Opinió

Fidel i el Che: dues polítiques

La mort de Fidel ha reobert tot tipus d'interpretacions sobre la seva trajectòria, i fins a sobre el seu llegat, tant en els mitjans burgesos com entre els lluitadors. Gran part de l'esquerra tendeix a rescatar la seva figura positivament, de vegades amagant directament la seva veritable trajectòria

La mort de Fidel ha reobert tot tipus d'interpretacions sobre la seva trajectòria, i fins a sobre el seu llegat, tant en els mitjans burgesos com entre els lluitadors. Gran part de l'esquerra tendeix a rescatar la seva figura positivament, de vegades amagant directament la seva veritable trajectòria.

La nostra corrent revolucionària socialista, fundada per Nahuel Moreno, des dels primers anys del triomf de revolució cubana va alertar sobre els perills que tenien les característiques originals del moviment castrista. Ho va fer en el marc de la defensa incondicional de la revolució cubana i repudiant l'embargament i tota mena d'agressió imperialista.

Per això, davant la mort de Fidel no podem deixar d'assenyalar les nostres profundes i serioses discrepàncies amb les seves postures i les de tota la direcció del Partit Comunista Cubà. Hem de ser clars: fa més de mig segle que denunciem l’abandonament de la revolució socialista a Cuba i fora d'ella.

Aquesta definició pot xocar a molts joves que desconeixen la veritable trajectòria de Fidel. La seva defunció actualitza la polèmica. La veritat és que passat els primers anys de la revolució, Fidel Castro va anar abandonant la seva postura de revolucionari nacionalista i independent i dirigent del Moviment 26 de Juliol (la lluita del qual no va ser sostinguda durant molts anys pel PC cubà). A mitjans dels anys 60 Fidel, ja dirigint al PC, va decidir aliar-se i pactar amb la direcció burocràtica del PC de la ex-URSS, aleshores dirigida per Nikita Khrusov i després per Breznev. I això va portar tràgiques conseqüències per al procés revolucionari llatinoamericà i mundial. Fins aleshores Fidel i la direcció cubana, amb el mètode equivocat del focus guerriller, impulsaven o donaven alè a la rebel·lió popular llatinoamericana. Es convocava a reunions internacionals com la Tricontinental o l'OLAS. Però en pactar amb la burocràcia del Kremlin tot això es va anar deixant gradualment.

De fet Fidel va adoptar la política contrarevolucionària del PC de Moscou de “coexistència pacífica” amb l'imperialisme, que Stalin i la burocràcia havien pactat després de la Segona guerra Mundial. Significava no impulsar cap nova revolució socialista a canvi que l'imperialisme respectés l’aparell de privilegis dels països amb dictadures seudo “socialistes” de l’URSS i d'Europa de l'Est. Això es justificava ideològicament sota la falsa teoria estalinista del “socialisme en sol país”. I també la de “la revolució per etapes” que justifica donar suport com a “revolucionaris” a governs de col·laboració de classes amb “burgesos nacionals progressistes” i postergar el socialisme per a un futur indefinit. Amb aquesta teoria la burocràcia estalinista dels PC rus i xinès van impulsar la traïció de tot tipus de revolucions al món, començant per la revolució espanyola del 1936.

El Che es va oposar a aquesta política

Poc es diu que en realitat des de 1964-65 es van començar a visualitzar dues línies o dues polítiques en la direcció política cubana. Una la de Fidel i la majoria proburocràcia soviètica i l'altra la que encapçalava el Che Guevara que, sense atacar directament a Fidel, va anar manifestant la seva total discrepància. I que va acabar amb la seva renúncia als seus càrrecs i a la sortida secreta de Cuba.

La nostra corrent va ser sempre crítica de les concepcions de la “guerra de guerrilles” del Che com d'altres aspectes de les seves orientacions com no donar-li importància al paper de la classe treballadora i la necessitat de construir partits revolucionaris. Però per sobre aquestes diferències rescatem el seu internacionalisme conseqüent i la seva defensa de la revolució socialista. Al punt que a la seva mort, a l'octubre de 1967, Nahuel Moreno ho definís com a “heroi i màrtir de la revolució permanent”*.

El Che estava desencantant amb el que va conèixer a l’URSS. I va començar a oposar-se en diverses polèmiques a les seves polítiques i visions de l’“economia socialista”. La seva visió internacionalista el va portar a entendre que la defensa de la revolució cubana passava per l'extensió de la revolució a altres països de Llatinoamèrica. Amb aquesta via va començar a xocar cada vegada més amb les postures de la burocràcia soviètica que es negaven a noves revolucions socialistes. Al febrer de 1965 va pronunciar un cèlebre discurs a Alger en el que va qüestionar la política de coexistència pacífica de l’URSS i va exigir el suport incondicional, amb armes gratuïtes, al poble de Vietnam. El que va reforçar en la seva “carta testament”: “L'imperialisme nord-americà és culpable d'agressió [...] però (també) són culpables els que mantenen una guerra d’injúries i travetes començada fa ja bon temps pels representants de les dues més grans potències del camp socialista [l’URSS i la Xina]”. El Che contraposava la política de “crear dos o tres Vietnams”.

Finalment moriria a Bolívia, aïllat de tot suport, tractant, amb un enfocament equivocat, de portar endavant una política correcta d'estendre la revolució. El Che ja havia alertat també contra el burocratisme i amb els possibles retrocessos en afirmar “Revolució Socialista o caricatura de revolució”.

Fidel es va negar a “noves Cuba” socialistes

Molts simpatitzants de Fidel poden dir: “davant el bloc ianqui i l’aïllament dels anys 60, Fidel no tenia una altra alternativa que el pacte amb Moscou”. No és així. L'alternativa per trencar el bloqueig i l'aïllament de Cuba era estendre la revolució, com deia el Che i corrents polítiques com la nostra. I condicions va haver-hi. Vietnam estava viu (els ianquis van fugir en 1975), en 1968 va arrencar un poderós ascens. A Llatinoamèrica va sorgir el Xile del 70-73, amb Salvador Allende. Però va fracassar per no avançar cap al socialisme sinó al pacte “pacífic” amb la burgesia xilena i els militars “progressistes”. Així consideraven a Pinochet. En el 1979 triomfa la revolució contra el dictador Somoza a Nicaragua amb el poble en armes. Anys desprès temps queia la dictadura d'El Salvador. Centreamèrica era un polvorí i una altra vegada Fidel Castro donava la “línia” de no fer noves Cuba i no construir el socialisme. Avui dia, a Nicaragua i a El Salvador segueixen governant els ex guerrillers castristes que maten de gana als seus pobles i preserven el capitalisme. Aquesta és la trista realitat. I des d'allí no es van detenir en la seva claudicació. Fidel no va recolzar les revolucions àrabs del 2011 i va defensar al genocida Bashar Al Assad.

Des dels anys  90, va seguir donant suport als falsos governs “progressistes” de Llatinoamèrica que desviaven les lluites al terreny parlamentari i a sostenir un capitalisme “nacional i popular”.

Comentaris