Si per alguna cosa es caracteritzen les dictadures a tot el món és, entre d’altres coses, per exhibir un culte a la personalitat del dictador de torn gairebé sempre excessiu, culte que es mostra de moltes diferents maneres: des d’una devoció i adulació exagerada dels súbdits vers el líder o bé des d’una presència exagerada d’imatges i opinions del mandatari o també per oferir una percepció, fomentada pels mitjans de comunicació existents, d’uniformitat en l’opinió pública, sense cap mena de crítica a les opinions o realitzacions efectuades pel governant.
Tal vegada aquest culte a la personalitat vingui donat des d’èpoques pretèrites pel “dret diví” de les monarquies i els seus reis, que fins i tot es va arribar a dir que aquest dret el rebien directament de la voluntat de Déu, esdevenint aquest culte en una forma de religió divina.
Aquí, al nostre país, la majoria varem creure que amb la caiguda de la dictadura i amb l’adveniment d’una mena de democràcia (avui en dia podem constatar com n’era d’imperfecta i poc representativa), per una banda aconseguiríem les llibertats socials i nacionals, i per l’altra acabaríem amb el culte a la personalitat i amb aquesta mena d’adoració divina que els ciutadans havíem patit durant molts anys. Però, ...que il·lusos érem!.
Ara, després de molts anys d’acabat el franquisme, ens trobem amb una seudodemocràcia, que si alguna cosa no ha fet, entre d’altres, és la de posar fi al culte al dirigent de torn, una exaltació de la seva obra, del seu pensament (casualment, comú a tots), i de les seves opinions.
Tots tenim present l’excessiva aparició en tots els mitjans de comunicació de presidents com Aznar, González i Pujol entre altres, presència que va a arribar a ser quasi omnipresent en les nostres vides.
També a nivell local patim un excessiu, al meu entendre, “culte a la personalitat” en la figura de l’actual alcalde de Lleida, que compta amb una majoria de mitjans de comunicació absolutament corifeus, i on desapareix del tot la més mínima crítica. Amb un equip propi de comunicació i propaganda que recorda l’agit-prop d’anys enrere, del tot injustificats, i que a més de controlar tot una sèrie de mitjans de comunicació seguidistes i gens crítics vers la seva persona, per acabar-ho d’arrodonir s’edita des de la pròpia Paeria una revista, pagada amb els nostres impostos, feta per a major glòria del mandatari. Veritat que aquests diners es podrien emprar en ajuts a la gent que no té res de la nostra ciutat? Comencem a pensar en les persones?
