- Com has dormit avui, padrina ?
És la pregunta que algun dia al matí em fa el nét. Com jo sempre remugo que ja m’alço cansada del llit... això, a la criatura, el té intrigat.
-Posa orelles d’elefant i escolta. Això és que no dorms bé, padrina... potser tens una bona raó per sentir-te cansada !
- Ja m’agradaria, ja, esbrinar-ho... m’he passat bona part de la nit desperta, regirant-me pel llit.
- Ja has mirat si tens un bony al matalàs...? potser et passa com la princesa del pèsol, que no podia dormir.
Si poguéssim tirar enrere, tindríem molta feina a rectificar o a fer coses que ens han passat per alt. El meu padrí deia: si pogués tirar enrere, amb el que m’hauria ensenyat la vida seria milionari. (No està malament) A mi m’hauria agradat escriure un llibre recopilant totes les ingenuïtats dels néts quan eren petits. Podria haver fet un llibre la mar de divertit, no vaig saber aprofitar l’oportunitat. Ara he fet tard, perquè la meva memòria no és el que era; no obstant això, em consolo i ho compenso llegint el llibre “La por a la llibertat” d’Erich Fromm. En el capítol setè hi queda completament il·lustrat el per què de la “Llibertat i l’espontaneïtat”. L’individu necessita ser lliure i no estar sol, ésser crític i no estar ple de dubtes, ésser independent i ésser, tanmateix, una part integrant de la humanitat”.
Encara que l’espontaneïtat és un fenomen relativament escadusser en la nostra cultura, no n’estem totalment desproveïts. Els infants en són un bon exemple. Ells tenen una capacitat especial per sentir i pensar el que són, amb una ingenuïtat i sinceritat que no enganya. No hi ha res més atractiu i convincent que l’espontaneïtat d’un infant. Són tant sincers, tan espontanis, sempre amb el cor a la mà; en canvi els grans som més falsos que un duro sevillà. D’aquella frase, “deixa’t portar per l’infant que fores” no en sabem treure profit.
El llibre d’Erich Fromm és més escaient que mai: Els catalans hem perdut “La por a la llibertat”. Ja era hora! Perquè com molt bé citava la periodista Mònica Terribes a l’acte institucional dela Diada, (de l’escriptor Joan Sala) des de fa 500 anys, els catalans hem sigut uns imbècils...
Aquest clam per a la independència que hem viscut aquest 11 de setembre, ens ha emmirallat a tot el món... i evidencia un abans i després, un punt sense retorn. I com deia el nostre President, hem sabut oferir la millor imatge de Catalunya. Ens podem sentir orgullosos del nostre poble, pel seu civisme i saber viure un dia històric amb normalitat i transcendència i sense dramatismes. I encara i afegiria: amb l’alegria i l’espontaneïtat dels nens, la qual cosa ha fet d’aquesta Diada la més atractiva i convincent que mai hem viscut.
El nombre de manifestants no sé si ha estat un milió i mig o dos milions de persones, però he de dir que haurien estat moltes més, si hi haguéssim pogut anar els que la salut no ens ho ha permet, com també a molts pares amb criatures petites, que aconsellava no anar-hi.
