Acabem de superar unes setmanes convulses de campanya electoral, i el que havia de ser una entrada a la normalitat no ha servit més que per atiar l’escenari polític, aprofitant uns resultats en els quals com sempre ningú reconeix derrota. Però la vida continua, i la realitat està molt lluny de l’escenari polític, tot i la seva importància.
La campanya electoral ha permès defugir per uns dies la realitat quotidiana, despertar il·lusions i expectatives de canvi; però al final tot continua igual. Arranca el curs escolar i comencen els maldecaps: llibres, matrícules, materials..., i l’economia és la que és. Les empreses continuen tancant, i les llistes de l’atur s’engreixen, la qual cosa provoca noves angoixes. I per acabar-ho d’adobar, els bancs i les empreses energètiques i de serveis bàsics no donen treva als usuaris.
Les comunitats d’immigrants no aconsegueixen l’acceptació, malgrat els seus esforços d’integració; la cultura, malgrat que és un dels pilars del progrés, és inaccessible per la fiscalitat impositiva. Els conflictes bèl·lics estan provocant una crisi humanitària, sense precedents, de la qual ningú es vol responsabilitzar, i tot a cavall dels interessos econòmics i de posicionaments geopolítics.
I en aquest escenari, ningú es rebel·la, i els que ho intenten són silenciats a l’instant i passen a formar part de les llistes d’enèmics públics. Res no ha canviat en l’ordre mundial, es continua fomentant el consum, com a mesura per arribar a la felicitat, i d’aquesta manera el conformisme de la humanitat permet a les grans corporacions continuar alimentant la seva cobdícia i acumulant riquesa.
