Opinió

Apologia de la política

  De forma recurrent, en els temps que ens toca viure i anant tot com va, hom escolta gent que diu que passa de la política/els polítics sota la més variada pluralitat de formes i expressions equivalents.  Certament, és comprensible el sentiment de rebuig i desengany que genera, avui dia, la casta política.

De forma recurrent, en els temps que ens toca viure i anant tot com va, hom escolta gent que diu que passa de la política/els polítics sota la més variada pluralitat de formes i expressions equivalents.

 Certament, és comprensible el sentiment de rebuig i desengany que genera, avui dia, la casta política. Lluny del somni de Plató que els governants fossin persones profundament sàvies i només preocupades per garantir la justícia de l’Estat, hem anat veient com, en els darrers anys, un rosari de personatges corruptíssims han ocupat els setials que el poble provisionalment els confiava; des de minúsculs ajuntaments on aprenents de cacic han fet i desfet a l’ample, fins a la gestió gairebé mafiosa d’ens com conselleries o ministeris que, en connivència amb els interessos de poders econòmics que ningú no escull, han provocat un descrèdit gairebé absolut de les persones que es dediquen als afers públics.

 Cal dir, però, que mentre els mitjans de comunicació han il·luminat els aspectes més desagradables de l’activitat política, han deixat a l’ombra un gran nombre de persones i agrupacions que, amb pocs recursos o amb recursos gestionats amb honestedat, faciliten la vida dels seus conciutadans, prenent la responsabilitat de prendre decisions en favor del bé comú. És veritat que no fan res més que complir el seu deure, però quan estem tan habituats a que la norma sigui la contrària i la opinió generalitzada és que tots fan el mateix, és just reivindicar l’acció política eficient i responsable d’uns quants.

 Deia l’historiador britànic A. J. Toynbee que “el càstig més gran per als qui no s’interessen per la política és que seran governats per persones que si que s’hi interessen”. O, dit d’una altra manera encara més planera, si cap: “si no fas política, te la fan”.

 Com a ciutadans disposem d’una part de poder a la que no podem renunciar: és la nostra responsabilitat exigir i mirar d’escollir aquells representants que considerem faran valer els nostres valors i ideals. Potser som lluny de la implicació política que hi ha hagut en altres èpoques. Potser no farem de les nostres places i carrers noves àgores on es discuteix, es pregunta, es critica i dialoga sobre la cosa pública. Però el que és clar és que, com diu Comte-Sponville, “l’apoliticisme és alhora un error i una falta: és anar en contra dels propis interessos i en contra dels propis deures com a ciutadà”.

Comentaris