poden extreure conclusions tan concloents dels fets que es van produir entre el 4 i el 6 d’octubre de 1934 sense tenir en compte el context i les coordenades històriques.
Companys reaccionà a la involució nacional i social que representava el nou Govern de Lerroux (a Madrid) i, per tant, li tocà de “gestionar la incertesa” de la confrontació sociopolítica i del temor a perdre els guanys socials aconseguits. Els fets d’octubre van desfermar una dura reacció espanyola arreu del país, especialment contra els partits catalanistes i els sindicats: milers de catalans van ser empresonats; el Parlament, clausurat; la Generalitat, en mans militars; i el govern, condemnat a trenta anys.
De tot aquell episodi insurreccional n’han transcendit dues lliçons compartides per bona part de la historiografia catalanista i que, en els moments que viu Catalunya, convé recordar. Primera, que l’adversari (fa 300, 100, 80 o 74 anys…) era i continua sent l’Estat espanyol. I en segon lloc, que la manca d’unitat i la multiplicitat d’objectius dels diversos sectors polítics i socials implicats en els fets d’octubre van propiciar un resultat nefast per als interessos del país.
Com Companys ara fa 80 anys, ens trobem davant d’un moment històric únic i excepcional. També, amb problemes, dificultats, incerteses i tot el que vulgueu; certament. Però, amb un poble completament entregat a la gran causa comuna, la independència del país. L’escriptor Joan Sales, en la seva relació epistolar amb Màrius Torres, venia a dir que els pobles avancen no pels objectius en si mateixos, sinó per la fe dipositada en aquests objectius. I les mobilitzacions de la societat catalana demostren, a bastament, una gran fe; indissimulada, disciplinada i granítica.
Per tant, des del compromís institucional de la Diputació de Lleida amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, voldria fer una crida a favor de la unitat de les formacions polítiques que defensen un ideal tan noble i tan digne com és que el teu propi país –en el nostre cas Catalunya, i totes les persones que des de la més respectuosa i heterogènia procedència la configuren i delimiten– pugui decidir, lliurement i democràtica, el seu futur nacional i polític.
Seria molt trist que, ara, el com ens fes perdre el què.
