Aquest Onze de Setembre de 2014 ens acosta a un dels actes de força democràtica més importants dels últims 300 anys. Si del 2010 ençà la Diada Nacional de Catalunya ha esdevingut la visualització pacífica i democràtica del descontentament nacional i social de tot un país, aquesta nova convocatòria representa –justament quan s’acompleixen tres segles de l’ocupació de la Nació catalana pels exèrcits franco-castellans– l’últim gest d’inflexió col·lectiva abans que el poble sigui consultat el 9N.
Els precedents que ens han portat fins aquí són prou explícits: el procés estatutari de 2006 i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional de 2010; la sagnia econòmica, continuada i insostenible de Catalunya en nom d’una solidaritat unidireccional; l’escanyament financer de la Generalitat; la inestabilitat laboral i uns índexs d’atur descomunals; la persecució del català a l’Escola i la de la unitat de la llengua a tots els països de parla catalana. Tots aquests elements han conduit a un malestar progressiu de la societat catalana que ha anat culminant en un procés d’emancipació nacional transversal i integrador.
L’Onze de Setembre d’enguany té una dimensió i un sentit especials perquè ens crida, més que mai, a fer país. La història d’Europa demostra que els principis d’intangibilitat, inamobilitat i supremacia de les fronteres a què apel·len sistemàticament alguns estats (com el Regne d’Espanya –en franca contraposició al Regne Unit) han estat tossudament invalidats pels fets, ja que en els últims 20 anys el món ha vist néixer trenta-tres nous estats.
Ara ens trobem en la situació més favorable i propícia dels últims tres segles per materialitzar les aspiracions nacionals del país i recuperar definitivament les llibertats usurpades per la corona borbònica. Digui el que digui l’Estat espanyol, el principi d’autodeterminació continua vigent a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i a la carta de Drets Humans. L’article 150.2 de la Constitució espanyola permet delegar la convocatòria de referèndums als governs autonòmics i, si no és així (perquè la negativa a la consulta és política i no jurídica), la futura llei de consultes del Parlament de Catalunya obre una via legal per a fer-la possible; i, evidentment, continuem formant part d’una Europa on l’essència de la democràcia es basa en el dret dels ciutadans a expressar la seva opinió per mitjà del sufragi universal, cosa que no s’entendria en els països de llarga tradició democràtica si, altrament, no fos així.
Ningú ha dit que el procés seria tan fàcil ni ràpid com molts voldríem, i això que sembla tan elemental, cal tenir-ho present per no caure en els sistemàtics errors comesos al llarg de la història. Per tant, no es poden llançar missatges contradictoris i improvisats a la població: els partits compromesos amb el dret a decidir estem obligats, des de la legítima diversitat d’opinió, a una unitat d’acció clara i unívoca. Si no ho fem així, estarem traint el mandat que ens ha atorgat el poble de Catalunya i donarem pistes a un Estat centrat exclusivament en dinamitar el procés, valent-se de totes les eines possibles i furgant en les més ínfimes febleses.
El 6 d’abril de 2014 ha fet cent anys que es constituí la Mancomunitat de Catalunya a partir de la unió lliure i solidària de les quatre diputacions catalanes. I els resultats de tot ordre (econòmic, social i cultural) són prou eloqüents, encara ara; i mai, en tan poc temps i amb tan pocs mitjans (els de diputacions i ajuntaments), s’havia fet tant!
Les famoses estructures d’Estat de què parla el president Mas, no ens càpiga dubte, van començar a bastir-se en aquells moments excepcionals, ara fa cent anys, i fins a la intrusió de la dictadura primoriveriana. El cert és que entre el període 1914-1923 Catalunya va funcionar com un sol poble i la clau de tot plegat, a banda de la talla personal dels polítics i personatges de l’època, fou la generositat i el sentit de país d’uns i altres. I això hem de tenir-ho més present que mai en aquests moments i els que s’acosten, perquè és des de la unitat d’acció i la fermesa de conviccions que el país serà capaç d’avançar fins al final de trajecte.
Bona, reivindicativa i participativa diada!
