La setmana passada vam dir adéu al Pepito Isanda, el primer fill adoptiu de Mollerussa. Aquesta distinció que li va ser atorgada el 18 de setembre del 2010, recollia simbòlicament la voluntat popular impulsada i promoguda per l'Agrupació Sardanista de Mollerussa i la voluntat institucional que va permetre canalitzar-ho i fer-ho possible. El Pepito era, és i serà de la seva família, de la seva gran i també compromesa família, que ara unirà espiritualment el seu record amb el de la Carme. Però també era, és i serà una mica de totes i tots els mollerussencs i mollerussenques. El Pepito era, és i serà un dels noms propis de la història de Mollerussa, història viva de moltes entitats de la ciutat, ja sigui com a fundador, president, col·laborador, professor, artista,... d’entitats com l’Agrupació Sardanista, la SRC L'Amistat, l’Orfeó Renaixença, l’Albada, el Casal Popular l'Arreu, i tantes altres que han pogut comptar amb ell. La seva generositat, juntament amb la de la Carme, el van dur a fer innumerables accions i activitats de col·laboració per la ciutat, sempre, això sí, des del vessant més altruista.
Tinc l'honor, com molts de vosaltres, de tenir un Pepito Isanda a casa. És un quadre de l’església i la plaça de l'Ajuntament que em va regalar quan ens vam casar la Maria Rosa i jo. Però sou molts els que, a partir de les làmines de Mollerussa, de les esglésies de la comarca, dels murals a l’Ajuntament i al Centre Cultural, dels monuments en els espais públics com el de la Senyera al parc municipal o el de l’Orfeó, o a través de plats pintats i cuits al seu forn amb l'escut de la ciutat, o admirant els gegants creats i restaurats i ja recuperats, i un llarg i llarg etcètera, també teniu un Pepito Isanda amb vosaltres, un record que ens farà sempre tenir-lo present, personalment però també col·lectivament.
90 anys viscuts amb una banda sonora de pàtria i esperança, la sardana amb la tenora marcant la melodia d'una vida, com totes, amb diferents intensitats, amb diferents moments personals, amb rialles i silencis, però també amb llàgrimes i silencis, perquè els silencis del Pepito deien moltes coses. Home prudent i tenaç, d'estima incondicional a la seva ciutat, a la seva família, als seus alumnes, a totes i tots els que comptaven amb ell. I és això el que el feia diferent, la seva capacitat d'obrir les portes de casa seva, d'obrir el seu art i la seva obra al servei de la comunitat.
Gràcies Pepito, gràcies també Carme. Dijous institucionalment et vam dir adéu al Ple Municipal, el divendres tota la ciutat et va acomiadar a l’església. Avui, amb aquestes ratlles, et dic adéu com a alcalde però sobretot com a mollerussenc que sap que aquesta Mollerussa d'avui és gràcies també a tu, al teu compromís i militància amb la cultura popular, amb la sardana, amb la societat civil, en definitiva, al teu compromís amb tots nosaltres.
Mollerussa té ara el gran repte de saber recordar-te, d’aprendre a viure sense tu. Esperem superar-lo, encara que sembli una contradicció, amb tu. Només tenint-te present en l’absència podrem honorar-te.
