Opinió

Guerra d'Illa

Des que el neòfit candidat Illa s'ha quedat sense la seva 'silla' de ministre malgrat no haver anat per endavant a Sevilla, ara ben abillat diu en l'interviu que el 155 no va ser un error, sinó la resposta a un error, amb la qual cosa està insinuant que el Procés va ser una lluita armada de paisans,

Des que el neòfit candidat Illa s'ha quedat sense la seva 'silla' de ministre malgrat no haver anat per endavant a Sevilla, ara ben abillat diu en l'interviu que el 155 no va ser un error, sinó la resposta a un error, amb la qual cosa està insinuant que el Procés va ser una lluita armada de paisans, talment com una guerrilla, segons el diccionari de Fabra, en dictaminar que se'n diu guerrilla a tota lluita armada de paisans contra l'opressor. Però l'Illa la va armar grossa perquè de fet aquesta mena de guerrilla fou protagonitzada precisament pel bàndol opressor. Només sentir-ho, i com a sedant per treure'm el malson, a correcuita em vaig preparar una infusió amb flors de camamilla, en comptes de prendre'm una pastilla.

I així és com ell va quedar-se, tan 'panxo', oblidant-se que qui va ser mestre en l'art de la guerrilla fou casualment Pancho Villa, cap d'una colla de 'pelaos' en la revolució mexicana de 1910, qui nascut a La Coyotada va tenir la collonada de convertir-se en una mena de Robin Hood o justicier en un país de pagesia aleshores oprimida i esclavitzada.

En canvi, armada de debò ho era la colla que el 23-F va seguir a l'exgeneral Alfonso Armada en el cop d'Estat per una cosa d'allò tan senzilla com 'de tal palo tal astilla'.

O bé també armada la quadrilla d'un centenar i escaig de mercenaris paramilitars italians de 'pacotilla', o de 'pa sucat amb oli', de la legió de Giuseppe Garibaldi, que romànticament va contractar un agosarat i brillant Francesc Macià des de l'exili arran dels fets de la frustrada temptativa de complot insurreccional armat de Prats de Molló el novembre de 1926 en intentar travessar per aquest lloc la frontera meridional entre la Gàl·lia Narbonesa i la Hispània, riu amunt del Fluvià, en comptes de fer-ho per llevant d'Escaldes d'Engordany passant pel desert coll i estany d'Illa i fer cap a la vall de la Llosa. O potser estar sota la llosa li va semblar una premonició fatal que li anunciava el que havia d'esdevenir, vaticinant que la seva vida perilla i que ho perdria tot de cop i volta. Perquè llavors, correm-hi tota la camarilla a encendre la tira de ble d'una cerilla en honor del protomàrtir català.

D'altra banda, si de la rodera o solc que deixa a terra la roda d'un carro n'hi diuen la trilla i amb aquest mateix mot es designa l'operació de separar el gra de la palla a l'era fent donar voltes i més voltes a tota pastilla del ruc que renilla mentre n'arrossega el trill, vet ací doncs una altra metàfora de la guerrilla que se'ns espera en el proper circuit dúplex electoral, en què tothom malda per fer la traveta a l'altre, posant-hi entrebancs fins i tot als seus mateixos companys d'ideologia, sobretot si van calents d'armilla i que si tomba, que si gira la quilla del vaixell.

En tot cas, en tenim un tip de llocs en 'illas' dins la nostra geografia: un municipi d'Illa i un extingit vescomtat a la vall rossellonesa de la Tet, que seria confiscat al marquès d'Aitona durant la guerra, que no guerrilla, dels Segadors // un estany a la capçalera del riu Madriu, a la parròquia andorrana d'Encamp // un altre estany a la vora del de la Ricarda, dins el municipi del Prat de Llobregat // i una pedania a la Conca de Barberà, sota el coll de l'Illa en la carretera de Valls a Montblanc.

Per tot plegat, no ens calia tenir cap més 'illa' si és que d'altra banda no en teníem prou amb aquest sufix tan freqüent i genuí de la llengua mare, derivat de l'ètim llatí –iculus, que contràriament al que sembla no és un mot indecorós, sinó un diminutiu, com conilla, cruïlla, llentilla, manilla i 9 més, però que també pot ser derivat llatí genuí, desvinculat doncs del sufix, com burilla, camamilla, pubilla, trilla i vuit més.

Però n'hi ha molts més d'altres mots la genuïnitat catalana dels quals és dubtosa, ja que sovint es tracta de castellanismes importats del seu diccionari, que en recull un nombre total de 78, i dels quals poc més de la meitat són clarament hispanismes evidents amb el significat de 'mena de' i que apliquem a una cosa desconeguda, tot i que amb molta semblança amb allò que vol designar, com 'mantequilla', forquilla, faldilla, ensaladilla i altres 42 més.

Comentaris