Amb la descàrrega d'aberracions que el govern central està duent a terme envers Catalunya, i l'ambient de catalanofòbia que la caverna mediàtica madrilenya propaga, hom no pot més que sentir indignació i ràbia, però al mateix temps intenta reprimir la mala llet que això provoca.
No sé si per sort o per desgràcia, vaig créixer a cavall de la dictadura i la transició, els anys d'infantesa van transcórrer sota el jou i les fletxes, en la escuela nacional a les ordres de Rufí Bedoya, a la població dels Arcs, i amb l'adoctrinament de la Enciclopedia Álvarez, amb la que cada matí cantaven el cara al sol.
Uns anys més tard, la meva formació es va traslladar a una escola religiosa de Mollerussa, un centre que feia poc temps que havia deixat de ser seminari, i en el que l'ensenyament tenia un insuportable tuf a nacional catolicisme, amb els rosaris del mes de Maria, la irrenunciable missa dels diumenges, i aquella por al càstig i la condemnació eterna, - vull creure que això ha canviat, si no complies amb les prescripcions cristianes.
Crec que aquest entorn el varen patir molts joves de la meva generació, de Catalunya, de la Manxa o d'Andalusia, perquè el sistema així ho establia, encara que amb algunes excepcions, en la clandestinitat d'algun mestre díscol i republicà, als Països Catalans i a Euskadi.
Vàrem viure anys de falta de llibertat, imposicions, patriotisme ranci, sota el jou d'una oligarquia que volia dominar, amb por i repressió, una percepció que podia perfectament ser la de qualsevol coetani.
I per aquest motiu, hom que es considera una persona normal, amb una mentalitat oberta, receptiu, i amb un criteri que considero objectiu, li costa entendre que després de quaranta anys, algú pugui enyorar aquella època, idolatrar a un cabdill i pensar que la unitat de la pàtria està per sobre de l'estat del benestar. En una autèntica deriva social i política, amb líders que encara volen emular aquella oligarquia anys pretèrits, sense principis, ni formació -sobretot en idiomes -, ni voluntat de defensar l'interès general... que coi es pot esperar d'aquest escenari?
Puc dir, que en un entorn menys bel·ligerant en el qual es respectés l'estat de dret, la singularitat de les cultures i territoris, la llengua, els drets socials, la identitat d'un país...em podria plantejar que pertànyer a aquesta España, es podria suportar.
Però, amb aquesta contesa freda, de falta de respecte, d'intoxicació, d'injúries continuades que atempten contra la convivència d'un país, no puc més que renunciar a ser espanyol, i de proclamar que sóc català, que defenso i defensaré els drets i llibertats que legítimament em pertanyen com a ciutadà.
No sé si en España esto lo entenderán,
Je ne sais pas si en Espagne ils comprendront cela.
I don't kinow if this will be understood in Spain
